Monday 09 December 2024

Monday 09 December 2024

Marieme Hélie-Lucas. Una llarga lluita pel laïcisme i els drets de les dones

Per Thomas Mahler. Sin Permiso

a sociòloga algeriana alerta del creixement de l’islamisme, com passa al seu país natal, i critica a una part de l’esquerra la ceguesa davant d’un fenomen mundial.

Criticada pels països musulmans, però també per una part de la premsa anglosaxona o per universitaris com Farhad Khosrokhavar, ha seguit França un camí errat amb el seu laïcisme?

Per descomptat que no, respon la sociòloga algeriana Marieme Helie Lucas, de 81 anys, fundadora de la xarxa “Secularism is a women’s issue” (el laïcisme és assumpte de dones), aquesta gran pensadora milita des de fa molts anys en el laïcisme i els drets de la dona davant dels fonamentalismes religiosos.

En una excel·lent entrevista concedida a L’Express, adverteix del creixement de l’islamisme a França, les etapes del qual serien, segons ella, similars a les que van acabar per enfosquir Algèria durant el “decenni negre”. Ataca també a l’etnocentrisme d’una part de l’esquerra o de les feministes que només aborden el problema de l’islamisme sota el prisma local de les discriminacions i del racisme, i rebutja veure’l com una ideologia mundialitzada que qualifica com a “extrema dreta musulmana”. Però Marieme Hélie-Lucas destil·la optimisme a llarg termini, confortada per l’espectacular progrés de les laiques i atees als països de majoria musulmana.

Thomas Mahler (d’ara endavant TM): Com van néixer els seus compromisos feministes i laics?

Marieme Hélie-Lucas: Vaig caure en el meu naixement com a Obelix dins de la poció màgica. Vaig néixer en una família de feministes de diverses generacions, només vaig conèixer dones independents que es valien per si soles, com els seus fills. Vaig tenir una mare molt creient, alhora mística i profundament laica, incondicional de l’escola laica i dels “hússars negres de la república”. No cal dir que no em va imposar res en termes de creences religioses, siguin quins fossin els inconvenients que això hauria pogut causar-li. L’evolució política d’Algèria independent va accentuar aquestes opcions.

 

 

 

 

TM. Quin moment va prendre consciència de l’augment de l’islamisme?

MHL: Per haver viscut el creixement de l’integrisme a Algèria, em va resultar fàcil reconèixer els primers senyals alguns decennis després a França. Les fites són gairebé similars. M’agradaria establir un paral·lel entre tots dos països.

A Algèria, els senyals inicials van sorgir molt aviat, admetent pensar que hi havia un corrent religiós ortodox al si del moviment unitari per la independència. Mentre que el discurs oficial de l’FLN, durant la lluita d’alliberament, a les seves declaracions i a la premsa militant, únicament esmentava la nostra demanda política d’alliberament de la presència colonial, em vaig trobar durant el meu curt exili del 1960 al Marroc, joves combatents que confirmaven clarament anar al combat en nom de déu.

També vaig ignorar altres petits senyals, entre d’altres la política de moralitat que regnava entre els refugiats polítics algerians al Marroc, amb la cobertura de la disciplina política…

Després de la independència, els senyals es van multiplicar: per exemple l’existència de facto d’una policia de moralitat; des de l’estiu del 62, és a dir, immediatament després de la independència, patrulles armades de l’ALN (Exèrcit d’Alliberament Nacional) detenien als carrers d’Alger grups mixtos de joves passejant-se alegrement en ple dia als carrers del centre de l’Alger alliberat ( i en dono fe, en actituds absolutament irreprotxables), exigint-los un certificat de matrimoni, sense el qual, eren detinguts manu militari pels soldats, els nostres soldats!… Quin xoc! Jo estava casada i ja no sortia amb el meu marit sense portar a sobre el llibre de família.

Ràpidament va seguir la prohibició del porc; seguit de la venda d’alcohol als “musulmans”, el temor dels que no feien desdejuni durant el Ramadà a ser denunciats, etc.

