Foto:laterceravia.cat
Laura Freixa,l’escriptora espanyola que estudia la relació entre Cultura i Gènere, explica que a Espanya el 85 per cent dels autors, editors, crítics o premiats són homes. Va crear una organització per posar en debat aquesta desigualtat. En la seva estada a Buenos Aires, va explicar a Página/12 com revertir una situació que també passa aquí.
El predomini masculí en el món de la cultura espanyola és un fet. Són més homes els que publiquen, els premiats, els que critiquen, els que escriuen i els que dirigeixen institucions culturals. La proporció és d’un 85 per cent contra un 15 de dones. A aquesta conclusió va arribar l’escriptora espanyola Laura Freixas després d’haver estudiat el tema i impulsat una associació civil per ocupar-se’n. El pitjor és que, per descomptat, Espanya no és l’excepció.
Laura Freixas va néixer a Barcelona el 1958. Va ser a Buenos Aires per participar de 20 Fòrum Internacional por el Fomento del Libro y la Lectura, que organitza la Fundación Mempo Giardinelli. També va dictar un curs sobre el diari íntim al Centre Cultural de España a Buenos Aires.
Com a escriptora es va donar a conèixer el 1988 amb la col·lecció de relats L’assassí al canell. També va publicar novel·les. Les seves obres més recents –Una vida subterranea. Diario 1991-1994 (2013) i El silencio de las madres y otras reflexiones sobre las mujeres y la cultura (2015)- reflecteixen les seves dues grans vessants de treball: el estudio y desarrollo del diario intimo; així com el analisis y promoción de la literatura escrita por mujeres, y su papel en la cultura.
Com sorgeix el seu interès pel gènere i la cultura?
Vinc d’una família molt lectora, sobretot la meva mare. Jo vaig estudiar al Liceu Francès i a través del Liceu i de les lectures de la meva mare em vaig anar internant en la literatura. La cultura i la literatura francesa eren com una porta oberta a un món més lliure, més creatiu, més divertit, més emocionant. Perquè l’Espanya franquista era molt avorrida, tot estava censurat. Des de sempre tot relacionat amb el gènere perquè la meva mare era i és molt feminista. I d’altra banda perquè, com ha dit una escriptora espanyola, de petita jo creia que els homes viuen i les dones llegeixen. I en la meva família era el mateix. El meu pare feia mil coses, era empresari, feia vols sense motor, feia submarinisme, esquiava. I la meva mare, limitada per la condició femenina d’aquesta època, no feia cap d’aquestes coses. Una condició femenina tan interioritzada que es traduïa en pors: por als cotxes … mai hagués fet submarinisme … però llegia. Llavors, per a mi la lectura està associada a ser dona. A viure el que no podies viure en la realitat. I per a mi la literatura va ser un refugi des de sempre. Però vaig corregir aquesta actitud de la meva mare amb una actitud més activa i més emprenedora.
Freixas va estudiar Dret, una mica per pressió familiar (“els meus pares no em prenien seriosament quan deia que volia ser escriptora”) i un altre mica perquè Espanya estava molt polititzada després de la mort de Franco i durant un temps va pensar que es dedicaria a la política. No obstant això mai va exercir. Va treballar en una agència literària, va ser professora d’espanyol en una universitat anglesa. Va viure a Anglaterra. Va tornar a Barcelona i va fundar i va dirigir de 1987 a 1994 la col·lecció literària El espejo de tinta, de l’editorial Grijalbo, on va publicar per primera vegada a Espanya a Amos Oz i Elfriede Jelinek, entre d’altres autors. També va traduir els diaris de Virginia Woolf i d’André Gide.
En el seu pas per Buenos Aires, també va presentar al Centro Cultural Tierra Violeta, Clásicas y Modernas, una associació creada per dones professionals de la literatura, el periodisme, la música, el teatre, el cinema, la cultura en totes les seves manifestacions amb el objectiu d’estendre el concepte de paritat com a criteri cultural.
Com sorgeix l’associació?
