Sunday 28 April 2024

Sunday 28 April 2024

tere moll

Pors

 

OPINIÓ

Divendres passat vam sopar un grup d’amics i amigues. En el grup tenim a un infatigable viatger que està jubilat i es pot permetre el plaer de fer-ho constantment.

L’altra component femenina del grup, una dona valenta i decidida se’n va aquest estiu a Guatemala amb una ONG a treballar amb el personal docent de comunitats guatemalenques sobre algunes propostes pedagògiques. Quan acabe el seu treball amb l’ONG i ja sola, ha decidit viatjar fins a Perú per visitar als seus éssers afins que hi viuen.

En un moment donat, la nostra amiga va manifestar la seua ràbia per haver-se descobert a si mateixa, malgrat lo valenta i decidida que és, que tenia por de viatjar sola tal com ho feia l’altre viatger del grup i ho va comentar: “Mai podré viatjar sola i per tot el món com tu ho fas perquè sóc dona i això limita les nostres llibertats “.

A la meua ment va acudir la notícia de les dos dones argentines que viatjaven “soles” i van ser assassinades al febrer de l’any passat a l’Equador en negar-se a mantenir relacions amb dos malparits.

Aquests assassinats van treure a la llum pública el debat sobre el que implica per al patriarcat el fet que les dones viatgem sense homes al nostre costat.

Però el primer sobre el que hem de reflexionar és sobre el terme “soles”. I dic reflexionar ja que per al patriarcat aquesta expressió no és la que figura a la tercera accepció del diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola i que diu textualment: “3. adj. Dit d’una persona: Sense companyia.”

I afirme que per al patriarcat no vol dir el mateix perquè estes dues dones no viatjaven soles en el sentit que exposa la RAE, ja que és tenien l’una a l’altra, però per als mitjans de comunicació que van donar la notícia arreu del món viatjaven “soles” o el que és el mateix per al patriarcat “sense la companyia de cap home al seu costat”.

Estes pors que sentim les dones a anar “soles” per la vida són pors inoculades pel patriarcat des d’abans de néixer i tenen a veure amb la possessió dels espais i la cosificació dels nostres cossos de dones. M’explico.

L’espai públic ha estat tradicionalment ocupat pels homes mentre les dones érem relegades als espais domèstics, que no privats. Per tant el patriarcat segueix considerant aquests espais com a propis i, tot i que nosaltres els anem transitant les agressions se segueixen donant. Parle d’agressions verbals, de manca d’equitat en espais reduïts, de mirades grolleres, de tocaments o directament d’agressions sexuals pròpiament dites, entre d’altres.

I això al seu torn, té a veure amb el concepte de “cosa” que el cos de les dones té per al propi patriarcat. Una “cosa” per utilitzar quan i com vulguen per al que vulguen, sobretot per “demostrar” la seua masculinitat a través de la submissió i de la possessió. I per descomptat això té a veure, de nou, amb el desig. Desig sexual, desig de possessió, desig de mostrar el “mascle” que s’és, etc.

Per això és “necessari” que no caminem “soles” pels carrers sobretot quan és de nit, perquè podem ser preses dels “desitjos” patriarcals d’un altre i que deixem de ser persones per convertir-nos en “alguna cosa” per saciar estos desitjos . Però si al nostre costat camina un altre home, no hi haurà competència per aquesta “alguna cosa” en el que ens converteixen perquè ja som d’aquest “altre” que ens acompanya.

Òbviament no tots els homes actuen de la mateixa manera que ho fan els desgraciats malparits que s’autoanomenen “La manada” i que van actuar d’esta manera a Pamplona durant els últims Sanfermines. O els assassins de les dos viatgeres argentines.

No, no tots els homes actuen de la mateixa manera, afortunadament. Però encara que no tots ells actuïn així, en totes les dones hi ha el mateix denominador comú: les pors atàviques a que ens facen mal pel simple fet de ser dones, la por a la violació del nostre cos i, per tant de tota la nostra vida d’éssers humans lliures.

