Wednesday 19 June 2024

Wednesday 19 June 2024

Ma. Àngels Viladot

Resiliència en dones maltractades?

 

 

OPINIÓ

Poden ser resilients al trauma sever que han patit les dones sobrevivents de maltractament domèstic?Poden ser resilients aquestes dones?

A què em refereixo amb el terme resiliència en dones maltractades? Com ho vinculo amb la psicologia positiva?

I amb l’estrès posttraumàtic que una gran majoria pateixen? I amb el concepte de “creixement personal després del trauma”?

La resiliencia és encara avui dia un concepte una mica fugisser. Costa definir en quatre paraules què volem dir quan parlem de resiliència humana. Resiliencia ve de la paraula llatina “resilio” que vol dir tornar al lloc de partença. Tornar-se a posar a lloc. Per poder dir que una persona és resilient ha d’haver sofert un trauma sever; ser resilient vol dir tenir una gran capacitat de refer-se, malgrat la severitat del trauma.

De fet, estudiosos importants com Bonnano estimen que la resposta més habitual de les persones davant d’un trauma sever és la resiliencia. Aquesta seria la versió de resiliència que donen els americans. Imaginem-nos un “punching” d’aquells amb els quals s’entrenen els boxejadors. El boxejador colpeja i el punching cada vegada torna al seu lloc. Una resposta de resiliència es la que aconsegueix que el succés traumàtic no interfereixi en la vida quotidiana i, a més, sense experimentar símptomes psicopatològics o l’anomenat síndrome d’estrès posttraumàtic.

Tanmateix, la gran majoria de les dones maltractades no estan en condicions de ser resilients espontàniament. El seu trauma no té res a veure amb altres traumes severs que poden patir les persones, com pot ser, per exemple, un trauma per desastres naturals o un tiroteig en el qual hi ha persones malferides o, fins i tot, mortes.

El trauma d’aquestes dones és persistent i insidiós causat al llarg del temps per una altra persona a la qual han confiat i dipositat les seves expectatives de vida, les seves creences i emocions amb la qual pensaven compartir la seva vida. La perversitat del mal tracte interpersonal és sotmetre l’altra persona, treure-li la voluntat, posar-la sota el jou dels propis desitjos. En definitiva, des-programar-la. Per tant no podem esperar una recuperació espontània ja que moltes d’aquestes dones manifesten l’anomenat síndrome de la desesperança apresa; han après que res del que facin canviarà les coses. Una gran majoria tenen la percepció de no posseir cap control sobre les seves vides. Se senten totalment atrapades. Quan aconsegueixen abandonar el seu botxí, tenen por del que serà d’elles i els seus fills, les corprèn una vergonya atroç pertot el que els està succeint i se senten injustificadament culpables. La manca d’autoestima i els pensaments negatius sobre elles mateixes és l’habitual en aquestes dones. Els símptomes de l’estrès que pateixen van des d’alteracions cognitives, revivint les situacions de maltractament, pensaments i imatges del maltractamentfins a la impossibilitat de conciliar el son o tenir terrors nocturns, entre altres alteracions emocionals d’angoixa. Tot aquest quadre és el que anomenen “el síndrome de l’estrès posttraumàtic” que no és cap malaltia mental ni física. No és que es tornin boges com sovint els maltractadors els volen fer creure. Aquest síndrome ha d’ésser entès com emocions desadaptades i de protecció que posen en funcionament les persones. Ha de ser entès com un problema cognitiu i de pensament. Si aconsegueixen canviar formes de pensament errònies i destructives se sentiran emocionalment molt millor. Per tant, aquestes dones no són “pacients” ja que estrictament parlant no estan malaltes. I això elles ho han d’entendre.

Així, doncs, molts poques dones maltractades són espontàniament resilients. Els traumes severs per violència interpersonal no se superen amb el pas del temps. Per arribar a ser-ho, per ser capaces d’agafar les regnes de les seves vides, per aconseguir gestionar les pròpies emocions negatives, adquirir autoestima, sentir-se eficaces i confiades en elles mateixes, cal que segueixin un procés d’aprenentatge, un procés educatiu d’empoderament, que serà diferent per cada dona. Aquest procés educatiu és el que jo anomeno “cognitiu-conductual” i té molt a veure amb el concepte d’intel·ligència emocional que Salovey y Mayer van desenvolupar l’any 1990 del segle XX (veure el meu llibre “Respuestas a la violencia contra la mujer). Insisteixo en que aquest procés serà diferent per a cada dona ja que en el seu historial com a persona hi compten les experiències durant la infantesa,durant l’adolescència, els valors que la seva cultura de provinença sustenta, les característiques biològiques de la pròpia personalitat. En aquest sentit hi ha persones més optimistes que altres (tot i que l’optimisme i la confiança en el futur també es pot aprendre), hi ha persones més introvertides i vulnerables que altres. Persones molt més susceptibles a l’estrès que altres.

