Per Montse Fernández Garrido
Parlar d’aquesta escriptora és fer-ho d’una historiadora, docent, investigadora, divulgadora, memorialista, lluitadora antifranquista i feminista, que ostenta diversos i importants premis: El Emilio Pardo Bazán, atorgat pel Ministeri d’Educació, i en dues ocasions el premi 8 de Març de l’Ajuntament de Barcelona. Isabel Alonso Dávila ha treballat a diferents països i ciutats, a més de l’Estat espanyol: París, Londres i també a algunes ciutats d’Argentina i Itàlia. Va treballar en el món editorial i, durant un breu període, va ser professora associada a la UAB. Participa des de fa anys en els moviments de renovació pedagògica, especialment en els temes relacionats amb la inclusió de les dones en la història ensenyada. I, després de jubilar-se, és una de les persones més actives de l’Associació Catalana de Persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme, on coordina la Comissió de Pedagogia de la Memòria i ha estat promotora del “Manifest per una verdadera inclusió de la memòria històrica i democràtica en el currículum escolar”. Abans va dirigir durant quatre anys l’Associació pel Dret a Morir Dignament de Catalunya. Jo afegiria, per tant, que, com va dir el poeta i dramaturg Bertolt Brecht, ella és una de les imprescindibles.
La meva estimada amiga, excompanya de feina al Gabinet Jurídic i Psicològic per a la Dona, i en aquella època també de la direcció del Partit Feminista, Elvira Siurana Zaragoza, va assistir a la presentació de la novel·la Como un pulso a la seva ciutat, Lleida, i em va trucar per dir-me: “Tant de bo coneguis l’Isabel, t’agradarà”. I no es va equivocar…
Primer vaig buscar informació de la seva novel·la i vaig constatar diverses coincidències: que l’autora i jo tenim la mateixa edat (avui 72 anys) i que vam publicar un llibre el mateix any, d’història familiar; ella en forma de novel·la d’autoficció i jo biogràfica dels meus avis, pares i jo mateixa: Tres generaciones rebeldes.
Diu la sinopsi de Como un pulso: “Una mare i un fill, atrapats entre la veritat i la mentida.” “1995. La Julia i el seu fill posen fi a un embolic familiar originat vint anys enrere quan una jove Julia embarassada, filla d’una dona de fortes conviccions franquistes, és detinguda a Granada per la Brigada Político-Social. El seu embaràs, una part del qual viurà a la presó, constituirà l’inici d’un embull de mentides i mitges veritats, d’intents de solució i solucions a mitges, fins que per fi s’obre pas la veritat”. “Inspirada en fets reals, Como un pulso explora amb delicadesa els territoris de les relacions familiars durant una època en què uns nous modes de vida xocaven amb els vells models de la dictadura. Una història de mares i fills, d’ocultacions i secrets, que deixa al descobert l’estret vincle que uneix el que és privat i el que és públic”.
Lluita política, repressió física i psicològica a la comissaria i després a la presó. I també repressió moral a les famílies i en la vida privada, relacions familiars en un model autoritari de la dictadura, opressió familiar. Pare notari i ella l’única filla entre 7 germans, l’única que havia de col·laborar en les tasques domèstiques, fet que la va fer reflexionar de ben jove.
La novel·la es troba entre el gènere policial i la literatura de compromís polític. L’autora va participar en la lluita antifranquista. Va ser detinguda en tres ocasions, empresonada en dues i processada pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP). Tot i ser de Salamanca, els fets relatats van succeir a València i a Granada, on l’autora va estudiar i viure diversos anys. L’àmbit social i polític es barregen amb la vida privada i les famílies de diferent ideologia: els pares franquistes i els fills militants antifranquistes.
Com que no soc gens tímida, vaig contactar amb l’Isabel i li vaig fer una proposta que ella va acceptar: vam quedar per intercanviar un exemplar dels nostres respectius llibres, que tracten alguns temes similars i s’emmarquen, en part, a Granada. Ens vam reunir en una xocolateria a prop de la Catedral de Barcelona i, davant d’una “xocolata desfeta amb xurros”, vam passar un parell d’hores d’animada xerrada. Vam descobrir que tenim moltes amistats en comú, a Catalunya i a Granada, persones antifranquistes i feministes. I també que compartim des de fa molts anys lluites i utopies. Des d’aquella primera trobada, ja hem col·laborat en bastants activitats militants que a totes dues ens apassionen.
Força temps després d’haver llegit la seva novel·la (que us recomano encaridament perquè sé que us interessarà i us agradarà, ja que es llegeix de cop, perquè és molt amena), he assistit a una de les seves presentacions.
