«La Julieta és un personatge fictici, evidentment hi ha tots els factors epigenètics que ens habiten a tots i totes que al final fa que sigui impossible no escriure des del teu ésser persona, des de la teva memòria, des de la teva experiència vital. Encara que estiguis ficcionant, sortosament sempre hi som presents». Lydia Cacho.
Lydia Cacho (1963), acompanyada per l’escriptora argentina Lilian Neuman, ens presenta la seva novel·la Un halcón bajo mi ventana (Lumen, 2026) a la llibreria Bernat de Barcelona.
Si algú s’esperava un relat com els que Lydia Cacho acostuma a publicar, en els quals es jugava la vida per denunciar els abusos que cometen les màfies contra nenes, nens i menors d’edat a Mèxic, no és així.
«Això és una novel·la ambientada en els anys 1968, 69, 70…, que ens parla de creixement, formació, del pas a la pubertat, a l’adolescència i la joventut, amb els canvis hormonals, sentimentals i psíquics que això comporta. Estem en un any tremend per a Mèxic, l’octubre de 1968, una manifestació multitudinària que pateix una terrible repressió a la Plaza de las Tres Culturas. Aquest és l’ambient que envolta la Julieta, protagonista de la novel·la», explica Lilian Neuman.
Responent a una pregunta de la Lilian sobre el llibre Cartas de amor y rebeldía, diu la Lydia: «Crec que Cartas de amor va ser un llibre de transició. Jo estava intentant sobreviure a l’exili, acabada d’arribar a Espanya, la pandèmia… estava amb una profunda depressió, amb atacs de pànic i ansietat, fins al punt que un dia un terapeuta em va haver de venir a rescatar del metro a Madrid perquè no em podia moure. Va ser a la teràpia on em van fer veure què necessitava per desitjar la vida. I vaig escriure».
‘Un halcón bajo mi ventana’
La Julieta és una noia de tretze anys, amb una mare psicòloga i feminista, i un pare que és un encís d’home.
La casa de la Julieta és un refugi per a agrupaciones feministes on les dones busquen maneres d’enfrontar-se al sistema i als poders fàctics. La seva mare no és com totes les mares, i això la deprimeix una mica. «Per què no pot ser una mare “normal”?», es pregunta una infinitat de vegades.
Tot canvia per a la Julieta quan acompanya la seva mare a les marxes del 2 d’octubre de 1968 i a la que culmina el 10 de juny de 1971, coneguda com el Halconazo.
La protagonista es converteix en testimoni de les reunions clandestines de valentes lluitadores socials de Llatinoamèrica que no solament s’enfronten a un sistema opressor, racista i antidemocràtic, sinó també a les estructures masclistes dels moviments estudiantils i d’esquerra als quals pertanyen.
I ella busca el sentit de la seva vida al Mèxic dels anys seixanta, entre el rock i els moviments feministes, la revolució sexual i la rebel·lió estudiantil contra la dictadura del PRI.
Un halcón bajo mi ventana comença de la següent manera: «Em vaig adonar que el govern havia matat la meva infantesa i, malgrat tot, vaig continuar sent nena. La meva innocència la vaig perdre més tard, quan vaig començar a creure en un món diferent i vaig aprendre a viure la meva adolescència des de l’amor i la mort».
Biografia o ficció
«Et vas tancar un any i vas escriure el llibre a mà?», li pregunta Neuman a l’autora. «Tots els llibres primer els escric a mà i després els transcric a l’ordinador. Soc molt maniàtica amb això. Per cert, aquest és el primer llibre en què les dues primeres pàgines han quedat exactament tal com les vaig escriure al principi. Sense correccions», respon la Lydia Cacho.
«Hi ha alguna cosa de tu en aquesta Julieta que creix sota l’ala d’una mare revolucionària i un pare més aviat tebi en els anys de la brutal repressió del règim unipartidista del PRI?», li pregunta Lilian Neuman.
«La Julieta és un personatge fictici, evidentment hi ha tots els factors epigenètics que ens habiten a tots i que al final fa que sigui impossible no escriure des del teu ésser persona, des de la teva memòria, des de la teva experiència vital. Encara que estiguis ficcionant, sortosament sempre hi som presents. Jo en aquell temps devia tenir cinc anys, no tretze com la protagonista», explica Cacho.
«Tot el que m’envoltava hi ha tingut a veure. Les dones fascinants i increïbles que vaig conèixer a l’adolescència i a la joventut. Els homes meravellosos com el meu avi matern, del qual vaig aprendre sobre l’amor, les relacions afectives, el gaudi i la igualtat. Pensa que els meus avis treballaven tots dos i guardaven els diners que guanyaven en una capsa d’on els agafaven segons necessitaven tant l’un com l’altra. Jo vaig viure aquesta igualtat de manera absolutament natural, i quan vaig començar a configurar els homes del llibre, volia que fossin aquests homes amorosos i igualitaris, que existeixen i que hi són, uns bons “tios”, com dieu aquí».
Neuman diu que li encanta el pare descrit a la novel·la. «No s’assembla gens al meu pare. És el pare que jo hauria volgut tenir, és una ficció. El meu pare real era un home amb poc temps, treballava tot el dia per guanyar diners i tenir una vida millor (creia que els diners canviarien la seva vida). El personatge del pare de la novel·la el vaig inventar jo», aclareix la Lydia.
