Sempre que reflexione sobre les masculinitats ho faig també sobre com les hem viscudes els homes i el grau d’invisibilitat (i naturalització) que tenen per a nosaltres en la vida quotidiana. Un fantàstic treball d’Oscar Guasch que vaig ressenyar fa un temps va ajudar-me a veure les coses clares definitivament.
Vidas de hombre(s) és un magnífic recull biogràfic on s’autoanalitzen en primera persona un seguit d’homes que es despullen front al públic lector oferint una mena d’introspecció amb la qual molts barons poden empatitzar fàcilment. Potser és ací on trobem la clau.
Crec que es tracta d’això, de recuperar eixes realitats vivencials masculines per a que ens ajuden a entendre la complexitat d’una construcció identitària que esdevé per a molts invisible en tant que normal. Sobre tot perquè la història, que ha estat androcèntrica, tampoc ha volgut contar les vides dels homes reals en tant que éssers amb gènere. Necessitem per tant d’un coneixement previ i profund d’allò que som els homes a la nostra cultura, perquè sense ell, sense eixe treball d’apropament a allò que ens fa homes sòcioculturalment al llarg de les nostres trajectòries, mai no podrem fer un bon treball de construcció d’altres formes possibles d’exercir la masculinitat des de la igualtat. El coneixement és una ferramenta per a la transformació social.
I això és precisament allò a que tracte de dedicar-me darrerament: treballar amb una perspectiva crítica i de gènere allò que anomene les masculinitats viscudes. Es tracta d’eixa construcció cultural de la masculinitat a través del temps i els espais, eixos moments dels itineraris biogràfics d’homes que d’una manera o altra han patit dels mateixos dictats del gènere al nostre espai cultural.
Com tractava d’assenyalar, acostumem molt a parlar sobre la masculinitat, la tradicional, l’hegemònica, la masclista, la violenta, però també cal ser conscients que els mateixos subjectes que la encarnen ni tan sols són capaços de definir-la o percebre-la en tant que forma part d’un ordre natural de les coses. Així doncs, sembla necessari accedir al coneixement de les pràctiques viscudes, aquelles coses que fan els barons al llarg de les seues vides, per esbrinar que és realment allò de ser home en la nostra societat. Hi ha una pressió social que ens exigeix una forma determinada d’entendre’s com a homes (i que per tant condiciona les pràctiques). Ser home en realitat no resideix, necessàriament, en els discursos socials sinó més bé a eixes coses que fem. Perquè així podrem començar a entendre’ns millor i per tant a estar més preparats i preparades per a (de)construir-nos igualitàriament.
Els homes tenim certa tendència a potenciar eixa masculinitat hegemònica al grup d’iguals, grups que es reprodueixen en diferents formats al llarg de les nostres trajectòries: la quadrilla, l’equip de futbol, els companys de treball, els membres masculins de la família, els companys de l’associació, etc. Tots temps i espais de la masculinitat, de la camaraderia, de reconèixer-nos com a iguals i per tant diferents de les altres, les dones i tambéde l’homosexualitat o la bisexualitat, tot i que molts homosexuals i bisexuals en participen d’aquesta socialització total o parcialment.
Poder sense emocions
Pornografia mainstream, bregues, alcohol, tabac, velocitat, homofòbia, risc, sexe, èxit, lluita, futbol, autoritat i raó. Una barreja explosiva de codis masculins hereva d’una socialització anacrònica i disfuncional que nega les emocions per a un segle que ja no requereix d’aquells valors o aptituds d’eixa mena de masculinitat neandertal. Però tots els temps que ens toquen viure estan condicionats per ells. Fins i tot aquells moments clàssics de transició a l’adultesa també tenen eixa vessant diferencial entre els sexes: treball, matrimoni, paternitat són conceptes socials que tenen una significació pròpia per als barons; a aquests se sumen valors com ara èxit, independència, autoritat, possessió, dominació o complir amb eixes funcions tradicionalment assignades, proveïdora, progenitora i protectora.
Com he pogut comprovar mitjançant el treball de camp realitzat com a investigador o a través dels tallers formatius sobre masculinitats, l’exigència social sobre els cossos masculins, tot i passar desapercebuda, exerceix una pressió constant sobre els homes. Obliga els barons a enfrontar-se públicament a una espècie de ritus de pas contemporanis, que tot i no estar institucionalitzats funcionen amb la mateixa lògica. Es tracta, podríem dir, d’una performance viril que ofereix a la societat, però especialment als iguals (que funcionen com una policia de masculinitat) una teatralització sobre aquelles velles idees associades a una masculinitat arquetípica.
Ho podem trobar això fàcilment al futbol base, als patis dels col·legis, a les zones d’oci de tot tipus, fins i tot a certes festes populars, als comiats de solter, o amb el consum de drogues o alcohol, entre d’altres. Tot açò sempre articulat a través del risc, la força o la competitivitat com a vertebrador de pràctiques que ens permeten mostrar allò que per natura no podem mostrar. Ens hem preguntat per exemple per què un xic es fica davant d’un bou als bous al carrer, es llança des d’una roca ben alta a una llacuna o condueix a tota velocitat?
Les vides dels homes són vides d’exigència i d’èxit no d’emocions. La masculinitat és una condició sempre precària que cal contínuament demostrar. Això ho aprenem amb aquesta perspectiva biogràfica sobre les vides dels homes. Per tant front a la pressió social per reproduir aquella prescripció sobre la identitat dels homes desenvolupem pràctiques que tendeixen a ser exclusives i expulsives respecte a la feminitat.
Als darrers anys afortunadament hem aprés moltes coses sobre les masculinitats amb perspectiva de gènere. Sóc de l’opinió que paral·lelament al treball de construcció de masculinitats alternatives cal aprofundir científicament en la recerca de les realitats que configuren els itineraris biogràfics masculins perquè així podrem saber amb major certesa quins són els mecanismes que cal desactivar per a trencar amb el llegat patriarcal.
