Escrit per Sara Mas. SemLac. Foto: Cartell del documental/Proyecto Palomas
Unes parlen des de l’acadèmia i les visions que connecten context amb vides humanes i escenaris desitjats i possibles. Altres ho fan per dret propi, perquè les seves existències validen judicis, veritats i evidències; perquè tenen l’experiència viscuda i molt a dir.
Entre totes elles, 46 dones de la Cuba actual, s’estructura el relat col·lectiu de Pintemos de violeta l’economia cubana…perquè ningú no quedi enrere, l’últim documental del Proyecto Palomas, Casa productora d’audiovisuals per a l’activisme social, que s’ha d’estrenar aquest any.
Amb el suport de Care Internacional, l’Ambaixada de Canada, i l’ Instituto Cubano del Arte y la Industria cinematogràfica; com altres obres de Palomas, aquesta s’ofereix com una sensible aportació al Programa Nacional para el Adelantamiento de las Mujeres.
Des del títol s’anuncia el tema de l’economia, però el resultat és lluny del tractat i la norma. Aquí les empreses, els impostos, els drets econòmics, les cures, la reproducció de la vida, les matèries primeres, els costos de producció i el comerç passen per la dura existència quotidiana, la prova, l’error, el judici, l’experiència, l’èxit, la pobresa, les ensopegades, la proposta i la supervivència quotidiana.
Aleshores l’anàlisi econòmica deixa de ser patrimoni de l’acadèmia i l’experiència quotidiana terreny absolut de les emprenedores, per fondre’s tot en un sol discurs coral, com la vida mateixa.
Produïda entre l’octubre del 2024 i el novembre del 2025 sota la direcció de Lizette Vila, Sergio Cabrera i Ingrid León, l’obra aposta una vegada més per amplificar les veus de les dones. Més que explicar experiències, elles fan diana a les dures realitats que habiten; anteposen criteris i judicis a la queixa; demanen i proposen, amb mirada crítica, un país millor.
“Era una cosa que havíem de fer”, assenteix Vila, directora de Palomas. “És també una convocatòria al projecte social cubà, a qui el lideren, a les seves decisores i decisors”, sosté Cabrera, coordinador general d’aquest projecte.
En breu diàleg amb SEMlac, tots dos avancen i exposen el que proposa aquest nou lliurament de Palomas.
Quina dirien que és la línia fonamental daquest audiovisual?
Lizette Vila: Aquest projecte sobre nosaltres i la nostra relació amb els drets econòmics, que gairebé estan segrestats per a les dones, el treballem des de fa molt de temps.
La gran línia de conducció comunicacional és expressar demandes i denúncies; també mostrar als espais de decisió i les polítiques públiques allò que les cubanes pensen, senten i estan patint, per igualment emfatitzar en el seu dret a viure amb qualitat de vida; una cosa que s’enuncia reiteradament, però no acaba d’aterrar.
Són 46 veus de dones que, des d’aquesta polifonia, van creant una sola veu amb les insatisfaccions i demandes de les que han aconseguit més o menys els seus projectes, les que estan tractant i les que no ho aconseguiran mai.
Fins i tot per a les que han aconseguit alguna emprenedoria “exitosa”, el nivell de patiment és gran; el cost individual, el de les seves famílies i el de les seves esperances és il·limitat. Era una cosa que havíem de fer.
Per a l’equip complet de Palomas va ser molt laboriós fer-lo en un temps adequat de 41 minuts i que aquest discurs pogués ser empàtic amb les espectadores, els diferents públics, pensant a més tenir un impacte en els espais de decisió.
Volíem mostrar també el pensament econòmic de les dones des de l’acadèmia, on molts homes diuen tot el temps que els drets econòmics són els mateixos per a les dones i els homes, i no és veritat.
Aquestes quatre acadèmiques van col·locant el seu pensament des de les pròpies vides i somnis, les seves insatisfaccions i atropellaments. Conjugar tot això va ser un exercici pel nostre equip. Hem reconegut que a partir d’aquest documental hem canviat molt.
Aquest treball ens va fer aterrar en allò que signifiquen els drets econòmics com a drets humans. A més, la manera de comunicar-nos és molt més dura i directa, amb la responsabilitat i el civisme d’expressar una cosa que algú pot pensar que és deslleial al projecte social cubà, i és ben bé al contrari.
Sergio Cabrera: A diferència d´altres documentals nostres, aquest no narra històries de vida. Poden explicar situacions particulars que els hagin succeït a algunes d’aquestes protagonistes, però no són històries de vida. Són reflexions, dolors i enyorances de la Cuba que volem i somiem. Són dones que són aquí, amb disponibilitat, força, entrega i un esforç quotidià terrible per donar benestar no només a elles, sinó als altres i les altres.
Sergio Cabrera, Proyecto Palomas
I és una invitació. La immensa majoria de persones tenim 46 cromosomes. Aquesta és una invitació no només a les dones, a qui es van quedar enrere. És també una convocatòria al projecte social cubà, als qui el lideren, a les seves decisores i decisors. Perquè el projecte social cubà no es pot permetre que ningú quedi enrere.
Per què pintar l’economia cubana de violeta?
Lizette Vila: La idea neix d’una pluja creativa. Violeta és el color de les feministes. El prenen també les dones lesbianes i bisexuals. És el color que simbolitza una vida lliure de violències. És part igualment de la mística espiritual de Palomas en el seu treball amb dones de tantes denominacions. I és l’últim color de l’arc de Sant Martí, l’últim raig que vibra. Porta una connotació espiritual i semàntica, si es vol. Té tota una simbologia el color violeta.
Per què les protagonistes són només dones?
Lizette Vila: Havien de ser només dones perquè continuen sent les que viuen en més desigualtats. Les cubanes encara necessitem un espai on ens puguem sentir protegides en el gaudi integral de tots els drets humans.
Aquest documental té un antecedent als tres curts que vam fer amb grups de dones diferents: afrodescendents, dones diverses i religioses. Aquests tres curts, ja estrenats i disponibles a les xarxes socials, formen part del mateix projecte i van servir com una motivació per fer diversos tallers d’on van sortir moltes aportacions de les dones a la construcció d’aquesta obra, ja que vam voler crear un ambient que no només tingués en compte el judici de les protagonistes i de l’equip de realització.
Crec fermament que les dones estan —a força de dir-ho en un llenguatge bèl·lic— en el primer camp de batalla d’allò que és quotidià, que és la supervivència absoluta.
En els grans discursos econòmics i les superestructures, fins i tot de poder, la veu i la visió de les dones no han estat escoltades. Però, alhora, això es converteix en un bumerang. No pintem res perquè sigui etern. Demà podria canviar.
