La diferència salarial a favor dels homes en relació a les dones en l’àmbit directiu es manté en un 17% de promig, però allò més alarmant és la reducció de la presència de la dona en els llocs de direcció: des del 2008 la dona perd gairebé un 50% de la seva quota de presència en la direcció de l’empresa.
La Unió Europea pretén que el 2015 les dones ocupin un 30% de llocs en els consells d’administració de les principals empreses europees. Una intenció que es veu com impossible, tenint en compte que la crisi econòmica està allunyant a les dones dels càrrecs directius, almenys a Espanya.
Les dones som el 50% de la població mundial, amb xifres a l’alça, i controlem el 80% de les decisions de compra; un 60% de dones són llicenciades universitàries, a Europa, però el 97% de les grans empreses europees tenen un home com a president. En les empreses espanyoles de l’Ibex 35 hi ha un 10% de dones en els consells d’administració, i en algunes no hi ha cap dona.
Xifres que marquen la diferència
Segons l’estudi que ha presentat aquest dimecres l’Escola de Negocis EADA, conjuntament amb l’empresa de RR.HH ICSA, la dona passa d’ocupar gairebé el 20% dels càrrecs directius el 2008, al 10,3% en el 2013 (veure gràfic). L’estudi s’ha elaborat a través d’una mostra de més de 80.000 persones treballant per compte aliè a Espanya.
Ernesto Poveda, president d’ICSA GRUPO i Director de l’informe, insisteix en el gran error que suposa “menysprear el talent que representa més de la meitat de la població. És cert que la crisi limita la capacitat de retribució de les empreses però, en cap cas, hauria de significar una més gran desigualtat entre sexes”.
L’autor de l’informe considera que “un entorn com l’actual, amb unes xifres altíssimes de desocupació, no és el millor escenari per a aprofundir en polítiques d’igualtat. La crisi posa de relleu els models de gestió més conservadors on el valor de la presència i la disponibilitat horària són elements essencials”.
Quota de presència femenina en la direcció
L’informe d’ICSA remarca que, mentre només hi ha un 10% de dones directives, en el segment de comandaments intermitjos les dones arriben al 30% i en les plantilles d’empleats arriben al 46%.
“En aquest escenari –assenyala Aline Masuda, professora d’EADA i col·laboradora de l’informe- la dona té les de perdre ja que acostuma a sacrificar la seva carrera per a poder conciliar treball i família”.
“A més –continua la professora- els estereotips socials encara són molt elevats a Espanya. Hi ha una discriminació implícita, continuem aplicant models masculins, sinó masclistes: la competitivitat, l’afirmació categòrica, l’agressivitat o l’autoritat”.
Adela Subirana, consellera de l’empresa constructora Sacyr i directiva de la Cambra de Comerç de Barcelona, va encara més lluny: “Cap dona hauria de deixar el seu lloc de treball, sense tenir la seguretat de què serà substituïda per una altra dona; perquè el normal és que la succeeixi un home”.
Les dones directives tenen una més gran presència als departament de RR.HH., un 30%, seguides de les que ocupen Direccions Financeres, amb un 18%. A les Direccions Generals només hi arriben un 8,3% de dones directives.
Diferències salarials, comparativa europea
Pel que fa a les retribucions salarials als càrrecs directius, la dona espanyola surt perdent clarament respecte de les dones franceses i italianes. A Itàlia, un home càrrec directiu cobra 111.250 euros per any, i una dona italiana, 105.845 euros de mitjana. Un directiu francès cobra de mitjana anual 95.615 euros, i la directiva francesa 83.767 euros. A Espanya, un directiu cobra de mitjana 81.551 euros per any, mentre que la seva col·lega dona en cobra 69.731.
Així doncs en números absoluts, a les directives espanyoles se’ls hi paga pitjor i la diferència amb els seus companys homes és més gran. Val a dir, tanmateix, que sempre hi ha un pitjor: a Itàlia, malgrat obtenir remuneracions més altes, les dones només representen el 7,2% dels càrrecs directius de les empreses.
Partint de tots els informes elaborats per diferents entitats sobre ocupació laboral i bretxa salarial entre homes i dones, en aquest 8 de març de 2013 cal concloure que la crisi ha incidit de manera ferotge sobre la dona treballadora, que cobra de mitjana un 20% menys que els homes, que ha de carregar, sovint, amb el pes de les responsabilitats econòmiques domèstiques, al tenir la majoria de la família a l’atur, que no pot accedir a un contracte fix, i que treballa normalment a jornada parcial o reduïda.
La crisi que patim des del 2008 ha vingut a perjudicar encara més a les dones treballadores, però no s’ha d’oblidar que fins i tot abans de la crisi la bretxa salarial entre homes i dones ja era un fet incontestable, la discriminació a les empreses, malgrat l’equiparació amb els homes en preparació, una realitat subtilment emmascarada, i que l’accés als càrrecs directius era i és, com sempre, un mur gairebé insalvable.
