OPINIÓ
Al final els homes hem de plantejar-nos que escollir: una vida saludable i sostenible o un model de masculinitat que genera violència i destrueix la nostra salut i la de les persones del nostre entorn.
El gènere influeix de forma greu i definitiva sobre el comportament i el pensament de les dones i també dels homes. És com una marca d’origen que definirà moltes de les nostres vivències, emocions i costums, i que per descomptat afecta al nostre equilibri i salut integral (física i psíquica).
Dones i homes tenim diferent aprenentatge dels nostres papers socials i del que podem i no podem fer, per tant i en relació a la salut, tindrem també formes diferents de cuidar el nostre cos i de col·locar-nos enfront de situacions de risc o de l’autocura, de respecte a la vida o del coneixement real dels nostres límits psíquics i corporals. Pensem per un moment quants homes viuen amb malalties i afeccions greus lligades a la demostració de la seva masculinitat més rància o a la cerca sense fi de reforços a la seva identitat de poder, i quants moren per això, per intentar ser “massa homes de debò”. Això és el que anomenem mort per demostració, o en el llenguatge popular mort “per ous”. Quants homes posen en risc la seva vida i la dels qui els envolten per fer ostentació del seu poder mascle-masclista?
Podem acudir a l’estadística i fer una comparativa de gènere en diferents àmbits. Per exemple, en els accidents de trànsit les víctimes homes són més del doble que de dones: la major part dels homes al volant i la major part de les dones en el seient del costat. De fet, els homes són els protagonistes del 76% dels accidents de trànsit. Com a homes: tenim 6 anys menys de vida (i de pitjor qualitat en els últims anys), acumulem el 92% més d’accidents laborals, el 70% de les baixes laborals per accident, dupliquem despesa d’hospitalització i dependència, tenim un 84% més malalties per mala nutrició i obesitat i protagonitzem el 62% dels casos de consum de drogues.
Si entenem la salut com un concepte integral que atén a “un estat de complet benestar físic, mental i social, i no solament l’absència d’afeccions o malalties” (Organització Mundial de la Salut, 1946) hem de treballar per ella des de totes les perspectives i modificar les imposicions socials de gènere per prevenir atemptats contra la salut pública i la sobredespesa que suposa a l’estat que els homes siguin tan homes.
Resulta imprescindible i inajornable canviar els hàbits de la masculinitat tradicional que atempten directament contra la salut de la meitat de la població i posa en risc a l’altra meitat. Aquesta hauria de ser una de les prioritats en les intervencions soci-sanitàries: buscar les claus per poder detectar i observar com els homes es relacionen amb els hàbits saludables i com fer una atenció integral i preventiva. Per a això es fa necessari partir de l’estudi de les masculinitats des de la diversitat, a partir de limitar les violències i autoviolències masculines i de potenciar el desenvolupament de les cures que realitzen els homes.
Per què els homes tenen pitjor salut? Per què s’accidenten més i amb major gravetat? Per què els homes es moren abans i en pitjors condicions i amb pitjor qualitat de vida? Els homes ni aprenem ni practiquem la cura, ni amb nosaltres mateixos ni amb les altres persones del nostre entorn, fonamentalment perquè no som socialitzats en això. Els nostres jocs d’infància com a futurs “homes de debò” ens indueixen al risc, l’aventura i el valor sense promoure la inclinació a la vida. La societat patriarcal no reforça un comportament cuidador en els homes, com sí que ho fa en el cas de les dones. Amb tot, hi ha un important potencial si ens empoderem des d’una perspectiva feminista: al final els homes decidim quin tipus d’homes volem ser i com i quant temps volem viure.
