OPINIÓ
Després de la gran mobilització de dissabte passat a Madrid, com despertant d’una llarga letargia, el PSOE es reclamava com “l’esquerra seriosa d’aquest país”.
Moltes i molts dels seus votants pensaven que – per fi i en sintonia amb la gran demanda que hi ha al carrer- aquest era un indici que permetria conciliar els partits polítics de caire tradicional amb la ciutadania i allò que li preocupa cada dia. No obstant, talment com si fos un miratge, aquesta sensació s’esvairia en un no res perquè -tan sols en unes hores- va rebrotar aquell sentit d’estat que prima als qui es consideren alternativa de govern encara que sigui trepitjant drets fonamentals, per damunt dels principis que inspiren la mateixa esquerra.
Més lleis regressives
El PP acabava d’aprovar noves lleis que suposen més retrocés encara en relació als drets i llibertats que un dia assolirem no sense lluites i sacrificis: Wert vol reduir la durada de les carreres universitàries perquè –així- s’hauran de completar en màsters que sols podran pagar uns quants i –a més- suposaran més negoci per les empreses que s’hi dediquen; i per altra banda –sota l’excusa del terrorisme yihadista- validaran la decisió del govern del PP d’introduir la figura de cadena perpètua que ens pensàvem era incompatible amb la constitució (tant que esgrimeixen la constitució com a fortí d’ on no se’n pot sortir ni un borrall…).
El terrorisme, la gran excusa
L’excusa és l’amenaça terrorista que patim el món occidental, i cal preguntar-se si aquesta és una mesura eficaç i necessària. En un article publicat a El País per la periodista Rosa Maria Artal, es pregunta en quina mesura és diferent l’Estat Islàmic del que sempre ha estat i ha volgut fer Al Qaeda, perquè la nostra és una societat que va resistir l’ impacte dramàtic d’una matança com la del 11M sense adulterar el sistema de llibertats ni propiciar la venjança com a bastard substitut de la justícia. Entre els molts sectors de la nostra societat que han criticat aquest pacte hi tenim els Jutges i fiscals progressistes, que consideren que no és encertat recolzar –ni que sigui indirectament- que es revisi la presó permanent, donat que suposa una “renúncia” als principis de l’ordenament jurídic.
La situació a l’Orient mitjà, sempre al darrere
Sempre que busco informació de fons d’aquest tema cerco les llums de la meva amiga Nazanin Amirian i en trobo moltes: després de l’atac terrorista a la revista Charly Hebdo la CNN emet un vídeo en el que un home –malgrat portar penjada una bandera de l’Estat Islàmic- en reivindica l’autoria en nom d’ Al Qaeda de la Península Aràbiga; més tard, un grup fonamentalista Iemení venç, amb les seves dagues i rifles a un exèrcit entrenat i equipat pels EUA i Aràbia Saudí durant tres dècades, assoleix rodejar el palau presidencial; es produeixen una sèrie d’enfrontaments entre les forces rebels i les d’EUiA. Es dóna a conèixer la mort del rei Abdullah d’Aràbia (no es sap quan va morir) dimiteix el president Hadi i el seu govern. Comença la guerra entre les tribus sunnita i la milícia chiita. Els EUA envien dos bucs militars a les costes del Iemen. Ocupar el Iemen seria un altre cop dels sectors més bel·licistes dels EUA: la de llençar drons en lloc d’enviar tropes. La Península Aràbiga, conclou Nazanín, talment com la resta d’Orient Mitjà, va a la deriva. A l’horitzó, davant l’estupor i9 la impotència de la seva gent, sols s’albiren més guerres infernals.
El negoci de la guerra, primer és el primer
Aquesta situació em quadra amb el panorama internacional que tenim, el de confrontació mundial per interessos bèl·lics inconfessables: el control dels recursos energètics i l’ interès permanent de nodrir la indústria armamentística promovent la guerra arreu. Perquè encara avui, mentre es retallen salaris, pensions i drets socials, es destinen cada dia 45,27 milions d’euros per mantenir l’estructura militar, uns diners que alleujarien enormement la situació de crisi i pobresa de la nostra societat, uns diners que servirien per fer possible un futur millor no només per a la població del nostre país, sinó també per a la d’aquells països on la immigració és l’únic recurs que queda a la població.
Ahir, avui i sempre: No a la guerra
Potser per això no volem acceptar la llei mordassa que restringeix el dret a manifestació, potser per això volen tornar a la revisió de la presó permanent, potser volen evitar que tornem a sortir al carrer per alçar el nostre crit contra la guerra… Però jo ja tinc a punt les cassoles: cap excusa per la confrontació entre iguals: NO A LA GUERRA.