I encara hi ha una cosa que fa tot això més dolorós: la seua justificació. El patriarcat justifica les agressions d’una i mil maneres. I per descomptat culpabilitzant la víctima per anar sola, per la seva forma de vestir, per “permetre” l’agressió, etc. L’objectiu últim és justificar l’agressor a qualsevol preu, ja que forma part de l’engranatge de la pròpia por que han de sentir les dones davant el poder patriarcal perquè aquest continuï mantenint-se a qualsevol preu.

I esta por, per molt que ho intentem explicar als nostres amics i companys de vida, és molt difícil que ens entenguin, perquè ells no ho han sentit mai, no se’ls ha inoculat en el seu espai simbòlic des de fins i tot abans de néixer. És un dels privilegis de néixer home. La no cosificació dels seus cossos per a ser usats en qualsevol moment i per qualsevol individu que ho desitge per saciar el seu desig.

Sóc conscient que per als homes que puguin llegir açò pot resultar-los complicat d’entendre. Però les dones ho vivim i sentim cada dia.

I, afortunadament, cada dia s’és més conscient d’això i les administracions, sobretot locals, van prenent cartes en l’assumpte amb campanyes de sensibilització contra les agressions sexistes en els carrers i durant les aglomeracions que es produeixen durant les festes i celebracions. Si aquestes agressions no existissin, sobrarien les campanyes.

Tot això té a veure amb la més invisible i nociva de les violències masclista: la violència estructural, la qual emana de les estructures de tot tipus, incloses les estructures socials i dels rols heteroasignats a dones i homes al llarg de la història i que, encara que modernitzats, se segueixen reproduint avui en dia entre xiquetes i xiquets. I es reprodueixen gràcies als potents agents socialitzadors que segueixen marcant com han de ser les xiquetes i els xiquets d’avui que seran dones i homes de demà.

Per això, quan plantem cara al patriarcat i ens apropiem dels nostres cossos i de les nostres vides, li resultem incòmodes al sistema, perquè ho denunciem, critiquem i qüestionem.

I per això el feminisme és necessari i important, perquè reclama els mateixos drets per a dones i homes. Perquè reclamem el dret a viure sense pors, a viatjar soles sense pors, a sortir de nit soles sense pors, a poder recórrer el món sola i amb una motxilla sense por de ser agredida per algun home perquè se li va despertar el desig. I sobretot perquè el nostre cos és el nostre i no s’ha de tocar sense el nostre consentiment. Com el d’ells.

I la meva amiga anirà al Perú sola i acompanyada de les seves pors. I algunes seguirem sortint soles de casa a la nit acompanyades de les nostres pors. I permetrem als nostres amics que ens “acompanyen” al cotxe perquè ens diverteix o perquè gaudirem uns minuts més de la seva agradable companyia. I seguirem lluitant cada dia amb aquestes pors per guanya’ls-hi les batalles quotidianes sent conscients que el patriarcat no ens ho posarà gens fàcil.

Per aquest motiu la sensibilització és necessària, perquè és urgent sumar complicitats per desmuntar aquest sistema que imposa una por opressiva a les dones al llarg de la vida i que resulta invisible a la majoria dels homes.

Només quan els nostres amics i companys de vida siguin conscient d’això podran entendre’ns millor i se sumaran a aquesta lluita diària i vital contra el patriarcat que també a ells els imposa les seues regles.

 

Compartir

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Amada Santos

Amada Santos

Fotoperiodista i Socióloga. Activista Feminista, Defensora DDHH i Cooperant. Presidenta de la XIDPIC.Cat. Co-coordinadora i Editora de La Independent. Coordinadora Internacional a la RIPVG
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Argentina: MUJERES EN FOCO

Falten pocs dies per a la tercera edició del Festival Internacional de Cinema per a...

Barcelona: Cara Cara amb Esther Ferrer / La Independent / Notícies Gènere

  Dins de l’onzena edició del Festival FEM, Trobada d’Artistes d’Art d’Acció, en el marc del...

Senén Florensa té com a prioritat la coordinació del conjunt de l’actuació exterior a través de la secretaria general d’Afers Exteriors de la Generalitat

L’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya (APEC) va convidar ahir Senén Florensa, secretari general d’Afers...