OPINIÓ
la joventut i les dones han estat les principals protagonistes de l’anomenada primavera àrab. Sense líderatges polítics, religiosos ni intel·lectuals, algunes joves blocaires es van convertir en icones mediàtiques que incitaven a sortir al carrer i a resistir tant a Tunísia com Egipte, però també en països més conservadors com Bahrain, Líbia o el Iemen.
Les dones de tota mena i condició social s’han manifestat per lluitar no només contra la tirania i les injustícies dels estats, sinó també contra els principis conservadors de la societat en què viuen. Moltes d’elles han estat víctimes d’amenaces, de vegades proferides per les seves pròpies famílies, i d’altres han estat violades o fins i tot assassinades al carrer. No obstant això, la determinació i el coratge de la qual han donat prova els han permès assolir resultats notables: enviar informació a tothom a través de les xarxes socials, imposar el principi de paritat de gènere en les eleccions tunisianes o denunciar els abusos comesos pels seus governs contra els drets humans, com en el cas de l’activista iemenita Tawakkul Karman, Premi Nobel de la Pau 2011
En les últimes dècades, tot i la submissió al despotisme, la injustícia i l’opressió, els índexs de desenvolupament humà, alfabetització i nivell educatiu, entre d’altres, és a dir, aquells elements que reflecteixen en gran mesura el grau de respecte als drets de les dones-, han tingut una gran influència per encoratjar aquestes dues societats a rebel·lar-se i tractar de reconquistar la seva independència i autonomia. En poques paraules, sí, el despertar ha tingut lloc -o ha començat- a Tunísia, país amb el nivell de desenvolupament humà més elevat del món àrab i on des de la independència han tingut més drets les dones.
Aquest context explica el que vam veure a les nostres pantalles televisives durant les manifestacions de carrer mantingudes des del 17 de desembre de 2010 fins al 14 de gener de 2011, és a dir, durant la Revolució del Gessamí. Les dones tunisianes van prendre el carrer al costat dels seus germans, fills, marits, nuvis i amics. La seva participació no s’ha limitat a les manifestacions públiques, sinó que també s’ha concretat en contactes amb diverses xarxes per difondre informació sobre els detalls de la revolta que ha cridat l’atenció de l’opinió pública, dins i fora del seu país.
Així doncs, tant en el període pre-revolucionari com en la revolució o en les fases post revolucionàries, les dones tunisianes s’han implicat plenament en el procés de canvi de l’escenari polític, no només del seu país, Tunísia, sinó també de tot el món àrab, ja que així mateix han estat responsables, encara que de manera indirecta, de les transformacions polítiques i socials que s’han propagat posteriorment.
Però hem de ser prudents com alertà en el seu dia l’escriptora Simone de Beauvoir “No oblideu que serà suficient una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones siguin qüestionats. Aquests drets mai són adquirits. ¡Heu de mantenir-vos vigilants! I així va ser ja que durant el llarg procés del redactat de la Constitució, el partit al poder després de les eleccions, l’islamista Ennahda, va proposar el canvi de l’article sobre la paritat o igualtat de homes i dones pel del concepte de la “complementarietat”.
L’article indica: “així com la com la dona complementa a l’home, no és el seu igual”. Sense cap dubte una amenaça per a la defensa de la igualtat de gènere. Milers de dones i simpatitzants dels drets humans es van manifestar el 13 d’agost davant el Palau del Congrés, la data de la manifestació no va ser escollida a l’atzar el 13 d’agost del 2012 és el Dia Nacional de la Dona, que commemora l’aprovació del Codi de l’Estatut Personal, 13 d’agost de 1956, en la jove Tunísia independent, pel president Bourguibaque, d’aquesta manera conformava l’avantguarda en el món àrab-musulmà.
A la manifestació d’aquell dilluns a la nit es cantaven consignes com “La igualtat en la Constitució” o “El futur [Tunísia] ja no és possible sense la dona”. No va ser només aquesta manifestació, durant l’estiu les dones no se’n van anar de vacances, convocaven constant protestes davant del palau presidencial. Es va guanyar la batalla de tenir una constitució en la qual es mantenia la igualtat.
Després de la eleccions de 23 d’octubre de 2014, el nou govern de Tunísia va rebre el 4 de febrer la confiança del Parlament. Es tracta d’un govern d’unitat nacional que es denomina laic però on el partit islamista Ennahda no deixa de tenir una bona representació, després d’haver estat absent del primer equip que va formar el primer ministre Habib Essid, va ser novament proposat. Sense ell no s’hagués obtingut majoria a la Cambra. També s’hi van unir altres grups liberals al costat de Tounes Nida la formació dominant.
L’assagista i periodista tunisiana, Sophie Bessis en un recent article publicat a Le Monde escriu a propòsit del nou govern: “És interessant analitzar els canvis entre el primer equip proposat i el que ha rebut l’aprovació dels parlamentaris. En la delicada fase que travessa Tunísia, l’únic país de la “primavera àrab” que no ha estat objecte de restauració dictatorial ni de caure en el caos, no es tracta de rebutjar tota idea d’unitat nacional. Potser això sigui necessari per pacificar una transició dirigida a ancorar les pràctiques democràtiques en la moral política. Però s’ha de tenir en compte què ha estat sacrificada en l’altar de les transaccions polítiques on els principis han cedit sovint a interessos personals o partidistes”.
Per què diu això Bessis? Perquè una de les que han estat sacrificades en els ajustaments necessaris davant l’entrada de representants dels partits de la nova coalició, ha estat qui va ser la primera ministra de la Dona i Família, Khadija Cherif –jo l’he conegut en reunions feministes-, quan era la presidenta de Femmes Demòcrates. Sens dubte Khadija Cherif és una feminista de gran calat i potser sigui excessiva per a aquest govern.Això ha defraudat a la periodista que exclama: “De nou aquest episodi de la vida política revela que la bretxa més profunda entre els que estan per la llibertat i els de l’immobilisme social passa per la condició de la dona.
No desatenent el que diu Bessis i tampoc les recomanacions de Simone de Beauvoir, crec que l’actual ministra de Dona i Família, Samira Merai, doctora pneumòloga i des del 2011 pertanyent al partit liberal Afek Tounés, pot fer una bona feina. També a ella l’he conegut en un parell de reunions internacionals sobre l’autonomia econòmica i visibilitat de les dones, però haurem d’esperar com es desenvolupen els esdeveniments en un país que necessita rellançar la seva economia.
Les dones tunisianes estan alerta!
