RESSENYA
Carmen Sarmiento, primera dona periodista corresponsal de guerra de l’Estat espanyol, ha escrit aquesta ressenya sobre aquest llibre i la seva autora, l’advocada i mediadora Montserrat Fernández Garrido.
Carmen Sarmiento
Una herència genètica tan revolucionària com la que té Montse Fernández Garrido ha conduït a què l’autora de “Tres generaciones rebeldes” (Ediciones Carena 2021) sigui la tercera d’una saga de lluitadors i lluitadores en contra de les injustícies i la iniquitat.
No només els gens heretats sinó les injustícies viscudes, han forjat el caràcter d’aquesta advocada feminista i rebel que ha decidit narrar en carn viva la seva història i la de la seva família.
Vaig conèixer a Montse Fernández Garrido, la Montse, fa ja més de 40 anys al Partit Feminista i he coincidit amb ella a grans esdeveniments com va ser la Conferència de dones a Nairobi el 1985, a més de centenars de xerrades, entrevistes i conferències en les quals sempre em va sorprendre el seu fervor revolucionari i entrega a la causa de les dones.
Fa anys, quan ja érem amigues, va començar a explicar-me la història de la seva família, els membres de la qual van ser víctimes silencioses de l’Espanya franquista.
El seu avi, el seu pare i la seva mare, a més d’altres membres de la família, van patir tortures, van patir presons i van treballar i van lluitar sense descans per aconseguir unes condicions dignes de vida.
La Montse va néixer a la Maternitat de Barcelona, els seus pares eren pobres i vivien en una barraca de Badalona, en la qual es van instal·lar el 1951 en arribar de Granada. El seu pare, represaliat polític per ser republicà i comunista, va estar empresonat durant anys en catorze presons d’Espanya.
Va ser inscrita com a filla de pares desconeguts en un temps en què van ser robats més de 300.000 nadons al nostre país per ser regalats o venuts a altres famílies. Els seus pares van trigar quatre anys a poder canviar-li els cognoms i posar-li els familiars.
L’autora recorda com vivien amuntegats en una barraca sense aigua, sense llum, sense gas sense vàter i sense cambra de bany. Feien les seves necessitats en un orinal que després abocaven en unes escombraries properes.
Llegint aquestes penúries m’he adonat de les condicions de vida de tantes persones dels països en vies de desenvolupament, les vides de les quals he reflectit en la meva sèrie “Els marginats” per a TVE . Bé és cert que jo també recordo haver-me banyat en un cossi de llautó allà pels anys 50. En aquells temps les condicions de vida de la classe treballadora al nostre país, no eren tan diferents de les que es viuen actualment en alguns països del Quart Món de la misèria.
El seu pare, autodidacta durant els seus llargs anys de presó, per les nits i al costat d’un braser li va ensenyar a llegir, ja que la Montse no va anar a l’escola fins als vuit anys. Amb 20 anys va haver de treure’s el graduat escolar per després estudiar un curs preparatori per poder entrar a la Universitat després de fer la prova per a majors de 25 anys. Res va ser senzill ni fàcil per a aquesta dona que gràcies a la seva fèrria voluntat va aconseguir passar de la barraca a la Universitat i fer-se advocada.
Durant la seva infantesa va veure amb freqüència a casa seva a molts heroics militants d’esquerres: socialistes, comunistes i anarquistes, els quals hi anaven a discutir de les seves revolucions per “acabar amb l’explotació de l’home per l’home” però va advertir aviat que les dones, algunes de les quals militaven amb ells, estaven a la cuina sentint-los i carregant amb tota la feina domèstica i la cura dels fills.
Fernández Garrido no va voler aquesta mena de maledicció bíblica. Va comprendre llavors que quan els homes parlaven de l’explotació de l’home per l’home allà no hi cabien les dones. Va decidir que la seva lluita com a dona havia d’estar fora dels partits tradicionals i que s’havia d’organitzar amb altres dones i lluitar contra les explotacions i discriminacions que només les dones pateixen per part dels homes bé siguin de dretes o d’esquerres, creients o ateus, rics o pobres. L’autora va trigar anys a saber quelcom de la història de la seva mare i de la seva àvia mentre que coneixia més dades de la vida del seu pare i el seu avi, el maquis Ollafría, guerriller antifranquista. Les dones van ser les víctimes silencioses de l’Espanya vençuda. Ella recorda la història de tantes dones, inclosa la de la seva mare a la qual va estimar tant, les qual van passar la vida visitant les presons franquistes per portar menjar als seus marits presos i van patir alhora vexacions i persecucions. Moltes d’elles eren perseguides i vigilades per guardiacivils que seguien els seus passos amb la intenció de descobrir el parador dels que ells consideraven bandolers i que van ser guerrillers antifranquistes. Les dones dels Ollafría van ser tractades amb crueltat.
A l’àvia Leonor li van posar el cap en vinagre i després la van penjar mentre la colpejaven amb pruïja.
Moltes dones de lluitadors antifranquistes van ser detingudes sense drets processals. Algunes torturades, afaitades al zero i passejades pel poble després d’haver-los fet ingerir oli de ricí. La guàrdia civil oferia al poble l’espectacle sàdic de veure-les fer-se les seves necessitats al carrer.
La memòria de totes aquestes iniquitats ha alimentat la rebel·lia de Montse Fernández Garrido que ha dedicat la seva vida al feminisme i la lluita per la justícia.
Durant anys li he escoltat repetir incansable en tants fòrums en els quals coincidim, que no deixarà de lluitar mentre al nostre país continuïn sent assassinades les dones a mans del seu marit, parella o exparella. Que defensarà les dones militars a les quals els han posat una pistola a les temples i han violat o castigat a fer flexions per no besar un superior.
La Montse garanteix al seu llibre “Tres generacions rebels” que continuarà la seva lluita feminista mentre al planeta hi hagi 67 milions de professionals de la llar, el 80 per cent dones que no tenen salari ni horari. I denuncia incansablement que a Espanya hi ha 70.000 dones i nenes mutilades als seus països d’origen, 18.000 de les quals a Cataluña.
L’autora sap que com deia Indira Gandhi “res del que realment val la pena és fàcil”, però seguirà disposada a lluitar per l’abolició dràstica de la prostitució i contra els assassinats masclistes. Com que la conec i l’admiro, sé que deixarà fins al seu últim alè en això.
Carmen Sarmiento, primera dona periodista corresponsal de guerra de l’Estat espanyol