I per descomptat, elaborada sota Ben Bella al setembre de 1963, va passar el xoc de la primera Constitució algeriana, que feia de l’islam la religió de l’Estat.

Els comunistes algerians, que van votar alegrement la Constitució i dels que esperava més clarividència, no volien “estar massa per davant de les masses”, i van elaborar per a l’ocasió, un pamflet titulat “Marxisme i islam”, on sostenien en resum, que tot el que Marx havia dit, era ja a l’Alcorà. A mi, com que em vaig negar a votar una constitució no laica, el meu primer vot en blanc d’una llarga sèrie, se’m va tractar de social-traïdora.

Una anècdota “històrica”. Aquesta inclusió de la religió a la nostra primera Constitució era tant més sorprenent per a mi que havia tingut entre mans, a la primavera de 1958, per tant durant la guerra d’alliberament, el text, que circulava clandestinament, del Congrés de Soumam, la primera frase del qual afirmava que Algèria seria un país laic. [Esta inclusión de la religión en nuestra primera Constitución era tanto más sorprendente para mí que había tenido entre manos, en la primavera de 1958, por tanto durante la guerra de liberación, el texto, que circulaba clandestinamente, del Congreso de Soumam, cuya primera frase afirmaba que Argelia sería un país laico.] Som pocs els que restem vius per poder testimoniar l’autenticitat d’aquest compromís laic d’Algèria en lluita. Més encara perquè el terme ‘laic’ es va suprimir de totes les edicions ulteriors de la Declaració de Soumam.

Em vaig prendre la feina, ja fa uns deu anys, de contactar amb el primer editor suís d’aquesta declaració. Va tenir problemes amb les autoritats helvètiques per publicar escrits favorables als combatents algerians, jutjats com a subversius pel consell federal de l’època. Em va confirmar sense cap mena de dubte els meus records pel que fa al terme ‘laic’ a la primera frase de la declaració de Soumam. Però, igual que jo, no tenia cap prova material: jo, perquè al final de la batalla d’Alger fèiem circular ràpidament els documents comprometedors entre militants i no es guardaven a casa; ell, perquè li havien registrat i confiscat tots els seus arxius i ja no tenia en poder seu ni l’original autenticat de la Declaració, ni una sola còpia impresa. Anys més tard, va reprendre el contacte amb mi: com m’havia promès, quan la legislació suïssa li ho va permetre, va demanar la devolució de tot el material confiscat al seu domicili per la policia. Li van tornar els fitxers, excepte… la primera pàgina de la declaració de Soumam.

Concloem llavors, que l’ambaixada algeriana tenia un llarg braç per tant sobre les idees. Entre nosaltres, no sols es fan desaparèixer les persones de la foto històrica, sinó els conceptes fonamentals.

No queden avui més que alguns testimonis oculars vius per dir aquesta veritat. És clar que forces polítiques defensores d’ideologies irreconciliables es van enfrontar obertament des de la independència, sobretot pel que fa al paper de la religió.

Després de la independència, el progrés de l’integrisme, que qualsevol podia veure tant com jo, va ser el següent: la primera guerrilla integrista, responsable de sabotatges a les línies elèctriques, i robatori d’explosius, va ser als 60! Qui se’n recorda encara?

Els anys 70 i 80 van veure el desplegament de la repressió social i policial sobre els no observants de les regles religioses, reals o fantasiades pels integristes; al desordre: vestimenta de les joves (faldilles massa curtes, o massa llargues, maquillatge, comportament general ‘immodest’… per acabar portant el vel a “la iraniana”; és a dir, gavardina llarga de color beix, més mocador nuat sota la barbeta, rebatejat com a ‘uniforme de les estudiants’, per a la seva millor acceptació); dejuni de Ramadà; assistència a la mesquita; segregació sexual a les cues; repressió aleatòria dels bevedors d’alcohol; inici de vestimenta a l’afganesa: pantalons per sota dels turmells i camisa per als homes; control d’estudiants a les portes de la ciutat universitària d’Alger per grups de joves integristes que tanquen les portes a les 18.00 hores, sense que els policies de servei intervinguin; setge a les dones soles als carrers, pallisses públiques si gosen respondre l’home que els ha insultat…