Neix A Madrid el 2009. És una de les diverses associacions que han nascut a Espanya i en altres països en els últims deu o quinze anys per la igualtat en la cultura. Moltes dones del món de la cultura crèiem que la igualtat era només qüestió de temps, ara que el principi d’igualtat és reconegut políticament i jurídicament, i que s’ha resolt l’altre problema que és que les dones tenien menys estudis que els homes -ara de fet en tenen més: des dels anys 90 hi ha més llicenciades que llicenciats a Espanya i altres països com els Estats Units-. Llavors crèiem que la igualtat havia d’arribar en ella mateixa i amb gran desil·lusió ens hem adonat que en absolut, que hi ha fins i tot majoria femenina a la base de la piràmide, és a dir, entre el públic i fins i tot entre llicenciats i llicenciades en carreres humanístiques i artístiques, però el cim de la piràmide, és a dir, l’autoria, l’autoritat, el poder, el prestigi segueixen sent absolutament masculins, en una proporció d’un 85 per cent en el cas d’Espanya.
És Impressionant
Sí. I a més no hi ha avenços. Hi ha alts i baixos però no hi ha un avanç sostingut. Jo ho he estudiat en exemples concrets com els premis literaris. Per exemple en els premis literaris espanyols la proporció de guanyadores era major en la dècada dels 50 que a la dècada dels 70.
Què fan des de l’associació?
Fem investigació per poder demostrar allò que ja veiem o intuïm en xifres. Estudiem la proporció d’homes i dones en programacions culturals, etc. Organitzem conferències, taules rodones per reflexionar sobre això. Escrivim a la Reial Acadèmia, als jurats dels premis, fent-los notar això. Presentem queixes a la Defensoria del Poble per la falta d’aplicació de la llei d’igualtat, que les programacions culturals de les institucions que paguem totes i tots beneficiï a totes i tots i això no es compleix. I després fem propostes d’activitats, de cicles d’exposicions, etc. Per dur a institucions. La veritat és que estem molt contentes perquè vam trobar resistències però també molta receptivitat. És un moviment que hi ha en molts països.
En general s’associa el món de la cultura a les dones … és una fal·làcia?
Sí. En la crítica, per exemple, n’hi ha molt poques. Un dels estudis que hem fet és mirar els suplements culturals dels quatre diaris espanyols, analitzar-los durant un mes, o sigui, quatre números, i veure la proporció d’obres de dones que són ressenyades i veure la proporció entre els crítics. I sempre la proporció és més o menys la mateixa: 85/15 per cent; el 85 per cent dels llibres que es ressenyen són homes, i el 85 per cent dels crítics són homes.
A més d’aquesta llei, hi ha polítiques per intentar canviar això?
Sí. Hi ha una llei d’igualtat aprovada el 2007 pel govern socialista de Zapatero, que té un article relatiu a cultura, aplicable a les institucions culturals públiques. El que passa és que el govern actual no té cap voluntat d’aplicar les lleis d’igualtat, ni aquesta ni la de violència.
S’ha retrocedit amb la crisi
És clar. La crisi, en aquesta com en altres coses, és un pretext per a un canvi de política. Perquè en fi, que hi hagi crisi no hauria de ser un motiu suficient per a abaixar la guàrdia pel que fa a feminicidis, havent-hi la quantitat d’assassinats horrorosos que hi ha. La crisi no va ser un pretext per deixar de lluitar contra el terrorisme; però, contra el terrorisme masclista doncs … Llavors es rebaixen els pressupostos i a més no hi ha voluntat política d’aplicar les lleis d’igualtat.
I aquí com ha trobat el panorama?
Hem tingut contacte amb dramaturgues, editores, psicoanalistes. Hi ha hagut molt interès. A primera vista la situació és la mateixa aquí, però caldria que algú ho estudiés.
Dictó un taller sobre el diari íntim, un gènere en el que va trobar que escriuen més les dones i publiquen molt menys. Com s’inicia el seu interès pel diari íntim?
L’interès ve que en un diari es poden expressar coses que no es poden expressar en altres gèneres més condicionats per unes regles. Només en el diari s’expressen dubtes, contradiccions. És com un laboratori en el qual es proven coses que a vegades poden tenir molt de futur i altres vegades no, però és un laboratori d’innovació. A més pel fet de no estar destinats immediatament a la seva publicació permet una sinceritat que altres gèneres no permeten, permet anar en contra del discurs dominant.
També permet l’autoconeixement
Permet una llibertat que dóna el fet de no estar vigilat pel públic. Per això és una gran pèrdua, la pèrdua del diari íntim o de la intimitat del diari; el blog no és el mateix en absolut.
