Per Montse Fernández Garrido
Una jove professora que em va entrevistar fa temps, i que actualment està treballant a Suïssa, em va enviar un article, publicat en francès, que reproduïa una carta oberta que vaig enviar a Cristina Pedroche, madrilenya, nascuda el 1988, llicenciada en empresarials i model, que es va donar a conèixer a partir del 2009 com a col·laboradora i presentadora de TVE.
El títol era «La ignorància és molt atrevida» i feia referència a les afirmacions de la jove presentadora que instava a oblidar els conceptes “Masclisme” i “Feminime” perquè el més important era “ser una bona persona”.
La meva rèplica va ser una explicació detallada de les diferències sociològiques entre el «masclisme» i el feminisme» un fet que ningú, amb un mínim de cultura, pot obviar, afegint que, si algú volgués ser realment una «bona persona» per força s’hauria de decantar pel feminisme…i crec que Cristina Pedroche va reflexionar sobre aquest tema i ara és feminista! perquè el masclisme mata, maltracta, discrimina, menysprea i explota les dones.
No hem de creure que el feminisme és l’altra cara de la mateixa moneda, com defensava ella erròniament. El feminisme és una filosofia i una lluita alliberadora, a favor dels homes i les dones.
Des del feminisme lluitem per una societat millor: solidaria, pacífica, amb dignitat i igualtat de drets davant de situacions similars.
Si llegim el diccionari (que no hem redactat les feministes) poden veure que el «masclisme» és una forma de sexisme i una actitud envers la dona, que implica un conjunt de comportaments, creences i pràctiques que discriminen, infravaloren o violenten les dones, perpetuant els rols tradicionals, de desigualtat i superioritat masculina en els àmbits socials, familiars, laborals i també en l’oci. Els exemples són nombrosos:
Àmbit Domèstic i familiar
Assignació de les tasques de la llar i la cura dels fills (segons un estudi sociològic: de les 28 feines usuals de la llar, 26 son realitzades per dones, mentre que els homes s’ocupen bàsicament de 2 : El manteniment, les assegurances i la neteja i conducció de vehicles.)
Les dones fan generalment el 75% de feines domèstiques i els homes, tot i que presumeixen d’ajudar, en fan el 25%.
Elles son les que fan més treballs de mitja jornada i feines precàries i són les que agafen en un 97% les excedències per a les cures de la família, fills, pares, malalts etc. incloses les professions de categoria, com les magistrades i les jutgesses, en canvi ells no arriben al 3% en totes les professions.
Bretxa salarial: discriminació en els ascensos
Durant anys la idea de que les dones no estaven prou capacitades per ocupar llocs directius de gran responsabilitat, ha creat un sostre de vidre que, tret d’algunes excepcions, els ha impedit d’assolir càrrecs realment rellevants.
Menor salari per a treballs de igual valor. Els treballs femenins tenen menys retribució, encara que en el mercat costin el mateix, per exemple a les fàbriques, malgrat que les dones també mouen fardells pesats, cobren menys que els homes que netegen les màquines i no mouen pesos.
Social/Cultural
Normalment les dones encara tenen cura de les feines de la llar i la cura dels fills, tot i que ha augmentat el percentatge de parelles en que els homes ajuden, paren taula, van a comprar, fan rentadores, baixen les escombraries, reben felicitacions per aquest fet, com si fos una concessió o una cosa extraordinària.
Micro agressions i cosificació
Es continua tractant les dones com a objectes bonics, es valora primer de tot el físic, si són grasses, primes, com vesteixen, com caminen, si són simpàtiques, somriuen o s’enfaden…) i malgrat que les dones tenim fama de xerraires, en les reunions i tertúlies, són ells els que porten la veu cantant i els costa donar la paraula a les dones.
I quan parlem d’Infantilitzacions, intimidacions i justificació de la violència, se’ns considera exagerades, No n’hi ha per tant!
Emocions
Tradicionalment els homes no han de tenir, i encara menys, mostrar sentiments, perquè són un signe de debilitat i això es cosa de dones i plorar és propi de nenes.
Els homes no poden parlar de sentimentalisme. En aquest sentit hi ha una masculinitat molt tòxica. Un home sensible ben aviat és qualificat de dèbil o d’homosexual i menyspreat per seu entorn.
Per tant, el masclisme no es limita a la violència física (que és enorme en el nostre país, amb agressions, psicològiques, sexuals, econòmiques i físiques) tot i que fins ara en els casos d’assassinat només s’han comptat els provocats per parelles sentimentals, es a dir marits, companys, promesos o ex .
El 1985el meu grup, format per Carmen Sarmiento, Lídia Falcón, Elvira Siurana i jo mateixa, vam presentar un detallat estudi de la quantificació de violències masclistes a Nairobi, en el decurs del Decenio Internacional de la mujer (on vam participar 50 dones de l’Estat espanyol i 15.000 dones de tot el món), l’estudi xifrava unes 100 dones mortes cada any, perquè vam comptar tots els assassinats masclistes, fossin o no parelles.
