Escrit per Polly Peachum S.P. / La Independent
D’un temps ençà, les diferents formacions polítiques que, en major o menor mesura, van resultar del moviment 15M s’han tornat cada cop més inhabitables per a qualsevol que aspiri a aglutinar les diferents sensibilitats a l’esquerra del PSOE i de revertir la participació molt baixa.
La patacada electoral tant de l’actual govern de coalició com dels seus aliats preferents (amb l’excepció de Bildu), sumat a l’enèsim desafiament de Pedro Sánchez, perfila les eleccions del proper 23 de juliol com una batalla entre dos blocs: Sánchez i Díaz (govern ) contra Feijóo i Abascal (oposició). Aquesta imatge assumeix tant la desaparició oficial d’Unidas Podemos com la posició secundària que ocuparia Movimiento Sumar en cas que les urnes donessin la victòria a l’actual govern, reforçant així la tornada al bipartidisme com a únic garant de l’estabilitat democràtica. Podem, en aquestes condicions, presentar una proposta que arribi a les masses en menys de 50 dies? Coses diverses.
Després de la debacle electoral i l’evident divisió (en alguns casos: desbandada) a les files d’Unidas Podemos, sembla clar que la formació ha de fer certa autocrítica a mitjà termini. Tret que un estigui permanentment instal·lat a l’autocomplaença, resulta esgotador veure com alguns dels líders d’UP saben fer complexes anàlisis sobre les estratègies dels grans poders privats, però són incapaços de pensar-se a si mateixos com a actors amb cert marge de maniobra a aquest mateix sistema. Però no oblidem que la reflexió, com a esport, només és practicable per a uns quants todòlegs privilegiats; per als altres mortals, el pensament és «cosa que segueix les dificultats i precedeix l’acció», que deia Brecht. Si tot el que farem de cara al juliol és ser-hi, pensant-nos, més ens val entregar les armes i començar a demanar el vot per al PSOE. Jo crec que hi ha partit, però cal jugar-ho.
Als ulls de l’opinió pública, els resultats del 28M confirmen la foto fixa favorita de la dreta política i mediàtica: la d’una esquerra que, incapaç de posar-se d’acord entre les seves pròpies files, acudeix a la contesa electoral dividida, més centrada a les seves batalles internes que a assenyalar el veritable enemic. (Unes batalles d’egos, per cert, hiperbolitzades fins a l’extenuació pels mitjans afins al bipartidisme, que no fan el mateix amb les picabaralles internes d’altres partits, però també per part de canals que es pressuposen afins.) No serveix de res, per exemple, que la candidatura d’Ada Colau a Barcelona, amb més d’una desena de querelles arxivades i una campanya mediàtica despietada en contra, amb prou feines hagi perdut 1 regidor; o que la mateixa dreta es presentés a la ciutat comtal dividida fins a cinc formacions diferents amb aspiracions a entrar al consistori (Trias per Barcelona, Ciutadans, Valents, PP, Vox), algunes amb programes pràcticament indistingibles. L’esquerra està dividida i llasta el PSOE. I per a mostra, el ja cèlebre cas d’Osca.
Davant d’aquesta situació, és habitual sentir a la televisió almenys dues teories recurrents que explicarien la incapacitat de l’espai a l’esquerra del PSOE per interpel·lar les masses. Per sorpresa de ningú, la primera explicació culpa dones, marietes, negres i veganes de dividir la classe treballadora amb les seves reivindicacions parcials i secundàries. Aquestes ocurrències cosmètiques postmodernes, com ara la necessitat urgent de donar resposta a l’emergència climàtica, o la defensa de la integritat física de les dones, les persones racialitzades o les persones LGTBIQ+, o d’un repartiment equitatiu de la riquesa i del poder polític que les tingui en consideració, no tenen cabuda en una agenda revolucionària perquè no generen prou consens (entre els columnistes a sou dels mitjans generalistes). Una explicació que lliga a la perfecció amb la manera com el partit socialista culpa el seu soci de govern dels seus mals resultats a les municipals i autonòmiques. En efecte, el llast de què el PSOE vol desfer-se com més aviat millor per perpetuar-se en el poder no el representa la vicepresidenta del PCE Yolanda Díaz, de la gestió del qual el govern s’apropia a la primera de canvi; ni tan sols el seu altre ministre obertament comunista, Alberto Garzón, que s’ha mantingut en un rol discret. Els que han fet fracassar el PSOE són Ione Belarra i, sobretot, Irene Montero i les seves lleis trans i el sí és sí, per ser massa agosarades. Ningú ja no recorda l’aprovació del matrimoni igualitari de Zapatero, de la qual els socialistes fan gala sempre que se’ls pregunta per les seves ministres trànsfobes, i que en aquell temps tampoc semblava gaudir d’una majoria social prou «madura» (aquest clàssic reformista) que la recolzés.