Si deixem el plànol dels costums, Algèria ha vist quatre projectes de llei sobre la família afavorits per diputats integristes, tots ells privant les ciutadanes de qualsevol dret individual (incloent-hi el primer projecte a l’època de Ben Bella, del dret al treball, un destí en un país que es diu socialista), posant-les tota la vida, sota la tutela d’un tutor matrimonial (wali). El quart projecte es va votar el maig del 84, malgrat les manifestacions de dones i l’esquerra algeriana.

També cal parlar dels primers atemptats individuals, la dimensió política dels quals va passar, fora d’Algèria, gairebé desapercebuda. Per exemple, l’assassinat del nostre poeta gai Jean Sénac el 1973 i un estudiant Kamel Amzal el 1982, apunyalat a l’interior d’un local universitari, assassinat ordenat per un tribunal islamista improvisat.

Al començament dels 90, van ser els periodistes, la gent de la cultura, els intel·lectuals, els objectius; després les noies joves i les dones molt poc o massa mal vetllades o dedicades a oficis ‘no islàmics’, abans d’arribar al rapte de dones per servir d’esclaves domèstiques o sexuals als combatents integristes, després a les matances indiscriminades de llogarets complets.

Aquesta llarga llista no exhaustiva de senyals precursors de l’integrisme armat tracta de fer prendre consciència, a França d’etapes similars en el seu ‘resistible ascens’; doncs ha tingut a Algèria, un progrés lent, durant tres dècades, per arribar al seu cim als anys 90 en una massacre generalitzada i al que hem anomenat una “guerra contra els civils”.

Molts refugiats algerians dels 90 diran que veiem el mateix fenomen reproduir-se a França, i no només allà, i alertem del llop, però en va.

Des de fa diverses dècades ja s’han desplegat intimidacions a dones al carrer; el control del seu aspecte -de vestimenta i de comportament- i hi ha hagut de sobres morts de noies i dones als ravals; atacs a periodistes o a persones lligades a la cultura per alertar l’opinió; però se n’ha fet un fenomen de la perifèria, en comptes de considerar-lo com una política global.

Els representants dels integristes demanen canvis a les lleis, major segregació homes/dones (hospitals, piscines, etc.), canvis al currículum escolar (supressió de cursos d’arts gràfiques i de gimnàstica o de piscina per a les noies, de biologia evolucionista , d’història). Com a Algèria, ataquen alhora els costums i les lleis.

I assistim des de fa uns quants anys al creixement dels assassinats selectius.

Encara que les situacions respectives d’Algèria i França no siguin comparables cas a cas, cal aprendre dels esglaons franquejats per l’integrisme armat a Algèria per aconseguir el poder polític. Si els assassinats recents a França no s’entenen com una etapa del creixement de l’extrema dreta musulmana, eludirem el problema. Les matances del GIA, de l’AIS, del FIDA i d’altres no s’entenen sense l’ascens polític del FIS; i tot això no es comprèn sense integrar-lo en la lluita mundial de l’extrema dreta musulmana armada, que en si mateixa forma part de l’enorme avenç de les dretes extremes al món, sovint camuflades després de la defensa i la promoció dels drets religiosos.

TM: A França, una part de l’esquerra segueix considerant que l’islamisme és sobretot un símptoma de les discriminacions socials, d’un laïcisme jutjat agressiu, d’islamofòbia o d’un racisme d’Estat. Entén aquestes anàlisis? Com explica que progressistes europeus poden fer el joc a reaccionaris islamistes, considerant sobretot els musulmans com un bloc monolític?

MHL:Cal renunciar a aquest nominalisme etnocentrista. “L’islamisme” no és un fenomen francès, és mundial; les explicacions proporcionades per explicar l’integrisme a França no podrien explicar-ho a països com Algèria, Pakistan, Nigèria, Sudan, Bangla Desh, etc., on sembla difícil parlar de racisme cap als musulmans i encara menys d’islamofòbia, a països on els presumptes musulmans formen la majoria i de vegades, gairebé la totalitat de la població.

