OPINIÓ
Les violacions dels Drets de les Dones a les zones rurals de Colòmbia com en el departament de Bolívar són una d’aquestes realitats desconegudes d’allò que continua succeint a dia d’avui a Colòmbia.
Colòmbia és un país gran, la qual cosa el fa ser culturalment, geogràficament i històricament molt divers. I si a més pensem en l’esdevingut durant les llargues dècades que ha durat la guerra podem trobar realitats de tota mena, sobretot a la zona rural.
Hi ha diversos exemples que podrien explicar-se però en aquest cas seleccionarem el departament de Bolívar, amb capital a la coneguda ciutat de Cartagena de Indias. Es tracta d’una demarcació política gran i allargada que fa que algunes zones quedin bastant allunyades de Cartagena. Parlarem concretament dels anomenats Montes de Maria i del sud de Bolívar, on vam descobrir una cara amagada del procés actual després de la signatura d’Acord de Pau entre el Govern i Las FARC: la realitat que viuen les dones.
Montes de Maria, de l’abús sexual com a arma de guerra a altres formes de violència
Es diu Montes de Maria a la subregió del Carib que el departament de Bolívar comparteix amb el veí anomenat Sucre. Està plena de turons muntanyencs no molt alts però que han servit com a amagatall a diferents grups armats. Això ha generat que s’hagin normalitzat pràctiques de guerra, com la violència sexual.
Existeixen dades oficials actualitzades sobre la quantitat de dones que han patit aquests abusos, així com les seves edats i localitats de procedència. No obstant, també hi ha un sub-registre derivat de la por a la denúncia i, a més, les dades mai podran parlar del nivell de normalització d’aquestes pràctiques en les comunitats. Les dones van ser i són encara, com en altres tants conflictes mundials, el botí de guerra assegurat.
Malgrat aquesta situació, o potser desgraciadament a causa d’ella, les organitzacions de dones i feministes de la zona cada vegada estan més organitzades i tracten de dur a terme accions de denúncia que permetin un canvi cultural i de realitat. Però, d’altra banda, en llocs com aquest, en què viuen dinàmiques tan enquistades des de fa anys, hi ha certes situacions que són molt difícils de canviar.
Potser alguna cosa que pot generar esperança en el camí sigui el perdó de les dones cap a les dones. Diverses de les ex-guerrilleres que van ser part de les FARC han fet el pas de sol·licitar una trobada amb dones víctimes i demana’ls-hi perdó per les vides que van llevar i els drets que van violar. Bé és cert que en altres llocs del país es donen també actes de disculpa, però en aquest cas ningú no pot negar la credibilitat d’aquestes dones de les FARC perquè moltes d’elles van patir abusos sexuals similars o pitjors a les seves files o per part dels paramilitars.
També l’absència de l’Estat en aquesta àrea provoca que segueixi la por. I és que les dones són ara més que abans en l’esfera pública, sense “complir” amb el seu paper a la casa i, a més, fan evident en els espais en què participen la situació de la qual han estat objecte durant anys. En conseqüència, les violències contra elles augmenten. A més, la protecció legal queda molt lluny de les seves realitats.
Un exemple d’això és la violència política que viu l’alcaldessa d’un dels municipis de la zona. No anomenarem ni el seu partit ni el municipi, ni si ha aconseguit o no seguir en el seu càrrec fins al dia d’avui. Només direm que una organització feminista que té presència en aquesta localitat és l’únic suport real durant el seu mandat. El fet de ser dona fa que sigui contínuament qüestionada i hagi d’esforçar-se molt més que un home. I aquesta situació és especialment greu si partim que hi ha molt poques dones en càrrecs públics no només a Bolívar sinó a tot el país.
Existeixen a més altres tipus de violència com la patrimonial. Es poden nomenar dos casos clarament destacables: Un, l’escassa visibilització del treball rural de les dones i la impossibilitat que aquestes rebin ajudes perquè l’Estat central organitza tot per zones de producció fora de casa, sense reflectir l’economia familiar. Dos, el poc avenç a l’hora de retornar la titularitat de les terres a les dones després de la guerra, sent la gran majoria d’elles d’edat avançada. En aquest últim cas la paperassa continua diluint, el que farà que potser la majoria mori abans que es pugui resoldre alguna cosa.
A més la violència domèstica o en la parella segueix sense rebre l’atenció legal necessària i les dones només poden seguir sent acompanyades per altres dones en el seu pelegrinatge per centres de salut, comissaries de família, jutjats i altres. Això per aconseguir que almenys la denúncia no quedi en un no-res, tenint en compte que probablement l’alta impunitat farà que mai arribi a donar-se una sentència contra l’agressor.
El Sud de Bolívar o la continuïtat del conflicte que no arriba als mitjans
Se’n diu Sud de Bolívar a la part d’aquest departament que queda a les faldes de la serralada central del país, molt a l’interior, lluny de Cartagena de Índias i del mar. Està composta per tres regions muntanyenques i posseeix cims alts. És per això que la zona, que també es coneix com el Magdalena mitjà per estar a la meitat de la llera del riu amb aquest nom, està plena de falltes riques en flora i fauna. Però també és coneguda per la seva història lligada al petroli i pels conflictes humanitaris, així com per les seves grans explotacions forestals i mineres.
El 2018 segueix sent una de les parts del país on l’Ejercito de Liberación Nacional (ELN), que encara no ha signat la pau, segueix les seves activitats de forma molt activa, reclutant menors i joves, convocant vagues d’armes i realitzant atemptats mortals.
Les negociacions amb l’ELN s’estan portant a terme a Quito, però el procés es pot dir que es troba pràcticament aturat en aquests moments. Els propers mesos seran fins i tot menys encoratjadors, ja que hi ha eleccions presidencials a Colòmbia i un canvi de govern pot suposar un obstacle més perquè els diàlegs es concretin.
Tota aquesta situació fa que la realitat sigui més crua que a la costa i que el suport internacional no hagi arribat encara amb la mateixa intensitat que a altres llocs del país a algunes comunitats allunyades. I sobre com afecta això a la situació de les dones, només cal esmentar que tot allò parlat sobre Montes de Maria aquí s’intensifica perquè el conflicte continua i fins i tot s’accentua. En el Sud de Bolívar la guerra no ha acabat.
És a més un lloc on els cultius de coca són encara una font molt important d’ingressos per a les economies familiars, sobretot per a aquelles amb direcció de llar femenina. Unes poques mates de coca rendeixen molt per a una dona i els seus fills, mentre que altres cultius encara no poden cobrir les seves necessitats. Existeix, per descomptat, un programa del govern nacional per substituir cultius i moltes dones del Magdalena mig formen part del programa, però el fer-ho posa en perill la seva economia i la seva vida. A més, no hi ha costum ni coneixements per començar amb altres collites i la por a represàlies dels que controlen les comunitats tampoc les permet avançar.
Difícil és també canviar alguna cosa de tota aquesta situació perquè els assassinats de líders i lideresses i, concretament, a lidereses que lluiten pels Drets de les Dones, com amb les que he parlat per poder realitzar aquest article, estan a l’ordre del dia, i fins i tot han augmentat el 2017. Aquestes es posen molt en perill perquè tenen un paper públic que no sol tenir la dona i les maten o violen per intimidar-les.
Això segueix passant l’abril de 2018, en un país que es considera de desenvolupament avançat segons tots els índexs mundials, i tot i la situació de post conflicte de la qual es parla internacionalment.