La segona explicació recurrent de la incapacitat de l’espai polític d’esquerres per convertir-se en hegemònic és que som uns tristos. En un país on un llibre que es diu Com fer que et passin coses bones, és líder en vendes, no podem anar deprimint el personal. Cal il·lusionar. La campanya de la dreta es basa, per posar alguns exemples, a apel·lar a una organització terrorista que va lliurar les seves armes fa dotze anys, en la por que t’ocupin la casa, a anomenar «feixistes» integrants de Podem en horari de màxima audiència, o a col·locar un comptador amb la foto d’Irene Montero i el nombre de violadors que han vist reduïda la seva condemna; tot això, mentre fan broma que a partir d’ara caldrà un contracte per follar i acusen Belarra de promoure la zoofília amb la Llei de protecció animal. Però a nosaltres, en canvi, ens diuen que hem d’optar per lemes que apel·lin a l’alegria ia l’esperança en un futur millor. Espanya va bé, però podria anar millor. Hem de romandre somrients passi el que passi, perquè la vida del nostre electorat ja és prou dolorosa. (Paradoxalment, les fórmules que a la teoria apel·len a mobilitzar l’alegria en detriment de la ràbia o la frustració, a la pràctica es resumeixen sempre que si volem ocupar l’espai electoral del PSOE cal ser com el PSOE; és a dir, a negar la possibilitat d’imaginar altres estratègies comunicatives possibles).
Molt vinculat a això, i en un darrer gir de guió —que a més serà molt escaient quan vulguem culpar les dones de tot el que és dolent—, hi ha qui fa un paral·lelisme essencialista entre l’estratègia comunicativa de mobilitzar “l’alegria” i la crida a la “feminització” de la política. Per als qui vinculen aquests dos elements de manera positiva, el moviment feminista hauria posat una sèrie de qüestions al centre de la política, com l’empatia o les cures, que apunten a una nova manera “no masculina” de governar. Davant les antiquades dones “vermelles” que encarnen la “set de venjança” d’un gènere històricament oprimit, hem de promoure una feminitat en política que no incomodi, que no cridi, que parli sempre amb eufemismes. Toca vestir-se de blanc i deixar-se de retrets. En cas contrari, els Homes, ofesos, «reaccionaran» i votaran l’extrema dreta. Obviant el fet (greu) que la llibertat sexual de les dones sempre hagi d’esperar a resoldre altres prioritats, la manca de perspectiva d’aquest argument és alarmant. Aquí cal recordar que la capacitat del moviment feminista per mobilitzar (i per polititzar dones molt joves) no es deu a la recent atenció a les cures, o a l’anomenat “gir afectiu” de la filosofia acadèmica, sinó a una reacció popular a la violència física i simbòlica que patim diàriament les dones. Qui no situaria el seu moment àlgid en allò que va ser una resposta massiva a una violació grupal en què un magistrat no va veure més que «jolgorio i alegria» Que la filosofia s’ocupi de certs temes des d’una perspectiva diferent, amb tot l’interès que això pugui tenir per a la història del pensament, no implica que aquests paradigmes siguin útils per fer front a unes eleccions. En tot cas, la divulgació del pensament feminista (sobretot del que sorgeix fora de l’acadèmia) ha ajudat a posar paraules a coses que ja existien: el fàstic davant d’un tros de camí al metro, la por quan un desconegut ens persegueix per la carrer, la desesperació de les mares davant de la violència vicària, la mandra que sentim quan els homes ens expliquen coses que ja sabem, o la ràbia que ens remou l’estómac quan ens fan sentir culpables de les seves agressions.
Com en el cas del moviment feminista, les reivindicacions massives capaces d’alterar el tauler polític poques vegades parteixen de l’altruisme humanista d’un grapat d’intel·lectuals. Canalitzen la frustració, el dolor, la ràbia i, per què no dir-ho, l’odi. L’odi cap als qui viuen a costa del nostre patiment. L’odi i la impotència que tota víctima d’abusos acull contra el botxí. Assumir que la capitalització daquestes emocions negatives és cosa de la dreta em sembla un error. Negar el dolor no ho farà desaparèixer, sinó que facilitarà que altres el dirigeixin contra els més vulnerables.
Ens agradi o no, l’imperatiu de la unitat que tant el PSOE com Sumar exigeixen a la resta de formacions és avui una qüestió de fet per als que es preocupen per millorar la vida de la gent. I gosaria dir que pocs dubten, almenys en el seu fòrum intern, que Yolanda Díaz i el seu equip han fet una gran tasca (negociadora, política, comunicativa) al capdavant de la vicepresidència i del ministeri de Treball, malgrat totes les crítiques que se li puguin fer. Fins i tot resulta difícil defensar, des d’un punt de vista electoralista, que hi hagi una altra candidata possible a la presidència del govern a curt termini si a allò que s’aspira és a un suport massiu a les urnes. Però l’acceptació d’unes condicions no escollides (l’ecosistema mediàtic actual, els terminis imposats per Sánchez o la manca de lideratges alternatius a Díaz) no implica que no tinguem llibertat per escollir una estratègia política i comunicativa que no passi per encarnar el paper segon Sánchez ha reservat per a nosaltres mentre ell lliura una altra èpica batalla contra les forces del mal. Aquí no es tracta d’obviar la batalla: és clar que el feixisme és una cosa seriosa i que s’ha de combatre activament amb totes les eines de què disposa l’Estat de dret (i no només en campanya). Es tracta de creure que els que ens situem al’esquerra del PSOE som els únics capaços de guanyar la guerra.
