Carla Redó i Patrícia Martínez
Una de les frases que més repeteix, des de fa setmanes, l’ara ja futura alcaldessa de Barcelona Ada Colau és la de “fem política d’una altra manera”.
Carla Redó i Patrícia Martínez
L’Alcaldessa ve de lluny: ni més ni menys que d’haver viscut com a ciutadana, i en la seva frase reiterada hi podríem, doncs, penjar múltiples explicacions seguint els tòpics tradicionals: que ve d’esquerres, que “ve de baix”, que ha fet campanya quasi bé sense recursos… podríem dir, fins i tot, que diu que fa política diferent perquè no ve “de la casta”, però pensem que ho diu perquè d’alguna manera sap i té clar que de formes de fer política no n’hi ha només una, i que la diferència té a veure amb el gest. I que el gest, a més, pot ser masculí o femení.
Us proposem una mirada precisament d’això: de gestos (dels dels cossos i dels de maneres de fer) i que ens fixem, també, en com els fan més grans, els invisibilitzen, els hi posen paraules o els fan malbé, molts cops, els mitjans de comunicació que cada cop parteixen de l’absolut que només hi ha una manera de fer política i n’invisibilitzen la diferència remarcant tòpics i mandats.
Ada Colau, quan parla, ho fa quasi bé sempre en tercera persona del plural. Parlava de “candidatura” com a projecte col·lectiu i ara parla d’un procés en el qual compta que hi haurà tota la ciutadania prenent decisions i participant del govern de la ciutat. Els titulars, però, insisteixen a reforçar allò de sempre: del gest d’Ada Colau amb la ma al cos contingut d’emoció en diuen “destronament de Trias” i de l’emoció d’ella, segur que algú ja ho haurà dit i escrit, “poc política”.
“El partit d’Albert Rivera”, “la companya sentimental de Pablo Iglesias” i “el govern de Tsipras” són frases que -mirades sintàctica i morfològicament- indiquen possessió. Ens ho diu la llengua, això, però ens ho diu també la visió que tenim de la política, la manera com hem normalitzat històricament que la política només és la que es fa des del poder. Una política, la del poder, molt més viscuda per homes que per dones, de sempre, i de la qual s’ha acceptat-precisament per això- que tingués nom propi, que es convertís en un allargament de la individualitat (del líder) i que aquest tingués el dret de fer de la cosa pública una cosa privada.
La història de la política té molt a veure amb cóm s’hi han manifestat els cossos i els gestos:
I en canvi sembla que els gestos siguin neutres, quan se’n fan titulars i quan els veiem. Sembla que no estiguin determinant res, políticament parlant, però el gest de cames obertes, no diu res?, ni el del puny enlaire?
De fet és tan important que tot sembli neutre, a fi de no caure en la importància que té que existeixi la diferència sexual (femenina, masculina, el sentit femení del món i el sentit masculí del món), que fins i tot moltes dones han neutralitzat la seva pròpia imatge:
Tant si no hi ha dones, com si n’hi ha:
Com és que ens costa tant pensar que podria ser que el tipus de configuració d’un govern com el grec –on ja no cal ni neutralitzar, perquè no existeix cap dona- tingui a veure amb el fracàs diari de la seva gestió?:
en aquest discurs de l’actual president de Grècia, de maig de l’any 2014, l’únic femení que va aparèixer va ser el del nom de la senyora Merkel:
L’absència de dones, del simbòlic femení i de la política feminitzada (que són tres coses diferents perquè la presència de dones no garanteix la presència del simbòlic femení i tampoc la feminització de la política) garanteix, però, la possibilitat de l’explosió de lideratges redemptoristes que, arribat un moment, perden la connexió amb la realitat, fan seu el món i el pensen, a més, en funció de tot allò que ells puguin fer. I els titulars hi ajuden:
EL PAÍS: 23 novembre 2013
PÚBLICO, 25 gener 2015
D’aquesta indiferenciació entre l’individu –masculí, que ostenta la política del poder- i l’escenari públic, de la neutralització de la multiplicitat d’espais per on corre la vida, també polítics i també fonamentals però fora dels escenaris típics des dels quals s’ha exercit poder, esdevé, per exemple, aquest altre desordre:
Tal com mostra la Transcripció en brut de la Sessió número 12 de CIFEF amb data del 23 de febrer de 2015, el diputat Marc Vidal i Pou llança una pregunta a Marta Ferrusola, al Parlament de Catalunya:
“Bé, una qüestió molt personal. Es considera vostè una bona mare cristiana, senyora Ferrusola? Se sent fracassada com a mare, en veure que tots els seus fillsestan imputats en diversos casos?”
Ens imaginem el diputat preguntant això al pare de les criatures?, a l’expresident de la Generalitat?.
Ens estranyaria més, que li ho hagués preguntat a ell?
Ens estranyen i refusem gestos com aquest, que no ens semblen “prou polítics”:
Es neutralitza la diferència de ser home, de ser dona i donem per descomptat que això no dóna a la política sentits diferents. Es torna als tòpics de sempre, que es reforcen amb la polaritat entre els paràmetres de sempre: d’esquerra-dreta, de casta o de poble, de prou líder o poc.
I es fan retrats de dones que estan a llocs de decisió política posant de relleu trets que són o “molt polítics” o “tan poc polítics” que desquadren i que molt evidentment no es posarien de relleu si els retratats fossin homes:
EL PAÍS 24 octubre 2014
EL PAÍS 10 desembre 2014
El gest, el cos, el sexe i el simbòlic són fonamentals. Tant que, tot i que es digui en veu baixa, hi ha una important feminització del món i també de la política, així com també hi ha una important transformació del món per la quantitat de política femenina que existeix.
La combinació d’aquestes altres paraules,en aquest cos, amb aquest gest,és explícita al respecte: un “I’ve got my money back” que hagués estat, segur, rebut per l’audiència i per l’opinió pública d’una manera molt diferent si hagués estat un home qui les hagués pronunciat i un conflicte, segur, de prestigis, que s’hagués desencadenat
25 de maig de 2015, Roma: “The elections’ results in Poland and Spain, albeit very differently, and news from Greece and the UK, tell us thatt here is a real need of rethin king our being European if wewant to save the project of our founding fathers”.
Federica… calia tornar a parlar dels pares fundadors com si només uns quants homes haguessin fet néixer Europa?… i mira que en teníem prou, amb paraules de les que fas servir habitualment i gestos dels teus, per a acabar felices aquest text!