Cada país on es desenvolupa el moviment d’extrema dreta musulmana intenta comprendre’l en funció de factors locals, però aquestes explicacions no funcionen al país veí que també pateix el creixement de l’integrisme armat.

Per no parlar que a Europa, Alemanya i Anglaterra, no són països laics en el sentit de “separació” com l’entenem: estimulen el comunalisme i la representació de les religions com a tals davant de l’Estat. Recapten impostos religiosos. Anglaterra fins i tot ha afavorit la creació de tribunals religiosos, impròpiament anomenats ‘tribunals-sharia’ (actualment compta amb més de 300), que imparteixen justícia en nom d’una tradició religiosa i els judicis de la qual són automàticament transcrits per la justícia estatal, excepte si una de les parts rebutja el judici i apel·la a l’Estat, però de què val aquesta excepció quan opera el pes de la comunitat i les amenaces de repressió per traïció? Es condemna així certs grups de ciutadans, i sobretot, ciutadanes, a no tenir els drets legals de què gaudeixen els altres. En nom de la pau social. Aquests països s’han estalviat als integristes armats?

A l’Índia on ocupa el poder un hindú integrista legalment elegit i on la minoria musulmana és discriminada i de facto massacrada, l’esquerra ignora igualment els senyals precursors de l’integrisme musulmà. Obnubilada per l’extrema dreta hindú i rebutjant qüestionar el seu tracte de les minories, bé que s’entén!, l’esquerra índia recolza indistintament tots “els musulmans”; incapaç de mirar de front certes derives ben visibles per a un ull algerià, començant per la invasió visual, als “barris musulmans” de la capital, del vel a la saudita que és ara l’estendard mundial integrista i el vel de totes les nenes, gairebé nadons, en un país on tradicionalment les dones portaven saris, o sigui shalwar kurta.

És el mateix als Balcans, on he vist créixer, en concret a Bòsnia i a Sarajevo, amb les organitzacions d’extrema dreta musulmana, els modes de vida i vestimenta provinents de l’Orient Mitjà, desconeguts localment. I esmentem de passada, la introducció a l’enclavament ‘musulmà’ de Sanjak, a Sèrbia, no només el vel a la saudita, sinó també la poligàmia i l’ablació de les nenes (costum preislàmic geogràficament localitzat a l’esfera d’influència de l’Egipte faraònic , com sabem, però promogut a tot el món per predicadors musulmans integristes des de fa 40 anys). Per als progressistes serbis o croats que han estat la punta de defensa dels musulmans durant les guerres dels 90 a Bòsnia i Kosovo, és difícil denunciar l’avenç de l’extrema dreta musulmana sense semblar aliar-se amb les tesis racistes dels seus governs.

Podem així comprendre com funciona l’esquerra francesa, en estar atrapada per la noció d’enemic principal i enemic secundari. Llevat que, com deia Daniel Bensaïd, massa ocupada a combatre l’enemic principal, no vegi arribar a l’enemic secundari que avança davant i és qui l’exterminarà.

El fet que una minoria estigui discriminada implica que s’han de defensar els seus drets humans fonamentals, però sense ignorar el projecte polític, ni donar suport a la seva ideologia d’extrema dreta. Els membres progressistes i laics d’aquestes minories apreciaran que no se’ls lliuri als botxins, lligats de peus i mans, per aquells que haurien de ser els seus aliats naturals…

França no és un país racista, no ha votat cap llei discriminatòria, que jo sàpiga, des de Petain. Però l’avenç de l’extrema dreta racista cap al poder no vol dir garantir el futur.

Per descomptat, innegablement hi ha racisme i xenofòbia a França, discriminacions en termes d’habitatge, ocupació, que es demostren estadísticament. Són seriosos problemes que mereixen tota l’atenció de l’esquerra i haurien de ser una prioritat. Ni deixaran de ser aquestes situacions discriminatòries del que cínicament se serveixi l’extrema dreta musulmana (com també l’extrema dreta racista francesa) per mobilitzar els descontents a favor seu.

