Cada 8 de març recordem les dones que han obert camí. Però hi ha milions de nenes que no arribaran mai a tenir-ne cap.
Segons dades d’UNICEF, cada any prop de 12 milions de nenes són obligades a casar-se abans dels 18 anys. Més de 200 milions de dones i nenes al món han patit mutilació genital femenina. En molts conflictes armats, la violència sexual continua utilitzant-se com a arma de guerra. Milions de nenes abandonen l’escola per pobresa, per embarassos forçats o per haver d’assumir tasques domèstiques que perpetuen la seva dependència econòmica.
No són xifres abstractes. Són vides interrompudes. La infància, que hauria de ser territori d’aprenentatge i joc, es converteix massa sovint en un espai de control i submissió. En lloc d’aules, altars imposats. En lloc de llibres, el buit descarnat. En lloc de futur, por.
El poema Campanes als quatre vents*, inclòs al recull Fils de plata en la foscor (Editorial Trípode, 2026), neix d’aquesta indignació i d’aquesta constatació dolorosa:
Aquestes nenes —milions de noms,
milions de veus—
no són metàfores.
Són carn vinclada,
ossos petits sota la pols,
vides tallades abans del brot.
La deshumanització és el primer pas de qualsevol violència. Quan les nenes deixen de ser subjectes de drets i passen a ser moneda de canvi —econòmica, cultural o religiosa—, el sistema ja ha triomfat. No parlem de casos aïllats, sinó del patriarcat com a estructura sistèmica.
El control del cos de les nenes és un dels mecanismes més persistents de dominació. Se’ls prohibeix l’educació, se les sexualitza precoçment, se les condemna a una maternitat forçada. Sempre hi ha una justificació: tradició, honor, pobresa, religió, estabilitat social.
La sexualització precoç en entorns digitals, l’augment de la pornografia violenta com a educació afectivosexual de facto, el tràfic, la trata i l’explotació sexual de menors —també a Europa— ens recorden que aquesta violència no és llunyana ni exòtica. Té formes globals i contemporànies. Cal dir-ho alt i clar: cap tradició pot situar-se per damunt dels drets humans. Cap creença pot justificar el dolor.
En el poema em pregunto:
Qui dignifica aquest pas forçat,
quan són nenes i no dones?
Aquesta pregunta interpel·la governs, organismes internacionals, institucions educatives i també les nostres societats occidentals, que sovint condemnen violències llunyanes mentre toleren desigualtats pròpies. Perquè les realitats descrites al principi d’aquest article no són alienes a Europa ni a l’Estat espanyol.
L’Estat espanyol és destí del tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual. Segons dades del Ministeri de l’Interior, cada any s’identifiquen centenars de víctimes, entre elles menors d’edat, tot i que les organitzacions especialitzades adverteixen que la xifra real és molt superior. La invisibilitat i la por continuen sent obstacles determinants.
Els matrimonis forçats estan tipificats com a delicte des del 2015, però la Fiscalia General de l’Estat continua registrant casos anuals, molts vinculats a adolescents. Són situacions sovint amagades en l’àmbit familiar i difícils de denunciar.
Pel que fa a la mutilació genital femenina, és un delicte greu al Codi Penal. A Catalunya i a algunes comunitats hi ha protocols preventius, especialment en contextos de risc vinculats a viatges als països d’origen. Tot i així, les entitats socials recorden que la prevenció depèn en gran mesura de la formació i la detecció precoç.
També l’educació afectivosexual forma part del currículum escolar, però la seva aplicació és desigual. Mentrestant, el context digital introdueix nous riscos: diversos estudis indiquen que el consum de pornografia entre menors és cada vegada més precoç, fet que influeix en la construcció d’imaginaris de dominació i violència.
Espanya i Catalunya disposen, doncs, d’un marc legal avançat. Però la protecció efectiva depèn de recursos, coordinació institucional i voluntat política sostinguda. Sense una implementació real, les estructures de dominació es perpetuen.
Perquè quan el cos d’una nena es converteix en territori de control, el problema no és cultural: és estructural.
Per això el 8M no pot ser només una celebració de drets conquerits. Ha de ser també una denúncia dels drets negats.
En el poema dic:
Campanes als quatre vents:
no toqueu a festa.
No podem tocar a festa mentre hi ha nenes que no poden decidir sobre el seu propi cos. No podem felicitar-nos col·lectivament mentre milions d’infàncies continuen segrestades per estructures que les converteixen en adultes abans d’hora. La ràbia també és política. I la poesia, en aquest context, no és evasió: és denúncia. És una manera de donar veu allà on sovint només hi ha estadístiques.
El poema conclou:
El crit de milions de nenes
irromp en la nit confiada,
traspassa la finestra com un llamp,
m’alço de l’ensurt al mig del llit,
em sento furiosa,
emprenyada fins al moll de l’os,
incapaç de quedar-me de braços creuats.
Aquesta fúria no és només emocional. És ètica.
Aquest 8 de Març, quan sortim al carrer, recordem-les. No com a víctimes abstractes, sinó com a subjectes de drets que ens obliguen a continuar. Perquè mentre hi hagi una sola nena a qui li robin la infància, el feminisme no pot aturar-se.
*Campanes als quatre vents forma part del recull Fils de plata en la foscor, publicat per Editorial Trípode a inicis de 2026. La primera presentació del llibre tindrà lloc a la llibreria Documenta el dimecres 11 de març a les 19 h, amb lectura de poemes i acompanyament musical de la guitarrista Maria José Niebla.
