La directora d’escena i intèrpret Marta Carrasco commemora el 20è aniversari de la seva trajectòria artística amb la publicació del llibre Marta, mira’m, t’he de dir tantes coses…, escrit per la periodista i escriptora Montse Barderi i editat per Ediciones Cumbres, especialitzada en arts escèniques.
El llibre enceta la línia editorial en català d’Ediciones Cumbres i compta amb fotografies inèdites del reconegut fotògraf David Ruano.
Portada del llibre. Foto de David Ruano
Entrevista La Independent
Li preguntem a Montse Barderi (MB): com se’t va ocórrer fer un llibre per Marta Carrasco després d’haver fet una novel·la històrica?
La meva idea, després de Los Arcos del Agua era seguir fent novel·les, i de fet vaig començar a fer-ne una sobre Vivaldi, però hi havia un problema: tots estaven morts i si alguna cosa bona tenen els morts és que no els importa esperar. En canvi la Marta estava viva i jo sí que no podia esperar ni un segon més a compartir un projecte amb ella.
Per què la defineixes com una novel·la d’amor per i amb Marta Carrasco?
MB: Sí, és una novel·la d’amor o de sentiments, perquè és una mirada que estudia, analitza, vol comprendre però ho vol fer des de l’amor, no des del positivisme o el mètode acadèmic. De fet sempre he trobat a faltar un “the look of love” desacomplexat quan estudies algú o alguna cosa. Ben mirat, mai he estudiat res que no m’acabés per estimar. No entenc aquesta pretesa neutralitat quan poses tanta atenció en algú. Hi havia un poema d’Ángel González que deia això, “pongo tanto cuidado cuando te miro”… Així que en aquest llibre la mirada que estima l’he volgut posar en primer pla, perquè em sembla una forma d’apropament més evolucionada, i tal vegada femenina, de mirar la realitat. Comprendre, abraçar i estimar allò que mires i vols entendre. És una actitud vital: jugar i celebrar la joguina en comptes de desventrar-la per veure el seu mecanisme.
Li preguntem ara a Marta Carrasco (MC): també la definiries com una novel·la d’amor o de sentiments?
MC: Totalment, està feta amb els sentiments i per als sentiments, parlem de la creació que està feta d’emocions i sentiments. No hi pot haver res més intens, delicat, profund o sentimental que les relacions i el procés creatiu.
Marta, no resulta incòmode ser mirada així, amb una mirada amorosa que vol estudiar-te? Deixaries que qualsevol o qualsevulla et mires d’aquesta manera?
MC: T’asseguro que no li permetria a ningú més que a ella! Només a la Montse, perquè la seva mirada és pura, cristal.lina. En conèixer-la no vaig tenir cap problema en obrir tot el meu ésser i no només no va ser incòmode sinó que va ser un veritable regal.
Quins diries que són els temes de la novel·la?
MB: Per a mi són bàsicament dos: com la mirada de l’altra, o de l’altre, configura la nostra identitat i el tema de la necessitat, de com volem fer la quadratura del cercle intentant no necessitar allò que estimem. És alguna cosa que em fa molta gràcia i em sembla un problema molt contemporani i totalment impossible de resoldre. I la Marta és essencial i està per sobre, per sota i al voltant de cada pàgina, però els temes són aquests. També és un diccionari de sentiments, de sentiments no catalogats, m’he inspirat molt en la correspondència de Rosa Chacel i Ana María Moix.
Com definiries a Marta Carrasco?
MB: Com una artista, en majúscules. Ha estat objecte de doctorats, i sens dubte és un referent, algú que ja ha fet història i que li queda molt recorregut, una artista integral, capaç de fer universos creatius únics i d’una força imparable. Un segell únic i si fóssim un país normal la tindríem creant en un centre i aprofitant-la al màxim
I com amiga?
MB: És la persona més divertida del món, més profunda, més intel.ligent, ho és tot de manera suprema, de manera superba, m’agrada molt la Marta perquè no me la puc acabar ni en 10 vides.
MC: Si ella creu que jo soc divertida aleshores la Montse és la diversió personificada, l’alegria i el riure personificat. El bon rotllo constant. Té una capacitat de donar i de donar-se fora d’aquest món, això pot ser que li doni problemes amb alguna gent, no amb mi que sé tenir cura del valor que això té. La Montse es dóna amb una totalitat que gairebé fa por… no pensa, es dóna i és tota generositat.
Com us heu preparat per fer el llibre?
MB: M’he dedicat a viure-la i estudiar-la. És molt divertit perquè he fet coses com faria qualsevol estudiosa – estudiar l’hemeroteca, llegir les crítiques, analitzar les obres amb una teòrica de l’art – i després podia banyar-me amb ella a una piscina, o passejar per la platja.
MC: Ens hem preparat des des de l’amistat mútua, profunda i sana, des del fet de ser gemanes, i per això ha estat tan fàcil entrar dins l’una de l’altra. Amb ella és molt fàcil fer les coses i viure, cosa que normalment i generalment m’és molt difícil.
Què t’agradaria destacar del llibre?