Sense desconèixer o minimitzar aquestes realitats, jutjo menyspreable i profundament racista considerar a priori que els emigrats de països anomenats musulmans o els seus descendents donaran forçosament una resposta d’extrema dreta a una situació d’opressió o discriminació. Per què no haurien de donar una resposta revolucionària? ¿Potser l’esquerra francesa troba ‘normal’ i, per tant, justifica que les classes desafavorides es tornin cap als partits d’extrema dreta? Per què ho farien més que per nosaltres?

Assistim a l’escenari mundial, a un creixement ràpid i a preses de poder d’extremes dretes, de les quals un nombre important fan servir les religions dominants en els seus contextos com una palanca per mobilitzar la gent (per citar-ne només algunes: Brasil, Polònia, diverses formes de cristianisme; Índia: hinduisme, Mianmar, Sri Lanka: budisme, etc.). L’extrema dreta musulmana és la nostra forma concreta d’extrema dreta, la diferència que passa actualment és que és l’única que opera transnacionalment, amb un desenvolupament relativament recent, des de fa algunes dècades.

És particularment punyent que una part de l’esquerra, l’extrema esquerra i la direcció política d’organismes internacionals de drets humans s’empentaran en una opció política que en cap cas s’atrevirien a reivindicar si una altra religió estigués al·ludida: es pot imaginar per un segon que suposats “fanàtics” catòlics o jueus, per exemple, es llancessin a una reivindicació armada per imposar a totes les seves normes suposadament religioses en diversos punts del globus i que les organitzacions de drets humans o l’esquerra els justifiquessin com a víctimes oprimides?

Però per a nosaltres, aquest fenomen no ens és res de nou.

Durant els anys 90, ens hem esfondrat veient com els que intentaven exterminar-nos en nom de la seva ideologia, eren acollits per organitzacions de drets humans a França, a Europa, i als EUA, com a víctimes perseguides per l’Estat algerià. Recordem que Amnistia Internacional va expulsar del seu si els tres membres fundadors d’AI a Alger en resposta a una carta molt commovedora dirigida personalment a Pierre Sané, aleshores dirigent de l’organització, per demanar-li que els informes d’AI sobre Algèria reflectissin el conjunt de les violacions de drets humans comesos per l’Estat i els subjectes no estatals, i no només pels crims d’Estat. Que AI va acomiadar del seu lloc Gita Sahgal que dirigia a la caserna general a Londres, la unitat de sexe, quan cansada d’enviar informes a la seva direcció que els ignorava, va fer públic el seu desacord amb la política d’AI que presentava als dirigents de l’integrisme armat com a defensors dels drets humans. Puc també testificar les meves innombrables gestions durant els anys 90, davant AI, Human Rights Watch, Lawyers Collective i del Center For Constitutional Rights, sola o acompanyada de militants algerianes, que podrien corroborar-ho, per persuadir aquestes organitzacions i fer-ho honestament dels crims dels integristes armats contra la població algeriana. La proporció de pàgines dedicades als seus informes als crims perpetrats per integristes armats vs les violacions de drets per l’Estat era d’1 a 20.

Per a les organitzacions de drets humans, com per a l’esquerra, l’únic enemic és l’Estat; i “el poble” és sempre la víctima. Tindrà sempre raó el poble, quan, fins i tot, és el que va portar Hitler al poder?

Així, doncs, va ser el poble indistintament qui va ser atacat a Algèria a la segona meitat dels 90. I, entre aquest poble, hi havia tots els progressistes que intentaven escapar de la massacre, però que veien rebutjades les seves peticions de visat cap a França, mentre que els botxins tenien un aparador a les capitals europees i nord-americanes, amb l’ajuda activa de les organitzacions de drets humans que els presentaven com a víctimes de la dictadura algeriana.

