OPINIO
Els darrers tres mesos han estat molt moguts en la política, les darreres setmanes d’infart! I en aquesta pressió arterial política i social hem detectat l’agressivitat que pot arribar a ser present en aquest procés.
Sóc independentista de fa més de 30 anys. Sóc feminista fa més o menys el mateix. Una cosa i l’altra: construir una república independent amb equitat de gènere i justa socialment ha estat el meu objectiu, la meva militància. Per tot això he participat en el que en dèiem «revolució dels somriures» i creieu-me que se m’ha ben glaçat el meu.
Partim d’una societat desigual, injusta i en crisi de valors, a més de l’econòmica. Una crisi econòmica que serveix, i ha servit, d’excusa per a fer moltes privatitzacions, retallades, baixades de salari, reducció de personal, acomiadaments, precarització dels contractes, desnonaments, per posar alguns exemples quotidians i molt preocupants. Una crisi de valors que fa que malgrat que ens dotem de lleis que pretenen rigor, participació i respecte es puguin incomplir, ignorar, obviar: es deixen lliures els grans corruptes, «Hacienda somos todos» es converteix no en una màxima de convivència sinó en lema publicitari i excusa, s’insulta, es vexa i s’agredeixen les dones a les xarxes socials i en la realitat sense que hi hagi actuacions contundents necessàries. Partint d’aquesta base entenc que l’hem de superar, però lluny d’això la nostra societat agafa el pitjor dels exemples i el fa seu.
Quan insultaven Alícia Sánchez Camacho o Inés Arrimadas, ja ho denunciàvem, però no se’ns feia cas, era graciós que se les insultés, vexés i agredís verbalment les feministes ja ho dèiem, però, érem translúcides a segons quins ulls. Com sempre!
Quan van començar a insultar dones d’esquerres que arribaven a les institucions com Ada Colau o Gala Pin, a parlar del seu vestit, pentinat… ja hi va haver un xic més de consciència per altres bandes. Les feministes vam tornar a parlar i a denunciar. Quan els darrers dies s’ha insultat, amenaçat, vexat, ridiculitzat, com ja s’havia fet abans amb les altres, Anna Gabriel o Eulàlia Reguant ha arribat l’apoteosi misògina i patriarcal. I s’ha aprofitat per carregar contra el feminisme, dient que era pressió política i que ho trèiem de context i per que no protestàvem abans (llàstima, no es pot tirar d’hemeroteca perquè ningú ho va recollir, oi?).
Portem més de trenta anys amb barbes, calves, panxes, corbates… i sempre s’ha parlat de la saviesa i continguts polítics. Ara s’insulta, ridiculitza i es parla del pentinat i la roba, negant-nos el saber. I, paral·lelament, anaven agredint, violant, matant dones, víctimes de la violència masclista. Fa uns anys parlaven de les denúncies falses, quan es va desemmascarar el fals argument es va destapar la veritable cara de la misogínia patriarcal. Ara ja les barbaritats arriben a extrems del delicte, tornen enrere, a èpoques fosques, en l’argument però hi ha lleis que no ho permeten (i incomprensiblement no s’apliquen): insults misògins, menyspreus i ridiculització a qui es porta la criatura al congrés, arguments simplistes i agressius contra la violència masclista, comparació estúpida del masclisme i el feminisme (quan es vol dir femellisme! m’encurioseix enormement que persones que diuen ser de gènere masculí s’incloguin en el masclisme i el defensin tan aferrissadament), personatges que ocupen espais de dones sota una pretesa igualtat per catapultar-se políticament…
Tot plegat per construir un país nou. Quan la meritocràcia és l’excusa. Quan la formació es medeix per títols. Quan el talent és considera segons els passadissos que es fan… les dones quedem fora, això està clar!.
S’ha utilitzat la meritocràcia com a argument contra la paritat, sense reconèixer que els sabers de les dones no s’inclouen en la mesura del talent. S’ha negat el valor de les aportacions de les dones. Només es valoren els títols, les propietats i els diners, les hores dedicades a la presencialitat en el treball, en les reunions, en els actes (que es fan en horaris impossibles per a conciliar). S’argumenta a favor de la igualtat des de la desigualtat sense posar mesures per a l’equitat. Si la societat no es construeix amb tots els sabers i exclou les dones, quina societat es vol construir? Reflexionem sobre el que ha passat per a seguir endavant. Hi ha govern (amb una paritat a la baixa i sempre considerant que el percentatge mínim, el 40%, és el de les dones) ha de desenvolupar polítiques per a la desconnexió i per a la reconstrucció dels drets, ha de desenvolupar lleis de drets (LGTB, Igualtat) i dotar de recursos aquelles que en necessiten molts encara (com les dedicades a eradicar la violència masclista, o el desenvolupament del reconeixement de la monoparentalitat que havia iniciat la llei de famílies, per dir-ne algunes), ha d’aplicar una perspectiva real de gènere que aculli també a les dones. Tenim un govern que té molta feina i al que demanem canvis necessaris, que en són molts.
