Saturday 12 October 2024

Saturday 12 October 2024

Òptica adequada

Amb motiu del passat vuit de març vaig fer una xerrada a la meva ciutat sobre les aportacions que el feminisme ha realitzat per a l’avanç democràtic i social. Per això vaig preparar unes diapositives amb temes variats.

Realitzar aquest tipus de feines sempre ens enriqueix perquè ens obliga a explorar temes que, o bé per desconeguts o per oblidats, hem de recuperar per a l’explicació.

A banda d’aquest treball de cerca i recopilació, tinc la fortuna de comptar amb amigues a les quals acudir en cas de dubtes que sempre m’escolten amb atenció, em corregeixen i fins i tot m’aporten els seus punts de vista, sempre enriquidors. En aquest cas va ser Tere Nieto la que em va ajudar per a recordar alguns temes fonamentals, com ara el paper de les dones durant la Segona República.

Un paper interessadament ocultat pel règim feixista del dictador, que no només es va encarregar de tornar les dones a casa seva i tancar-les amb pany i forrellat, sinó que també va fer “bé” el seu treball d’esborrat de les millores que es van aconseguir a través de la Constitució de 1931.

En recordar-les a les diapositives, va sorgir el debat posterior, ja que la majoria de presents van reconèixer no saber quins drets com l’avortament, el divorci, la lliure elecció de professió i la prohibició de discriminació laboral per a les dones van néixer en aquella Constitució de 1931. I van ser moltes més les persones que desconeixien que, aleshores, es va declarar a l’Estat Espanyol com a laic i es va prohibir que l’ensenyament obligatori per a nenes i nens estigués en mans de congregacions religioses.

Els actuals avanços dels drets de les dones no van néixer a la Constitució del 1978. No. Alguns es van recuperar de la del 31 i d’altres com l’avortament o el divorci encara van haver d’esperar alguns anys per ser, de nou, una realitat. Siguem doncs justes amb el feminisme de la Segona República i recuperem la veu silenciada i ocultada interessadament de tantes dones que van lluitar per aquells drets que després serien arrabassats pel règim feixista del dictador Franco.

És de justícia no només recordar-les, sinó també reivindicar-les amb treballs com les magnífiques exposicions que l’associació “Dones en acció de Xirivella” estan duent a terme a través de la investigació. No només és important recuperar els noms de dones de tots els àmbits com a bibliotecàries, mestres, artistes, escriptores, treballadores de diferents sectors, sindicalistes, etc. que van aportar els seus talents i que moltes ho van pagar amb les seves vides, amb la presó o, en el millor dels casos, amb l’exili, també és important recuperar les seves aportacions i els seus llegats. És important i, sobretot, just. Els ho devem.
I quan em refereixo a l’exili no només em refereixo a les que van marxar forçosament a altres països del món on les van acollir i fins i tot van valorar els talents. També vull referir-me a les que van patir l’exili interior que va ser igual o fins i tot més dur que l’exterior i que, amb el seu treball silenciat i silenciós, van contribuir a mantenir viva l’esperança per a generacions futures. Gràcies a la seva militància silenciada, seguim els seus passos qui hem heretat els seus llegats feministes.

Les feministes d’avui seguim lluitant per una agenda que elles ja havien superat en alguns aspectes però que el llast de la reacció continua pesant en alguns sectors que, per exemple, no veuen a la prostitució un atemptat als drets humans de les dones prostituïdes. Perquè el feminisme ha de ser necessàriament abolicionista i això elles ja ho tenien molt clar.

Quan mires el passat i imagines tot el patiment que el terrible cop d’estat feixista va provocar, s’obren ferides que ni tan sols saps que tens.

Quan penses en el patiment d’aquelles dones que ho van perdre tot, pràcticament de la nit al dia, i es van veure tancades a casa i totalment sotmeses als mandats de pares, germans i marits, a més de permanentment vigilades pels púlpits i els confessionaris, prens realment consciència de la necessitat del feminisme per no tornar a aquelles situacions.

Sense elles, les que van quedar i les que van haver de marxar, la nostra herència i el nostre bagatge seria molt diferent. No reconèixer les seves aportacions seria tornar a enterrar-les. I ara a l’oblit que encara és pitjor.

Les noves formes adanistes de fer feminisme de la gent postmoderna oblida que tot està inventat i que només des del reconeixement a les nostres ancestres que ho van donar tot, fins i tot les seves vides, podrem avançar i consolidar drets. I aquests drets no consisteixen a convertir desitjos en lleis. Això, a banda de ser idiota i insensat, és insolidari i injust per a la majoria de la població mundial que som les dones.

Mirar la realitat del que som amb una òptica més adequada, ens ha de portar al reconeixement d’aquelles gràcies a les quals avui tornem a gaudir de drets i llibertats.

Reconèixer-les, anomenar-les i donar-los l’espai que mereixen en la història és de justícia. I es mereixen aquest acte de justícia i de reparació històrica. Sense totes elles, segurament avui no seríem on som.

Share

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Picture of Tere Mollá

Tere Mollá

Empleada pública del Govern valencià des de 1983. Sindicalista. Formadora en Igualtat d'Oportunitats, Violència de Gènere, Micro masclismes i Coeducació des de 2006.
Search

There is no Event

Newsletter

Subscribe to our weekly newsletter with the latest published news.

You may also be interested

Cubelles: Ha mort Montse Margalef. Comiat. / La Independent / Notícies Gènere

El març de 2014, Montse Margalef, de l’Associació de Dones La Fita (a la qual...

10è Aniversari de Peix & Co: L’economia és masculina, el consum femení

Sota aquest títol Peix & Co , la 1a agència de comunicació en femení de...

La comunicació per a l’equitat en clau d’aprenentatges

Per Kenia Méndez. SeMLac Cuba Les teories, postures i perspectives que van propiciar pensar i...