ACSUR-Las Segovias Catalunya i organitzacions d’El Salvador, Guatemala i Hondures promouen les xarxes globals per avançar
Violència masclista, de gènere o feminicidi són diferents noms d’una mateixa xacra que amenaça la vida i la dignitat de les dones a tot el planeta. El 23 de novembre, les entitats Tamaia i ACSUR-Las Segovias Catalunya van analitzar-los a la presentació de la campanya “Sense dones no hi ha democràcia”, primera acció d’un treball conjunt a mig termini per enfortir el treball en xarxa entre organitzacions feministes del nord i el sud.
Marta Tudela, responsable de gènere d’ACSUR-Las Segovias Catalunya, va explicar que la campanya “se centra en la violència de gènere que afecta Centroamèrica i divulga la tasca del conveni de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional i Desenvolupament (AECID) amb organitzacions de la regió: els grups de dones Las Dignas i Las Mélidas, a El Salvador; el Centro Nacional de Derechos Humanos i la Unión de Mujeres Guatemaltecas (UMG), a Guatemala, i el Movimiento Mujeres Trabajadoras y desempleadas Maria Elena Cuadra, a Honduras. Però com que la violència no afecta a compartiments estancs del nord i el sud, hem de construir xarxes feministes globals per avançar”, va dir Tudela.
Evelyn Carrasco, nicaragüenca participant a la campanya, va explicar que han adoptat l’eix del feminicidi “per ser rellevant, ja que amplia el concepte de violència domèstica i intrafamiliar, a l’assassinat basat en la raó de gènere, pel sol fet d’ésser dona, i lligat a la misogínia que, com la violència i l’homofòbia, fonamenta el masclisme i el domini masculí sobre el cos i la vida de les dones”. El concepte és “una construcció del moviment feminista” i sorgeix el 1985 amb el llibre Femicidi. Les polítiques d’assassinat de les dones, de Diane Roussell. Més tard, l’antropòloga mexicana Marcela Lagarde incorporà al terme “la impunitat i responsabilitat de l’Estat per prevenir i sancionar la violència contra les dones”. Segons Carrasco,”que la Cort Interamericana de Drets Humans (CIDH) hagi reconegut la violència feminicida – a finals de 2009 per 3 casos de Ciudad Juárez- ens dóna un mecanisme jurídic regional per demandar els nostres Estats”. Tot i que el cas de Ciudad Juárez és el més conegut de la regió, “Guatemala és el segon país en increment d’assassinats de dones, amb més de 700 dones assassinades el 2007 i 2008 i un grau d’impunitat del 97%”; a El Salvador, amb 347 i 348 al 2007 i 2008, els forenses amaguen informació als peritatges; a Nicaragua, la Xarxa de Dones contra la Violència va enregistrar 79 assassinats el 2009, i a Honduras, la vida de les dones corre perill després del cop d’Estat: al 2009 va haver-hi 286 assassinats, cent més que el 2008”.
Carrasco va afirmar que a l’Estat espanyol, “no es pot parlar de feminicidi, tot i que hi ha patrons de certa impunitat, malgrat que la Llei Integral (estatal de 2004) és un avanç per exigir i responsabilitzar l’Estat, només mira les relacions íntimes i la violència domèstica en parelles heterosexuals i no contempla altres formes de feminicidi, com la trata de dones, la mutilació genital femenina o els abusos sexuals infantils”.
Beatriu Masià de Tamaia-Dones contra la Violència, va explicar les diferències entre la Llei de mesures Integrals contra la Violència de Gènere de 2004 i la Llei catalana dels drets de les dones a eradicar la violència masclista de 2008. El concepte de violència de gènere, va explicar, “sorgí de l’àmbit dels estudis de les dones a la Universitat, i sense la validació acadèmica no hauria estat tan fàcil la seva acceptació a la Conferència Internacional de la Dona a Beijing”. En canvi, “el de violència masclista sorgia dels grups de dones dels 70 als 90 i posava l’accent en el masclisme, la impunitat dels executors i la tolerància social vers la violència”. Masià va remarcar que la Llei catalana té aspectes positius com que “reconeix el saber de les dones, anula qualsevol intent de victimització i les treu del lloc únic de receptores de la violència, i distingeix entre reparació i recuperació del dany”. Però, “no introdueix la violència institucional i les dones no tenen possibilitat de reparació davant els organismes governamentals. Des de l’Administració de Justícia estan revictimitzant les dones amb processos inacabables i qüestionant la veracitat de les seves paraules, el que facilita la impunitat dels agressors”. Masià assegura que “s’ha de parlar de la impunitat, no del nombre de dones que denuncien”.
