OPINIÓ
A “la nit temàtica” de La 2 van passar un documental anomenat “Guarderies nazis”. No cal dir que aquest programa d’Himmler va ser una barbaritat més de les que li van ocórrer a aquest sinistre personatge.
Aquest programa va ser denominat LEBENSBORN (en alemany “font de vida”) i va sorgir el 1935 amb l’objectiu d’expandir la raça ària per tot Europa. Es van obrir guarderies en què s’atenia a dones considerades “racialment pures” i es va animar als oficials de les sinistres SS a tenir tots els fills que poguessin tant dins com fora del matrimoni. Calia repoblar Europa i calia fer-ho amb criatures perfectes que complissin l’estricta política racial nazi.
Com a conseqüència del visionat d’aquestes barbaritats que no es van descobrir fins a l’entrada de l’exèrcit aliat, vaig repensar el tema de les maternitats com a element polític i de submissió, una vegada més les dones, com a una funció merament reproductora.
Des que tinc memòria vaig escoltar que l’objectiu últim d’una dona era la maternitat per sentir-se i ser completa. No fa gaire l’ex ministre Gallardón tampoc va tenir un empatx en tornar a recordar-nos-ho.
Afortunadament les coses van canviant i en alguns llocs del món i algunes afortunades podem triar entre ser o no mares, i això ens porta a valorar aquesta llibertat d’elecció com un dret intocable i pel qual ens hem mobilitzat per aturar la retrògrada reforma de l’avortament que pretenia impulsar Gallardón i que li va costar el lloc de ministre.
Però no podem oblidar el que passa, per exemple, en llocs com Palestina o Israel on les maternitats formen part de les estratègies polítiques. En el cas d’Israel aquestes maternitats subvencionades formen part de l’estratègia d’augmentar el nombre de població i justificar els assentaments il·legals i les seves polítiques d’annexió territorial il·legal i per això no dubten a fomentar les famílies nombroses a tota costa.
En el cas de les dones palestines tenen integrat en la seva construcció subjectiva que aquest tipus de maternitats nombroses forma part de la lluita contra Israel que, en conèixer-lo, no dubta a atacar i assassinar a criatures en cadascuna de les seves criminals ofensives. Per a les dones palestines mantenir la distància demogràfica amb Israel és essencial, de la mateixa manera que ho és donar homes per mantenir la capacitat de lluita. Per això i per a elles, la lluita contra l’estat ocupant arriba fins als seus propis ventres i la seva pròpia salut sexual i reproductiva. És, en definitiva un deure patriòtic.
El capitalisme ferotge necessita braços i més braços, malgrat les noves tecnologies, per augmentar els beneficis dels que governen el món. I això significa maternitats organitzades per tenir mà d’obra de recanvi. Si al capitalisme li sumem els dogmes religiosos en els que “els fills els mana Déu” i per tant no podem triar si volem o no ser mares, ens trobarem amb tot un sistema simbòlic creat a la perfecció pel patriarcat per arrabassar a les dones la nostra condició d’éssers complets i, d’aquesta manera, convertir-nos és mers éssers destinats a la reproducció.
Però anem a altres parts del món on a més modifiquen a través de mutilacions genitals el cos de les dones amb l’objectiu últim de negar-los plaer i provocar més dolor i sofriment en els moments dels parts que es veuen abocades a patir, ja que segueixen sent culturalment dipòsits on engendrar i parir noves criatures per a uns homes que imposen unes condicions de vida terribles i uns dogmes religiosos sagnants sense cap tipus de fre envers qui són considerades com inferiors destinades a treballar infatigablement de sol a sol i a parir per donar més fills a aquests homes terribles.
I seguim amb el tema en els conflictes armats on la violació és considerada com una arma de guerra i a les dones embarassades obligades a portar a terme la gestació resultant de les violacions amb la finalitat última d’humiliar l’enemic a qui han robat i violat les seves dones que pariran criatures del violador.
El futur tant d’aquestes dones com de les seves criatures segurament serà terrible, ja que es veuran rebutjades per tot el món sense haver estat culpables de res. De nou apareix la maternitat com a arma de guerra, com a estratègia política de dominació. De nou el cos de les dones utilitzat com a receptacle on gestar només per dominar.
Quan prens consciència política d’aquest tema i perceps que en massa ocasions, en què no necessàriament cal sortir d’Europa per comprovar el que dic ja que les grans religions no han canviat gens ni mica els seus dogmes en aquest sentit, crec que el major favor que podem fer-nos les dones és, a través de l’apropiació dels nostres cossos, ser conscients que l’opció de la maternitat és això, una opció personal o un projecte de parella, però res més que això.
Algunes, entre les quals m’incloc, vam decidir no ser mares fa molts anys. I aquesta opció és tan legítima com les altres. Afortunadament vam poder triar conscientment i des de la nostra visió política, la nostra opció. Em sento una dona plena sense necessitat d’haver estat mare. La meva opció, igual que l’opció de qualsevulla dona de ser o no mare, ens fa igual de lliures i completes que qualsevol home. No pot existir una veritable democràcia sense el dret ple a decidir.
Per aquest motiu els sectors més conservadors i reaccionaris necessiten qüestionar aquest dret i buscar elements per reprimir. Necessiten poder dominar el cos de les dones políticament per donar braços al capitalisme, servents i adoradors de déus inventats, mantenir conflictes armats però sobretot mantenir dominades a les dones a través de qualsevol recurs capaç d’impedir la seva igualtat i equitat pel que fa als homes. I per a això se serveixen fins i tot avui dia i en els temps en què vivim, d’instruments com la inexistència de conciliació entre vida personal, familiar i laboral mantenint la responsabilitat històricament imposada de les cures de persones majors, menors i dependents.
En l’ordre simbòlic de les societats, de totes elles, segueix sent necessària la idea d’una reproducció d’acord amb els dictats patriarcals. I això ho sabem bé les dones. Per això estic convençuda que la meva millor aportació a la lluita contra el patriarcat ha estat precisament aquesta, negar-me a ser mare. Negar-me a donar més braços al capitalisme i a l’exèrcit, més serfs a una església misògina que no contempla la possibilitat de considerar un ésser complet i totalment lliure i amb veu pròpia tingui o no tingui fills. Negar-me a deixar que el meu ventre sigui una màquina on es reprodueixin les idees de desigualtat que pregona el patriarcat. Negar la meva aportació a una societat on néixer dona segueix sent un estigma fins i tot avui dia en massa llocs del món.
En aquests dies en què l’embaràs de la presidenta de la Junta d’Andalusia s’ha convertit en una arma política llancívola, comprovem de nou, com la funció reproductora de les dones és utilitzada políticament en funció d’interessos no sempre confessables, oblidant que la decisió de ser mares és una opció lliurement escollida i de la qual quan hi ha llibertat, com és el cas, és presa conscientment del tipus de vida que porta per part de la parella o de la mare soltera. Ningú ha de jutjar la seva capacitat de treball en funció de si és o no mare, ja que no es fa amb els polítics homes. No deixa de ser un exemple més que ni totes les maternitats són iguals ni estem en una societat veritablement democràtica on triar sense més conseqüències socials sigui una praxi acceptada a tots els nivells.
Així les coses comprovem, de nou que fins i tot en societats autodenominades modernes com la nostra, el patriarcat continua estant present i fent de les decisions de ser o no mares una de les seves pedres angulars més importants.
Potser Lisístrata tenia raó …