MC: A mi aquest llibre em sobrepassa, amb tantes emocions, i mai podré estar prou agraïda. En el moment que la Montse va començar a a fer aquest llibre jo tenia molts dubtes sobre mi, i a partir d’aquest llibre tinc ganes de tirar endavant. I no en destacaria res, perquè el destacaria tot, tot plegat, és impossible diferenciar-lo, aquesta és la seva grandesa.
MB: Jo destacaria la gran aportació fotogràfica David Ruano, un dels millors fotògrafs del país, per no dir el millor directament en les arts escèniques, i que ha augmentat considerablement el valor del llibre. La qualitat del llibre li deu molt a la seva generositat i al seu talent.
Amb la situació en que es troba el món editorial ha estat difícil publicar-lo?
MB: Més que difícil em sembla un miracle que tinguem aquest llibre. No hi ha hagut cap editorial a Catalunya amb qui puguessim publicar-lo, per sort, una editorial de Madrid ha apostat pel llibre i al·lucintantment publiquen el seu primer llibre en català. Aquesta editorial és el somni d’una boja encantadora, en el millor sentit de la paraula, Mayda Bustamante, que ha volgut tant sí com no fer una editorial d’arts escèniques perquè gairebé no es publica res. I ja porten una vintena de llibres editats! Però no es pot guanyar pas la vida amb això! Però gràcies a que té una productora i una distribuïdora d’espectacles, Arte, relacionada amb les arts escèniques pot viure ella i la gent que hi col.labora. Es d’agrair que estiguin deixant aquest llegat: una bibliografia sobre teatre i dansa que quedarà, i que és fruit de la voluntat i la vocació.
Així doncs, com veus el futur editorial?
MB: Crec que és molt intel·ligent el que va dir la Carme Riera fa poc, que una cosa són la literatura i l’altra els llibres. Que en els llibres hi cap tot, com ara els mediàtics, i en la literatura només algunes obres. Crec que el temps que abans dedicàvem als llibres, ara es dediquen a les xarxes, a la tauleta, que s’ha diversificat l’oci i que potser cal assumir que la literatura – no els llibres de tota mena – sempre serà una activitat minoritària. Una altra cosa és que fem la gent que escriu amb tantes pressions per vendre llibres, per fer llibres que venguin. Potser val més tornar a recuperar el sentit de tot plegat, saber si vols fer llibres, si pots arribar a fer literatura, qui ets i què vols fer en aquesta vida. Perquè al cap i a la fi, d’allò que es tracta és del diàleg que tu vols establir amb el teu temps… el joc està en conservar la teva capacitat de tria, de poder dir la teva. I això ho pot fer tothom, es pot triar estar al Facebook durant 5 hores al dia o triar llegir Maria-Mercè Marçal, crec que en aquesta llibertat hi ha tots els sentits i totes les esperances.
Marta, com veus el futur de la dansa?
MC: Ui, no!. Jo va arribar un moment que vaig decidir deixar de queixar-me i anar fent el que es pugui, com es pugui i fer de la paraula resistència la meva paraula clau, perquè sempre parteixes de zero, i sempre estàs tornant a començar, així que val més posar totes les energies en anar fent.
És un llibre amb una forta presència de dones?
MB: Sí, le protagonistes són dones tot i que no pas els convidats, hi ha: Joan-Anton Benach, Pep Bou, Feliu Formosa, Ferran Mascarell, Francesc Massip, Ramon Oller, Marcos Ordóñez, Iago Pericot i Salvador Sunyer. I les meravelloses fotografies són de David Ruano! Però la convidada més present i transversal també és una dona, la Dra. Anna Pujadas, professora de teoria de l’art que ha analitzat, una a una, totes les obres així que sí, l’estructura i el pes de tot plegat és de dones: una artista, una escriptora, una editorial portada per dones. I a mi em sembla lògic perquè les dones, el tema de les dones té molta presència en l’obra de la Marta. I per una qüestió de poder, les coses menys centrals, més lliures, més arriscades, són els àmbits de menys poder i és on hi pot haver una presència més femenina. Encara.
I per acabar: Quins projectes teniu en el futur?
MB: el meu projecte més present i immediat és no haver de pensar en el meu següent projecte, gaudir d’aquest, celebrar aquest que ha suposat forces mesos de feina, gaudir-lo amb la Marta, deixar que les coses siguin, es puguin mirar i puguin ser recordades, perquè vivim en un món tan frenètic que és com estar dins d’una cinta de córrer. El meu projecte més immediat és llegir la poesia completa d’Idea Vilariño. Donar-me tardes d’estiu per conèixer-la.
MC: Jo estreno L’Ultim Sopar o bon Nadal dins el marc de l’altre festival, a l’espai Fabra i Coats. Un taller-espectacle que posa d’alt l’escenari un grup de ballarins professionals i un grup d’intèrprets diagnosticats de malaltia mental. És meravellós treballar amb ells, i els estic molt agraïda per la seva il.lusió, implicació, estimació a allò que fan… molt superior a la mitjana humana.
Val a dir que ahir mateix, 3 de juny, fou presentat a Barcelona el llibre Marta, mira’m, t’he de dir tantes coses…, amb un gran éxit de convocatòria i amb la presència del Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell.
Fotografies del llibre. @ David Ruano