Sembla que finalment hi ha la intenció de fer-ho així, de la mateixa manera que una jutgessa del CJGP proposa condemnar també la violència econòmica, la mateixa cosa que nosaltres fa 41 anys ja vam proposar a Nairobi.
El masclisme abasta també accions subtils i estructurals que limiten l’autonomia i atempten contra la dignitat de les dones. En aquell any 1985, les penes pels assassinats de l’esposa o la parella oscil·laven entre els 7 i 9 anys de presó, dels quals se’n complien la mitat. En canvi les poquíssimes dones que van assassinar el marit, generalment després d’anys d’aguantar vexacions i maltractaments, van rebre condemnes de fins i tot 60 anys, és a dir cadena perpètua i també desterraments, perquè elles ho feien amb «premeditación y alevosia» és a dir de manera freda, planificada i reflexiva o actuant a traïció per sorprendre la víctima indefensa, (que era la única manera que elles podien fer-ho, ja que el codi penal està redactat, interpretat i aplicat, pensant en els homes i no en las condicions femenines). Unes greus condemnes que, en la majoria dels casos, si s’hagués aplicat l’atenuant de legítima defensa, haurien comportat l’absolució.
Definició de feminisme al diccionari
«El feminisme és un moviment teòric, social i polític que busca la igualtat de drets, oportunitats i dignitat entre homes i dones, eliminant la discriminació, la violència de gènere i les estructures patriarcals. Defensa l’equitat en tots els àmbits (social, econòmic, cultural) i lluita per alliberar les dones de la opressió històrica.)
El moviment feminista va sorgir cap el segle XVIII (tot i que trobem dones feministes en el segle XV) i es va consolidar amb el Sufragisme, moment en que les dones lluitadores, van ser colpides, empresonades, torturades i obligades a menjar amb un embut, en el moment en que van decidir fer vagues de fam. També van perdre la custòdia dels fills, molts marits es van divorciar, van ser acomiadades de la feina, perseguides, ridiculitzades i insultades amb els apel·latius de bruixes i boges….
Però, com he dit abans, el feminisme no és el terme oposat del masclisme, el feminisme busca la igualtat i no implica la superioritat de la dona: La lluita es va portar a terme per aconseguir el vot femení, l’accés a la educació, la igualtat de salari, la participació en la política i l’empoderament femení.
El principi d’igualtat: que cap persona sigui privada de llurs drets per raó de sexe
Segons la RAE : “Doctrina social favorable a la dona a la qual concedeix la capacitat i els drets reservats abans als homes”. També :«Moviment que exigeix per a les dones la igualtat de drets amb els homes».
Segons l’ONU: “Lluita per a la equitat i reconeixement de les dones com a subjectes de dret”.
El moviment feminista ha estat el que més ha canviat la faç de la terra. I ha estat sempre una revolució pacífica.
Què vam fer a l’Estat espanyol les feministes: Vam lluitar per aconseguir modificacions legislatives: El dret a poder estudiar i accedir a diferents feines i professions, com notàries, jutgesses o presidentes; No haver de demanar permís per obrir un compte corrent bancari i disposar dels nostres propis diners (el marit podia cobrar i administrar el sou de l’esposa); Poder denunciar un delicte sense anar acompanyades del pare o marit; Tenir dret a la herència en igualtat de condicions que els germans masculins; Disposar de la pàtria potestat dels fills; No ser condemnades a presó per adulteri, (mentre que el marit no tenia càstig, si no portava l’amant al domicili conjugal); Tenir accés als mètodes anticonceptius i no ser castigades, juntament amb les persones que els proporcionaven, metges, llevadores o farmacèutics; No cobrar menys per treballs d’igual valor; No ser discriminades per ser lesbianes; No ser forçades al matrimoni; No estar obligades a prestar obediència al marit, ni aguantar maltractaments que podien arribar fins a la desfiguració; Dret al divorci, Dret a l’avortament en bones condicions sanitàries, sense risc de mort.
Certament vam aconseguir moltes millores, però moltes vegades són més teòriques que pràctiques. Les xifres de la desigualtat són aclaparadores.
Des del feminisme continuem la lluita perquè en un futur no gaire llunyà, homes i dones siguem companys de viatge i exigim al nostre costat els homes honestos, els que volen una societat millor, més justa i igualitària, més digna. No es pot ser bona persona sense recolzar els drets i la dignitat del 52% de le la població humana. Perquè com deia el Che Guevara: «Morim el dia que callem davant de les injustícies». I jo, tal com deia Antonio Gramsci, afegeixo: «Rebutjo els indiferents, perquè viure és prendre partit, perquè la indiferència és el pes mort de la història»
En resum, jo lluito pel que la filòsofa, professora universitària, lider feminista i negra Angela Davis anomenava: El Feminisme eficaç. És a dir la lluita contra l’homofòbia, l’explotació de classe, de raça i de gènere, el capitalisme i l’imperialisme”.
