Tuesday 25 June 2024

Tuesday 25 June 2024

Compartir

‘Elles parlen’, que sempre fa bé

Ellas hablan (Women Talking, EUA, 2022) de Sarah Polley, una pel.lícula amb dues candidatures als Oscars —ni més ni menys que a millor pel.lícula i a millor guió adaptat (per la mateixa Polley)—, està passant amb més pena que glòria per la cartellera. Segurament no n’hi donaran cap; res em faria més feliç que equivocar-me.

Entre 2005 i 2009 en una aïllada colònia mennonita de Bolívia anomenada Manitoba, moltes dones (més de tres-cents; algunes, nenes de tres anys) s’aixecaven al matí mig estabornides, adolorides i amb els cossos sagnant i plens de blaus, i amb amb la roba i els llençols bruts de sang i semen per les agressions que els infligien a la nit. Aquestes violacions s’atribuïen a fantasmes. O potser Déu o Satanàs castigaven les dones pels seus pecats. Les van acusar de mentir i d’encobrir adulteris, i van blasmar la desfermada imaginació femenina. Finalment es va descobrir que vuit homes de la colònia agredien les víctimes; prèviament els administraven un potent anestèsic utilitzat per castrar toros fabricat a partir de belladona.

El 2011 un tribunal bolivià va condemnar els perpetradors de tan abjectes violacions. Immediatament, molts homes de la secta van escarrassar-se perquè els culpables sortissin de la presó i s’hi integressin de nou.

Els crims (algun diari els va denominar «l’incident») van inspirar i interpel.lar la guardonada escriptora canadenca Miriam Leslie Toews (Steinbach, 1964), d’ascendència mennonita, i el resultat és el llibre, Elles parlen (La Floresta: Les hores, 2020, traduït per Carme Geronès), en què Toews deixa de banda sang i fetge per no recrear-lo i el contraresta bastint un homenatge fascinant ple d’imaginació femenina al que va passar després.

Les dones de la comunitat, a qui s’ha negat l’accés a la lectura i l’escriptura, decidiran entre tres opcions per respondre a les agressions. (Com que no soc esgarriacries, qui les vulgui saber que llegeixi el llibre o que vegi el film; avanço que no es contempla que s’expulsi els agressors; el mateix que passa ara quan una dona és agredida, acostuma a ser ella qui se n’ha d’anar).

El llibre és un dens debat filosòfic i polític —que no defuig mai el personal—, que tracta temes universals tan transcendentals com el perdó, la venjança, la pietat, el mal, la religió i l’existència de Déu, la validesa del pacifisme, la tradició, la llibertat…, així com somnis i desitjos, injustícies i vexacions. Com que no saben de lletra, en fa l’acta l’única veu masculina (més aviat orella) del llibre. En aquest cas, doncs, un home és el secretari i les dones són les filòsofes, les pensadores, les que estableixen estratègies, les que planifiquen i «fan».

Les dones del llibre van a les palpentes en aquest entrellucar un inici de llibertat, però es posen d’acord en tres coses: protegir les criatures (¡quina lliçó!), mantenir la fe i pensar per si mateixes.

Quan va sortir el llibre, alguns homes es van sentir ofesos. Els va ofendre no l’horror dels crims sinó la imatge que dona dels homes; cap compassió cap a les violades. Potser també es van sentir «amenaçats» perquè un grup de dones s’ajuntava per parlar i decidir.

La pel.lícula s’hi inspira directament i escenifica amb un elenc d’actrius extraordinari aquest lligat i profund diàleg i esdevé gairebé una obra de teatre. Té detalls propis del mitjà: quan els cal una pausa o consol, canten himnes; no se m’acut millor manera de metaforitzar-ne la religiositat. Hi apareix una Frances McDormand que sembla treta d’una pel.lícula sueca.

El film ha tingut crítiques no sempre bones. Res de nou. Tot el que sembli o sigui feminista és infravalorat i mal vist, només cal veure les estrelles que li van donar diferents diaris o revistes. Ellas hablan comparteix cartellera amb la molt lloada i celebrada Almas en pena de Inisherin de Martin McDonagh (Regne Unit, 2022), titllada pomposament de versar sobre l’etern sentit de l’existència o de reflexió sobre el dolor masculí; al meu entendre, és per sobre de tot un repertori variat d’insànies masculines tant individuals com col.lectives. La crítica no acostuma a remarcar tampoc que és un film exclusivament masculí; és a dir, parcial i restringit a més no poder.

Tot això fa que potser empipin però no estranyin gens les rebequeries i miopia d’alguns crítics i d’homes que es dediquen al cine quan la revista Sight & Sound, publicada pel British Film Institute, ha encimbellat el film Jeanne Dielman, 23, quai du commerce, 1080 Bruxelles (la llargària del títol no és trivial) de la gran Chantal Akerman com la millor pel.lícula de la història del cinema. (¡Gràcies Drac Màgic i Mostra de Cine de Dones de Barcelona per haver-nos fet conèixer la seva tan variada i extraordinària obra!)

Mentre les cineastes en recorden emocionades i eufòriques un mestratge que els va obrir el món, ells la critiquen amb pintorescos arguments: no n’han sentit parlar; no l’han vist i, per tant, no serà tan bona; un amic li havia dit que era dolenta… Arguments solidíssims i d’una enorme objectivitat que parlen d’ells més que del film.

Un comentari en dona la clau quan diu que la recorda com una pel.lícula morosa, pesada; no el concernia pas la vida d’una dona a Brussel.les; no li interessava gens ni mica ni el que explicava ni la forma en què ho explicava. Sembla, doncs, que els interpel.la exclusivament l’experiència masculina.

En un altre ordre de coses, fa poc he estat a Tailàndia i no vaig poder entrar a diverses pagodes perquè les dones som impures atès que sagnem. Cap home s’està d’entrar-hi. Aquesta prohibició insultant es veu que no els deu interpel.lar o concernir. De vegades ser feminista, fer un gest, és així de fàcil: no entrar en un temple.

Sempre és bo recordar-ho i parlar-ne. Si és al voltant del 8 de Març, encara és més pertinent.

La directora Sarah Polley, en un acte recent. Getty Images for WGAW

Compartir

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

TAULA DE POETES: Eros i les poetes a Barcelona Poesia

“No vull més paraules per a Eros” és el títol, pres d’un vers d’Aurora Luque,...

Carme_Porta-1

Justícia desigual

OPINIÓ Llegia que Alfredo Saenz es jubila, però no és un més… es jubila...

logo_finall_ok_1

FSM2013: “Espiritualitats alliberadores femenines”

Tant per part de les tradicions cristianes com musulmanes, ens topàvem amb la força...