Això implica trencar l’imaginari dels dos blocs, que beneficia totes les forces polítiques menys a nosaltres. Vox no aspira a governar Espanya, en té prou de virar el PP a la dreta (de fet, podria reintegrar-se sense problemes al Partit Popular en cas de perdre massa suports, com ha fet/farà en part Ciutadans). I el discurs actual de Feijóo i d‘Ayuso és la prova que ja ha aconseguit en part el seu objectiu. Però per a Unidas Podemos i Sumar, vull pensar, no n’hi ha prou de virar el PSOE a l’esquerra, cosa que en part s’ha aconseguit al llarg de les dues darreres legislatures: volem superar-ho, convertir-nos en la primera força política i aplicar mesures valentes que canviïn millor la vida del 99%. Per seguir amb l’exemple de Barcelona, si Colau ha pogut fer una campanya en positiu i reivindicar-se com a bona gestora, capaç d’arribar a acords amb altres actors polítics, és perquè al seu dia va fer una batalla «en negatiu» contra tot allò que representava Xavier Trias. És a dir: contra la falsa moderació de les elits disfressades de gestores raonables i la seva complicitat fàctica amb la dreta més reaccionària.
Aspirar a superar el PSOE implica estar disposats a diferenciar-nos-en de manera clara, a guanyar-los en vots i, sobretot, a no assumir per principi que l’únic escenari possible davant la seva victòria és governar-hi, encara que en facilitéssim la investidura. Es tracta, en definitiva, de deixar clar que totes les conquestes recents de la classe treballadora s’han aconseguit, no gràcies al PSOE, sinó malgrat ell i amb la reacció en contra. Lliurar sengles batalles, contra la dreta i contra l’abraçada de l’ós de Sánchez, implica creure que la nostra victòria en vots és possible i actuar en conseqüència, deixant clar que som l’única alternativa a un govern complaent amb les elits econòmiques, al marge de si el lidera una cara més o menys amable. Implica acceptar i mobilitzar a favor del canvi totes aquestes emocions negatives que ompliran les urnes el 23 de juliol.
En els propers dies assistirem als darrers cops de cua de la carnisseria per les llistes de Moviment Sumar, i aquí és important tenir present dues obvietats més. La primera obvietat és que per guanyar unes eleccions cal que la gent conegui prèviament els candidats. Seria un error posar al capdavant de les llistes persones desconegudes per als votants perquè generen consens en una bombolla de Twitter. (Si almenys ho fessin en aquestes altres xarxes socials que tant influeixen en la politització dels joves, i de les que passem olímpicament per pur desconeixement!). Espanya no és Twitter, ni de bon tros Twitter Madrid. La segona obvietat és que per guanyar unes eleccions cal que els candidats no siguin percebuts per part de la ciutadania com a figures cremades que només busquen mantenir el sou. És viable guanyar posant al capdavant de les llistes les dues ministres pitjor valorades segons el CIS?
Fer-se aquesta pregunta no implica assumir que la resposta serà justa. Montero ha estat una gran política i ha protagonitzat avenços indiscutibles per cristal·litzar les demandes del moviment feminista. Però si som capaços d’analitzar com el partit socialista ha intentat fagocitar-les, com la reacció ha fet tot el possible per enderrocar-la políticament i personalment, i com les columnes dels mitjans de comunicació afins al bipartidisme s’han omplert de «foc amic», també hauríem de ser capaços de veure quan és el moment de fer un pas enrere en termes de visibilitat, i d’assumir que serà la història, o els reconeixements a escala internacional, no les llistes electorals, que repararan la injustícia. Estem disposats, si més no, a fer-nos la pregunta?
No tinc respostes definitives al joc de la cadira calenta. Però em crec això: si en aquesta «suma» cal lluitar per conservar alguna cosa de l’esperit que va portar a Podem a fer-nos creure —fins i tot a demostrar— que les coses podien ser diferents, aquesta cosa ha de ser la convicció que per imaginar un altre món possible primer cal dir «no» a l’existent. La certesa, en definitiva, que un rebuig enèrgic a la violència és difícilment compatible amb ser complaent.
Polly Peachum és el pseudònim d’una amiga de Sin Permiso. L’autora no treballa per a cap partit polític.
Font: www.sinpermís.info, 4-6-2023