Va ser el passat 15 de maig, en un local cívic del barri del Poble Nou de Barcelona. La sala estava plena, principalment de dones. L’acte va començar com el magnífic videoclip de Maria del Mar Bonet cantant la seva preciosa cançó “Què volen aquesta gent” i totes, emocionades, en vam cantar la tornada amb la pell de gallina.
Després, Isabel Alonso no ens va explicar la trama de la novel·la, sinó que va detallar i presentar un gran nombre de diapositives amb tots els temes que havia fet servir para escriure-la. Un grandíssim treball previ: va descobrir que hi havia documentació policial que ella desconeixia i la va recopilar. Afiliada al PCE, va ser detinguda a València el 1972 i a Granada el 1974 i 1975. Va estar en presó preventiva i va ser processada pel TOP. Va passar vuit dies a la Prefectura Superior de Policia i va publicar aquesta experiència en un llibre conjunt titulat Plaza de los Lobos 1968-1977. Memorias de estudiantes antifranquistas de la Universidad de Granada. En els cercles progressistes se la coneixia com “la valenciana”, tot i que el seu nom de guerra era “Concha”.
La seva primera detenció es va produir després de manifestar-se i llançar fulletons el primer de maig, causada per la delació d’un infiltrat en el grup universitari. Va passar cinc dies en una cel·la d’aïllament de la Presó Provincial de València. L’acusació va ser “prendre part en actes subversius”, cosa que significava una multa de 25 mil pessetes i, en cas d’impagament, un mes de presó. Segurament gràcies a la influència dels seus pares, la van deixar en llibertat sense càrrecs. Abans de marxar a Granada es va casar per l’església, tot i no ser creient, “perquè no hi havia més remei”, tal com li van explicar al capellà, amic dels seus pares. A la facultat de Filosofia i Lletres granadina va reprendre el seu activisme polític i, segons la policia, ho va fer “participant de forma reiterada i sempre rellevant en assemblees i reunións no autoritzades, prodigant durs atacs a les formes polítiques espanyoles”.
Va ser detinguda juntament amb el seu marit, estudiant de medicina, en el que es va conèixer a Granada com “La tardor negra”, en què es va dictar una llei antiterrorista adreçada cap a qualsevol persona antifranquista. El marit va sortir en llibertat de la comissaria de la Plaza de los Lobos i a ella se li va aplicar la Llei antiterrorista de juny de 1975, per la qual cosa la van mantenir 8 dies als calabossos i va ser posada a disposició judicial per “associació il·lícita”, sent multada amb 450.000 pessetes per “activitats subversives”. Va sortir sota llibertat provisional després del pagament d’una important fiança per part d’un segon advocat que la defensava (el Partit posava un advocat per a cada processat, però en feien servir un de segon de tarannà més conservador de cara als magistrats franquistes. Aquest, tan generós i solidari, era d’UCD).
Va ser una detenció molt dura, ja que a més estava embarassada i convençuda que li aplicarien la Llei Antiterrorista. El seu embaràs la va salvar de tortures físiques. Va ser indultada, sense ser jutjada, cinc dies després de la mort de Franco.
Ens va mostrar en diapositives tots els documents que ens va explicar: les pàgines de documents trobats a l’Arxiu del Ministeri de l’Interior i també els temes que va estudiar abans d’escriure la seva novel·la, després de fer un curset d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès. Els temes van ser: les fonts d’autoficció que donen llum a una novel·la històrica, la premsa i televisió de l’època, una exposició de la Universitat de València, els escenaris on va viure, la premsa comunista (Mundo Obrero i Nuestra bandera), llibres marxistes, referències literàries de la presó de Granada, les primeres lectures feministes (Kate Millett, Simone de Beauvoir, Juliet Mitchell), les revistes Triunfo i Cuadernos para el Diálogo, i va acabar fent una preciosa referència al poeta granadí García Lorca.
Un ardu treball previ que va donar lloc a una fantàstica novel·la, interessant i fàcil de llegir, amb situacions inesperades; una novel·la que ens ensenya (o ens recorda) com van ser aquells anys d’il·lusions per canviar el món, la difícil i entusiasta lluita clandestina i les seves conseqüències: la repressió, però també que, gràcies a ella, es va modificar la situació d’aquest país, portant aires de llibertat i una millora en les condicions de vida de la societat, per a homes i per a dones. Així que moltíssimes gràcies, Isabel… Continuarem, perquè com va dir el Comandant Che Guevara “l’única batalla que es perd és la que s’abandona”…
PD: La presentació va acabar amb una dedicatòria de llibres i amb un deliciós berenar que ens van oferir les organitzadores, enmig d’interessants converses, riures, solidaritat i sororitat.
Montse Fernández Garrido és advocada feminista. Memorialista. Autora de la biografia familiar Tres generaciones rebeldes.
