Per damunt dels seus caps es llegeix un cartell que dóna la benvinguda a l’asil “Arbre de vida”, una casa llar que fa que les i els seus hostes s’hi trobin com a família, i que alberga a 18 persones.
“Ningú és aquí per la seva voluntat”, afirma Maria de Lourdes, una de les quatre dones que habita la casa. Doña Lourdes, com la coneixen, passa els seus dies asseguda en una cadira de rodes observant al gos que tenen com a mascota. A vegades, es queda adormida al mateix lloc.
Té 83 anys i quatre fills, que van prendre la decisió de portar-la a aquest lloc sense parlar amb ella. “Quan em van portar aquí vaig creure que venia a una consulta, però no, i si m’hi van deixar és perquè molesto a casa”, diu amb llàgrimes als ulls mentre mira les seves mans recarregades sobre la faldilla florejada que porta.
Els asils veuen passar els últims anys de vida de dones i homes abandonats per la seva família, o bé perqué ja no hi compten o simplement no tenen els recursos necessaris per a la seva vellesa.
El cas de Lourdes és el de moltes adultes grans que viuen a Mèxic. Roberto Pérez, el psicòleg que va fundar “Arbre de vida”, diu que el principal problema que s’observa en les dones és la depressió. Per a elles, és difícil entendre que les seves famílies ja no les volen o poden tenir-hi cura, d’aquí la importància de les teràpies psicològiques i tot l’amor possible que se’ls pugui brindar.
Segons dades del Censo de Alojamientos Sociales 2015 del Instituto Nacional de Estadística y Geografia (INEGI), 7 de cada 10 persones que viuen en aquestes residències són dones, és a dir, 2.905 dones de 4.298 adults majors que es tenen registrats en els 160 asils de la Ciutat de Mèxic. A nivell nacional, hi ha 22.611 persones grans que resideixen en cases llar.
Dones i envelliment
El perfil de l’envelliment de la població mexicana és femení: les dones majors avui són més de cinc milions, dels 9.455.000 adults majors de 65 anys.
Patricia Kelly, periodista i experta en el tema, explica que les dones adultes majors viuen més que els homes. De mitjana, arriben als 75 o fins als 80 anys i ells arriben de mitjana als 73 o 75 anys.
“El problema és que estem vivint més en condicions de pobresa ja que al llarg de la vida guanyem menys i en la vellesa estem en pitjors condicions perquè generalment els homes deixen assegurats primer als seus fills i filles abans que a l’esposa. Vivim més, però en males condicions de salut, amb una economia deteriorada i no tenim una millor qualitat de vida. No totes tenen una propietat i viuen a casa de les filles o dels fills o, de vegades, són víctimes d’invasió de les seves cases per la seva pròpia família, ja que moltes vegades, les dones adultes cedeixen en nom de l’amor i de la comprensió”, explica Kelly.
No obstant això, hi ha un altre sector, que és minúscul, de dones adultes majors que van estudiar una carrera, que van aconseguir obrir un negoci i estan fent el que més els agrada o han tingut el privilegi de jubilar-se.
En termes generals, Patricia Kelly assenyala que mentre un 30% de les dones adultes majors tenen una pensió o uns diners per la seva jubilació; el 70 per cent restant no té res i, per tant, es veu en la necessitat de seguir treballant com a cuidadora de la família.
“Altres poden aconseguir ocupació d’empacadoras a les botigues d’autoservei, fent una tasca que pot ser molt pesada, i viuen només de les propines. Les posen a carregar caixes, o a fer tasques de neteja”.
Per a tota la població adulta la seva situació s’agreujarà, perquè el 2030 seran 20.400.000, segons les projeccions del Consejo Nacional de Población (CONAPO), és a dir un quart de la població total, amb malalties degeneratives, sense capital, la qual cosa significarà altes inversions de l’Estat en hospitals i cura.
La manca d’ingressos i de seguretat social complica la vida de moltes adultes grans, per la qual cosa és important que les polítiques públiques s’esforcin per oferir benestar a aquest sector.
Si, la situació és greu -va apuntar-, “el futur serà catastròfic”, sobretot per a les dones que viuen més anys i representen a més de la meitat de la població, de manera que “ens situem davant d’una inversió demogràfica sense precedents”, subratlla Alejandro Orozco Rubio, extitular del Instituto Nacional de las Personas Adultas Majores (Inapam).
Les dones de la tercera edat enfronten un trinomi pervers: la despesa en serveis privats, no comptar amb pensió i estar en risc d’emmalaltir, fet que obliga a les polítiques públiques que ofereixin un esquema d’assegurament i finançament adequat, segons estableix aquest diagnòstic.
Hi ha un clar menspreu cap a les persones adultes més grans que la societat considera que ja no li són útils i un prejudici sobre la seva salut mental no justificat, ja que les seves capacitats no minven si es fan els exercicis adequats, excepte si s’arriba a una edat propera o superior als 90 anys i no es tenen malalties degeneratives, assegura la psicòloga Gabriela Delgado.