TM. Després de la decapitació de Samuel Paty, que havia mostrat caricatures del profeta Mahoma a classe, diverses personalitats polítiques, des de Justin Trudeau a Bruno Retailleau, van cridar el “respecte” als creients. Amenaçada de mort, l’estudiant de batxillerat Mila també va ser criticada per nombroses persones per les seves expressions jutjades “irrespectuoses” cap a les religions, sobretot a l’islam. Així, per a vostè, el “respecte” pot portar al totalitarisme? Per què?

MHL: En principi, no crec que totes les idees siguin igualment respectables; i encara menys com ho pretén la doxa dels drets humans: que totes les idees i creences s’han de posar a la mateixa alçada. Per exemple, no em crec obligada a respectar les idees de Hitler sobre la raça superior i el seu dret subseqüent a exterminar les races inferiors. I sento molt que hi hagi persones sobre la terra que pretenen que ho hauria de fer, més encara, en nom dels drets humans i del respecte a totes les idees. Feliçment, la noció de ‘hate speech’ s’ha incorporat al corpus dels drets humans per limitar tota aquesta fal·làcia de respecte.

Però la seva pregunta, tal com la planteja comporta una desviació del concepte de laïcisme: en el dret francès i sota el règim del laïcisme, les idees no són respectables, són les persones que professen aquestes idees les que ho són, una distinció essencial!

No és sorprenent que els dirigents o els polítics, incloent-hi els francesos, es confonguin amb la definició anglosaxona del laïcisme, -com ‘respecte igual per l’Estat, a totes les creences’, i no ‘separació d’allò polític i allò religiós’ , que és la definició original francesa del concepte de laïcisme- que lentament ha estat adoptada per les institucions d’Europa; aquesta exerceix sobre França una pressió intensa, perquè s’uneixi a la versió anglesa equivocada, del laïcisme -però ningú s’hauria de sorprendre per això en un país on la reina és també Cap de l’Església anglicana-, com demostren les nombroses condemnes de França per les instàncies europees de drets humans

TM. Vostè va establir des de fa temps un vincle entre feixisme i islamisme, tesis que han reprès assagistes ateus de cultura musulmana com Zineb El-Rhazouni o Hamed Abdel-Samad. Però és pertinent comparar una ideologia religiosa amb un nacionalisme autoritari centrat en un líder carismàtic?

Precisem. Jo no estableixo equivalència entre islam i feixisme, cosa que per desgràcia fan algunes joves atees que han hagut de patir la nostra extrema dreta religiosa. Evito emprar el terme “islamisme” perquè per una banda, es presta a confusió (islam, islàmic, islamista… és molt demanar als francesos reconèixer-se entre aquests conceptes sobre els quals tractem en va d’establir diferències des de fa diverses dècades); de l’altra, no es tracta d’un moviment religiós, sinó d’un moviment polític que intenta aconseguir el poder i, per tant, em sembla molt important situar políticament a l’extrema dreta els moviments que reclamen avui un Islam integrista.

En efecte, des de fa molt de temps comparo característiques que em semblen comparables: la mitificació de la raça superior ària/ de la religió superior (l’islam), basada en un passat gloriós: l’antiga Roma/l’Edat d’or de l’islam; superioritat que dona el dret i el deure d’eliminar els untermensch, subhumans que inclouen en tots dos casos els jueus i els comunistes i afegeixen en el nostre cas els kfor (no creients); comparo també el lloc assignat a les dones en la ideologia nazi: cuina, bressol, temple, que no rebutjarien els integristes musulmans.

Dit això, m’alegro de l’existència pública de joves atees de cultura musulmana, i els dono suport de bon grau; esforçant-me a convèncer-les que “l’islam” és una ideologia, i com a tal, “no parla” – “el concepte de gos, no borda”, va dir Aristòtil; que només “els musulmans”, persones de carn i ossos, s’expressen. Resulta fatu combatre “l’islam” en el qual, com a la Bíblia, es pot trobar tot i el seu contrari, el déu de la misericòrdia i de l’amor, i el déu de la guerra i de la còlera: és la cita del verset o del hadith. Contra cita d’altres versets o hadith; l’islam no és més que allò que els creients i els polítics que els instrumentalitzen volen fer-los dir. En un sentit o altre, com ho mostren les nombroses persecucions dels intèrprets progressistes de l’Alcorà.