L’èpica de la vida
«Per a mi, la meva vena revolucionària està vinculada amb l’afecte, l’amor, la tendresa i amb la igualtat. El fet d’anar del braç amb companys i companyes, no només com a experiència vital sinó com a enyorança; i volia que la novel·la reflectís això des d’un lloc que no té res a veure amb el que diuen ara de la “ràbia” feminista. Aquests grups radicals que creuen que l’únic camí és la violència. Jo crec que s’ha d’anar per un altre costat. El llibre està travessat per l’amor, el romanç, la dolçor, el plaer i la no-violència. I, malgrat tot, la batalla està col·locada allà on diem que salvem l’ànima.
També em vaig adonar, reconstruint les vides d’aquestes activistes que van sembrar la llavor del Mèxic democràtic d’avui, de la diferència entre com cada sexe planteja l’èpica de la seva vida. Ells ho abandonan tot, la família, les seves dones… per anar a la recerca de l’aventura, de quelcom que els faci poderosos i forts. Una èpica vertical. En canvi, l’èpica de les dones és horitzontal. Sortim a trobar-nos entre totes nosaltres per salvar-nos i salvar el món», reflexiona la Lydia.
Lydia Cacho
Lydia Cacho és la periodista que va escriure Los Demonios del Edén (2005, Grijalbo Mondadori, ISBN: 9685957584), on denunciava la màfia de la pederàstia a Mèxic i implicava diversos personatges públics, com Kamel Nacif o Jean Succar Kuri (líder d’una organització de pederastes).
La periodista es va assabentar que nenes i nens de fins a 5 anys eren violats per al gaudi de personalitats polítiques, empresaris i capitostos del crim organitzat. Per aquesta denúncia ha estat perseguida, denunciada, torturada, ha patit atemptats i ha viscut durant anys sota amenaça de mort i amb protecció.
El 2008 va presentar a Barcelona el documental Los demonios del Edén, basat en fragments del que ella va viure per defensar nens i nenes que no van poder fer res quan van ser abusats per “homes” poderosos sense vergonya ni perdó.
Els drets dels més febles
La periodista multipremiada ha volgut denunciar el sistema de xarxes entre empresaris, polítics, militars, policies i líders religiosos que esclavitzen nenes i dones, i ha dedicat gran part de la seva vida a investigar les organitzacions dedicades al tràfic d’éssers humans i a aturar la transgressió dels drets fonamentals de les persones.
Lydia Cacho sempre ha treballat perquè els drets dels més febles fossin tinguts en compte. L’any 2000 va cofundar el Centre Integral d’Atenció a Dones (CIAM) a Cancún (Quintana Roo), del qual també va ser directora. Aquest centre està especialitzat en l’atenció a dones, nens i nenes víctimes de violència domèstica i sexual.
El novembre de 2021 el govern espanyol li va concedir la nacionalitat espanyola per carta de naturalesa i es va exiliar en aquest país per viure un nou període de la seva vida. Actualment viu a Màlaga i anteriorment va residir a Madrid.
Altres llibres
Ha escrit 22 llibres, entre els quals:
- Memorias de una infamia (Debate, 2008), Premi Internacional Humanisme Solidari ‘Erasme de Rotterdam’, en el qual revela com opera el sistema, en particular els més poderosos priistes per protegir pederastes que esclavitzen nenes i nens a Mèxic.
- Cartas de amor y rebeldía (Debate, 2022), on l’autora s’endinsa en quaranta-sis anys de diaris, fotografies i intercanvis epistolars que ha conservat i on reflexiona sobre tot el que ha viscut. És una obra molt íntima escrita des del seu exili a Espanya. L’autora demana que no es jutgi la manera com construïm el nostre feminisme, i demana també que ens qüestionem des d’on exercim la violència.
- Rebeldes y libres (La Esfera de los Libros, S.L., 2023), que és com un al·legat a favor de la llibertat i la rebel·lia ben entesa de les joves espanyoles. La idea va sorgir després d’entrevistar a Espanya durant molt de temps centenars de menors de divuit anys sobre els seus somnis, les seves aspiracions, les seves pors, les seves reivindicacions, la seva identitat sexual… Noies diferents que opinaven obertament i exposaven sense embuts les seves opinions i idees.
- També #Ellos hablan (Debate, 2018), Ciberespías al rescate (Grijalbo, 2017), diversos contes, reportatges i articles d’investigació.
Tornar a Mèxic
L’autora confessa que li encantaría tornar a viure al seu país, però per a això, diu, abans han de condemnar a Marín i Kamel Nacif. No obstant això, ha tornat a Mèxic després de set anys d’exili per presentar la seva novel·la Un halcón bajo mi ventana al Museo Nacional de Antropología.
Per a aquest viatge de cinc dies, l’editorial li va posar a la Lydia Cacho un escorta que l’acompanyava a tot arreu. El dia abans de volar cap a Mèxic, admet, va somiar «amb alguns d’aquells humans» i es va despertar de cop.
Tot i així, la seva emoció és immensa i li il·lumina els ulls: «Estic molt contenta. Hem aconseguit moltíssim. No hem de menystenir els nostres assoliments col·lectius».
Leonor Sedó. eMagazine 39ymas.com
Imatges: Portada llibre. Fotografies: ©2026 Leonor Sedó. Fotografies: ©2026 Marisa Ferrer P. Portades llibres