Aquestes dones maltractades han d’aprendre noves pautes de conducta, noves maneres de pensament sobre elles, substituir les seves creences falses per altres que les facin més lliures i no les subjectin ales perversitats del seu botxí, canviar els seus pensaments negatius per altres que els proporcionin autoestima i els permetin despullar-se de la culpabilitat i la vergonya que senten… És evident que no els podem dir que pensin en positiu perquè no poden, i és evident que tampoc no els podem dir que superin el trauma pel qual han passat perquè no poden…no els podem dir “sigueu felices” perquè, que més voldrien elles, però no poden…han de passar per un procés educatiu que els ensenyi com dirigir l’energia de la seva ràbia i ira cap a aspectes positius i pragmàtics de la seva vida. Aprenguin a ser elles les que gestionin els seus pensaments i emocions, que entenguin perquè ho han de fer i els efectes positius que això els reportarà en la seva vida. La forma d’aconseguir en elles cotes de benestar en la seva situació de dolor pel trama és ajudant-les a marcar petits objectius i reptes que els reportin millores a mesura que els van acomplint i assolint.

Des d’aquesta perspectiva, personalment m’agrada molt més parlar de “creixement posttraumàtic”. Aquest concepte és, al meu entendre, molt més interessant i és el que la perspectiva europea integra ( que no l’americana que se centra en el concepte de resiliència en els termes que he descrit abans). Hi ha autors que pensen que, de fet, la resiliència humana i el creixement posttraumàtic és el mateix. Jo em situo en aquesta línia. El creixement posttraumàtic pot dur a aquestes dones a una situació molt millor en àrees de significat existencial. I certament, amb l’adquisició d’intel•ligència emocional a través de la teràpia cognitiva-conductual, creixen personalment i aprenen, no a ser resistents als traumes, sinó a sortir-ne enfortides. Fan les paus amb el món i revisen les seves creences. Se senten més reafirmades en elles mateixes, amb més experiència i capacitat per afrontar futures adversitats. Es perceben a elles mateixes capaces de construir-se una xarxa de relacions interpersonals enriquidora que els reporta beneficis psicològics.

El creixement posttraumàtic implica no la desaparició d’emocions negatives sinó aprendre a gestionar-les i saber-se’nproporcionar de positives que al mateix temps les reportarà benestar psicològic i felicitat interna, d’aquella duradora. Tampoc no implica invulnerabilitat, ans el contrari, és aprendre a saber que les persones som vulnerables i que per protegir-nos hem de dotar-nos d’intel•ligència emocional i assertivitat ben entesa. La majoria d’aquestes dones tenen molt interioritzat que elles són les últimes en el ranking familiar. Han passat gran part de la seva vida tenint cura d’altres persones, tractant d’apagar incendis i de preveure i evitar la desaprovació, no només de la parella que les maltracta, sinó de les persones que les envolten en el dia a dia. Abans són les necessitats de tots els altres que no pas les pròpies i sovint es deixen trepitjar. Tenen creences “d’obligació” molt fortes i quan es posen en primer lloc se senten egoistes, grolleres i culpables. Però es fa necessari que entenguin que elles han de ser les seves més grans defensores. Perquè ningú no ho farà per elles.

Al meu entendre, doncs, el creixement posttraumàtic és inherent a la intel·ligència emocional que aquestes dones poden adquirir si se les ajuda. En la mesura que fan aquest aprenentatge els símptomes psicofisiològics també van desapareixent. Fins al punt que, si no ens trobem davant d’un cas amb depressió molt severa, l’aprenentatge que fan amb el procés cognitiu-conductual és molt més eficaç que els fàrmacs.

És evident que no acabarem amb la violència masclista mitjançant únicament intervencions individuals. Per descomptat que no. Però mentrestant aquestes dones han d’ésser ateses. Tanmateix no detecto prou senyals ètiques i polítiques que ens indiquin que la gravetat del que els succeeix importa.

 

*Autora del llibre “Respuestas a la violencia contra la mujer”. Barcelona: coedició Intress y Editorial Aresta, 2015, 403 páginas.

Compartir

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Picture of Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Isabel Franc i María Castrejón participen a les I Jornades de Literatura Gai i Lèsbica de l’ACEC a Barcelona

Les escriptores Isabel Franc i María Castrejón han participat a les I Jornades de...

Elisa Loncon. Pobles originaris i refundació de Xile

Loncon reclama un Estat plurinacional i intercultural i el dret a la terra i...

Barcelona: Mostra Internacional Films Dones Barcelona / La Independent / Notícies Gènere

Noves mirades presents en el cinema de les dones Arrenca la 23a edició de la...