TM. Què ha pensat vostè de les recents reaccions hostils a nombrosos països musulmans, i fins i tot a la premsa anglosaxona, en contra d’un laïcisme francès defensat per Emmanuel Macron? Estem en el camí equivocat amb aquest model republicà?

MHL: És clar que no! Però cal comprendre que no parlem la mateixa llengua, en el sentit que no tenim el mateix concepte de laïcisme. És un diàleg de sords: parlem de separació entre església i Estat; els anglosaxons i les seves excolònies parlen de tolerància igual per l’Estat respecte a les diverses religions…

Quan a les reaccions hostils a nombrosos països anomenats musulmans, per descomptat que existeixen, però seria imprudent imputar-ho a la seva suposada religió; més aviat s’hauria de veure a quines forces polítiques representen aquests governs i quina instrumentalització política fan de l’islam per mantenir-se al poder.

Hi ha hagut també nombrosos suports al laïcisme, sorgit de grups ciutadans i de dirigents polítics. Es parla poc a la premsa francesa. Li remeto, entre d’altres, a la recent declaració de “musulmans” indis laics.

Redactant aquestes paraules, no puc deixar de veure on estreny la sabata: a tot arreu del món es defineix “musulmà”, com si fos una nacionalitat: les persones nascudes i educades en un país o una comunitat anomenada musulmana. Se’ls nega de fet tota llibertat de consciència. És exactament el que fa el Daesh qualificant uniformement els occidentals com a “cristians” o “croades”, mentre que la no creença ha anat guanyant terreny per tot arreu en aquestes àrees del món. Els musulmans es veuen com un bloc homogeni, quan no grollerament confosos amb els integristes armats dels qui són les primeres víctimes, ja que aquests moviments d’extrema dreta fan estralls primer i abans de res als nostres països.

La primera estratègia de l’esquerra francesa seria identificar els seus aliats potencials entre l’esquerra anti-integrista dels anomenats països musulmans i no aliar-se amb la nostra extrema dreta.

TM. Aviat farà cinc anys que les agressions de Colònia van dividir profundament les feministes. Aleshores, vostè va fustigar la reacció d’una part que en la seva opinió van preferir sacrificar el dret de les dones a la defensa dels “estrangers presumptament musulmans com a víctimes potencials del racisme”, per preservar “la pau social”. Després les feministes universalistes, segons vostè, han guanyat terreny?

MHL: No, a França fins i tot l’hem perdut. Per les raons exposades anteriorment, és el “pensament descolonitzador” i comunalista qui guanya terreny, Quan vaig anar a parlar aquest estiu a un lloc allunyat de tot a la França profunda, vaig comprovar que els joves estaven infectats per aquest corrent que creia limitat a la intel·ligentsia parisenca èmula del corrent universitari nord-americà de relativisme cultural. Que això vagi més lluny, em produeix calfreds.

Perdem terreny des de fa dècades i temo que ja no arribem a temps d’evitar un enfrontament directe entra l’extrema dreta racista clàssica i la nova extrema dreta integrista musulmana: un enfrontament el més sanguinari possible, com volen totes dues, per reclutar i mobilitzar millor els seus hostes.

Mancant una anàlisi política de les forces presents, els errors de part de l’esquerra i de l’extrema esquerra estan ajudant a soscavar el futur.

Sóc completament conscient que l’universalisme sovint ha estat portat per mal camí confonent occident i universal; és a dir, fent de les normes socials pròpies d’Europa el patró del que és universal. Fins i tot com actualment s’ha equivocat el laïcisme, reivindicat perversament per l’extrema dreta racista per atacar millor els “musulmans”.

