Per Lisandra Ronquillo, SemLac. Foto: Arxiu SemLac
Davant les problemàtiques de gènere, els mitjans de comunicació constitueixen una arma de doble fil. Per una banda, permeten visibilitzar realitats no hegemòniques i conscienciar sobre processos de canvi en diferents esferes: econòmica, política, social, jurídica, cultural, etc. De l’altra, reafirmen estereotips, rols i relacions de poder que responen a l’status quo heteronormatiu.
Allò que Judith Butler conceptualitza com l’heterosexualitat hipostatitzada es construeix de manera simbòlica1. Aquesta estructura determina acords socials i, alhora, permet el funcionament de l’Estat i la nació.
Les relacions d’intercanvi que conformen la cultura com una sèrie de transaccions o de traduccions no són només, o de manera prominent, sexuals; sinó que prenen la sexualitat com el seu tema, per dir-ho així, quan està en joc la qüestió de la transmissió cultural i de la reproducció.
D’acord amb la doctora Isabel Moya, els estudis de gènere se situen en dos àmbits: el desenvolupament de les pràctiques culturals i l’exercici dels rols assumits o assignats. La també periodista n’afegeix un altre: el ciberespai, on conflueixen les formes de comunicació fàctica, interpersonal, massiva, no verbal i intrapersonal.
La postmoderna expressió “políticament correcte” il·lustra una de les estratègies dels discursos hegemònics del segle XX i dels inicis del XXI: l’apropiació dels discursos alternatius o contrahegemònics, despullant-los del caràcter transgressor, buidant-los dels seus veritables continguts, manipulant les seves essències i potenciant el que és aparencial per acabar “hibridant-lo” en el seu propi discurs (…) No escapen a aquest “reciclatge light” el gènere, l’otretat i l’orientació sexual, que apareixen sovint als grans mitjans de comunicació social, a les intervencions públiques polítics i en els projectes de certs organismes internacionals que s’apunten a les regles del joc de la “tolerància”.
Aquesta intenció d’assolir un equilibri temàtic inclou també la transgressió de les formes tradicionals de representar les societats. La comunicació assumeix, en aquests casos, no sols una funció informativa sinó també transformadora.
Com apunta Mariela Castro en la seva tesi doctoral als mitjans de comunicació es decideix l’hegemonia cultural i es generen estereotips. Aquests promouen les relacions socials asimètriques. A través dels mitjans no només es construeixen les grans ideologies econòmiques i polítiques, sinó també ideologies de gènere, raça, sexualitat i posició social.
A l’era de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, la producció i el consum simbòlic han d’apostar per renunciar a les categoritzacions arbitràries, la necessitat d’etiquetar comportaments i modes de vida, el determinisme d’allò “normal” i allò “anormal” .
No es pot concebre les persones només com a construccions socials ni només com a anatomies. Amb dues visions reduccionistes són inoperants per explorar l’articulació del que es juga a cada dimensió: carn (hormones, processos bioquímics), ment (cultura, prescripcions socials, tradicions) i inconscient (desitjos, pulsions, identificacions) (…) La representació inconscient del cos, necessàriament, passa per la representació imaginària i la simbòlica.
Una de les moltes eines produïdes en les darreres dècades per incorporar la perspectiva de gènere als mitjans de comunicació és el Manual de Gènere per a Periodistes. Aquest document, publicat el 2012 pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (Pnud), recomana pautes per a la introducció i aplicabilitat de certes nocions de gènere en els processos productius. Aquestes no poden ser exclusives d’un sector especialitzat, sinó permear el tractament i el desenvolupament de tota la informació. Entre els punts essencials hi ha: Aprofundir en les relacions de gènere, poder i inequitat abordant disparitats en l’accés i el control sobre recursos, decisions, oportunitats, retribucions, expectatives.
Usar un llenguatge incloent com a eina de canvi. Tot i la riquesa lingüística, suficient per evitar exclusions, invisibilitzacions o marginacions, l’idioma s’utilitza amb enfocaments racistes, sexistes, classista i heterocentrista.
Atorgar igual importància a la selecció intencional de productes. El concepte de violència simbòlica va ser definit pel teòric francès Pierre Bourdieu com a articulació de mecanismes, imatges i pràctiques que intenten imposar una visió del món que es pretén legítima.
Amplieu l’agenda mediàtica i pública amb un enfocament inclusiu. En aquest manual se subratlla l’estereotipació o l’absència total de certs grups socials a l’espectre mediàtic. Aquestes zones de silenci demanen ser substituïdes per graelles informatives que reflecteixin el caràcter heterogeni de la societat.
Incorporar la perspectiva de gènere a les cobertures periodístiques implica un reaprenentatge de les pràctiques de producció, elaboració i emissió de notícies per a responsables de mitjans i professionals de la comunicació (…) Si alguna cosa caracteritza la comunicació i les teories de gènere és la “interseccionalitat amb altres causes”. Aquestes interseccions formen part del caràcter interdisciplinari, multidisciplinari i transdisciplinari de la comunicació. Com apunta l’estudiosa argentina Paula Ladevito, les teories de gènere recuperen el caràcter socialment i culturalment construït.
Especialistes diversos també han reconegut el rol dels mitjans de comunicació per visibilitzar la violència de gènere i trencar la naturalització que l’acompanya; però, alhora, utilitzar altres narratives que col·loquin la igualtat de gènere al centre d’una comunicació transformadora i sensible.
Les concepcions de gènere, les característiques que en determinat context social se’ls assignen a les persones estan instal·lades a l’imaginari social i els mitjans les reprodueixen i naturalitzen, fins i tot sense ser-ne conscients. Visibilitzar allò inconscient és la principal tasca de la comunicació.
El periodisme ha de posicionar alternatives en les maneres de narrar les diferents realitats. Durant el panell “Claus per a una comunicació inclusiva”, part de la XIV Jornada contra l’Homofòbia i la Transfòbia a Cuba, la periodista Dixie Edith Trinquete va fer una crida a transcendir l’epidermis de la teoria de gènere i aprofundir com inserir-la a l’univers periodístic.
El problema de la inclusió és més profund que les vocals. No abraça només les normes d’edició i redacció, sinó un canvi en el propi esperit de la comunicació.
La teoria de gènere s’insereix a poc a poc en les relacions i mediacions de les rutines productives, els valors notícia, les ideologies professionals, els missatges i les representacions simbòliques. La professora Isabel Moya, que fa uns anys ens va deixar, una de les investigadores cubanes més importants en aquesta matèria, va proposar:
L’estudi de les propostes alternatives a la comunicació hegemònica.
Ampliar els anomenats estudis de l’emissor per desconstruir els mecanismes de reproducció dels missatges sexistes.
Analitzar la imatge de les dones i els homes en la seva relació contextual, per fugir d’enfocaments existencialistes que assumeixen allò masculí i femení com un tot homogeni.
Assumir altres espais i suports de la indústria cultural.
Aportar, en la mesura que el propi desenvolupament d’aquestes investigacions ho propiciïn, a enriquir pressupostos teòric metodològics de la teoria de la comunicació.
Des de la perspectiva d’aquesta periodista i acadèmica, els mitjans de comunicació i la teoria de gènere són fonamentals per comprendre la nostra diversitat de realitats. Tots dos permeten analitzar la construcció social de sentit i en formen part, alhora, de les construccions simbòliques. En aquesta interrelació és possible assolir consensos, desmuntar patrons de violència i naturalitzar la llibertat expressiva de cossos i identitats.