Hem de continuar reclamant els drets humans universals que no estiguin pervertits per l’etnocentrisme del dominador. L’alternativa és l’ascens general, mundial, de les extremes dretes a què assistim actualment, incloent-hi la versió de l’integrisme musulmà. I el comunalisme universalitzat.

TM. Al costat de Boualem Sansal i altres intel·lectuals, reclama una Algèria laica i democràtica. És optimista?

Només a llarg termini, perquè crec fermament que mentre hi hagi esclaus, hi haurà revoltes d’esclaus; per tant, els joves algerians acabaran per aprendre, en la solitud i les dificultats, atès que no aconseguim transmetre-ho, com lliurar batalla i quina batalla lliurar.

Els de la meva generació estan massa sovint atrapats pels grillons dels politicastres, però veig moltes iniciatives entre els més joves i reivindicacions de laïcisme.

És cert a Algèria, però ho és també al Pakistan, a l’Afganistan, a l’Orient Mitjà i molts altres països anomenats musulmans. Hi ha reportatges fotogràfics de manifestacions en què grups de dones al sud d’Àsia mostren pancartes reclamant lleis laiques; i només cal consultar internet per veure que hi ha a tot arreu organitzacions reivindicant estats laics.

Sorgeixen ara joves disposats a morir per tenir el dret a declarar-se ateus o apòstates, com ho prova el moviment d’ex-musulmans que s’estén com una reguera de pólvora als nostres països.

A Algèria, al Marroc, hi ha joves que s’instal·len a llocs públics per menjar durant el Ramadà; per afirmar que haurien de tenir igualment el dret a fer-ho. Són portats a la comissaria de policia i després davant del jutge, i se’ls empresona durant anys, menyspreant la llei algeriana que els tanca per desordres públics, ja que teòricament reconeix la llibertat de consciència. Però cal reconèixer que hi ha creients que els donen suport, proclamant a les seves pancartes: “sóc musulmà, però dono suport a les seves reivindicacions i lluito pels seus drets” Hi ha una definició més clara que aquesta d’esperit laic?

Els recents esdeveniments de la protesta antigovernamental donen igualment esperances: en aquells temps d’hiraq que durant llargs mesos va reunir tot el poble al carrer, contra el que representava, en termes de classe, el govern de Bouteflika, el moviment ” tots junts” ha utilitzat amb profit els integristes ocults al seu si que ara s’atreveixen a sortir a la llum per assegurar-se, els únics entre els hirakistes, part de la taula del festí del nou govern. És un aclariment polític, que només pot ser favorable. La majoria dels meus camarades rebutjaven totalment la presència de l’extrema dreta integrista a l’hiraq, considerant-la alternativament com a marginal o eradicable; tanmateix, era molt visible en certes consignes i en l’atac físic al bloc feminista. Expulsada de les manifestacions del centre d’Alger, va reaparèixer als ravals molt clarament, amb manifestacions separades i obertament “islamistes”.

Així doncs, em sembla essencial prendre ara una posició clara, sobre la forma de societat que volem. Per prendre nota; per dir que existim, que hem existit, sens dubte derrotats políticament i expulsats de la memòria des del congrés de Soumam. Hem de comprometre’ns obertament.

 

Fuente:http://europe-solidaire.org/spip.php?article55743

*Marieme Hélie-Lucas veterana revolucionaria socialista argelina y defensora del feminismo socialista laico.

Traducció al castellà: Ramón Sánchez Tabarés

 

Share

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Search

There is no Event

Newsletter

Subscribe to our weekly newsletter with the latest published news.

You may also be interested

Accions-Activitats 8M 2022 Barcelona: Punt de Trobada Plataforma 8M

 

...

Estado Español: Akelarre a Ana Belén Gómez Dorado. Plataforma 7N

¡¡ Abracadabra ¡¡¡¡ Akelarre a Ana Belén Gómez Dorado,y todas y todos los jueces...

Trobada de psicodrama feminista teixeix xarxes de sororitat

Un cercle de dones s'abraça en silenci. Els ulls tancats, les respiracions profundes, l'energia que...