Des de la presa de possessió del nou president de Mèxic el desembre passat, ja han assassinat una desena de periodistes, una professió que s’ha convertit en un treball letal i d’alt risc. Un informe acabat de presentar a Barcelona explica com són i com es fan les agressions a les dones periodistes en aquell país.
“Després de quinze dies de viure amb escortes, em van convèncer i vaig sortir. Els primers dies van passar a càmera lenta, com si estigués anestesiada”. Qui així s’expressa, és Patricia Mayorga Ordoñez, periodista mexicana de Chihuahua, desplaçada primer a la ciutat de Mèxic (6 d’abril de 2017), i des del 2 de maig del mateix any, a la capital peruana, Lima. Però, allà “l’anestèsia va passar i la ferida va començar a fer-me mal més”, explica ella mateixa en el pròleg de ‘Herencia de un sexenio: Simulación y desplazamiento. Violencia contra las mujeres periodistas 2012-2018’.
La directora de CIMAC, Lucia Lagunes, amb L’Informe
Diu Mayorga que “des del dia que van assassinar (la periodista i amiga) Miroslava Breach Velducea, el 23 de maig de 2017, amistats, organitzacions civils de defensa de periodistes i, fins i tot, autoritats, em van demanar que me’n anès de Chihuahua i del país”. La raó fonamental és la violència i la impunitat estructural d’aquell país, o com li explicava a aquesta periodista el doctor en Psicologia i investigador sobre violacions de Drets Humans a l’Amèrica Central i Colòmbia Carlos Beristain “el desplaçament forçat és un signe de guerra i també el problema més difícil de reconèixer per a un govern perquè seria acceptar que, de fet, hi ha guerra”. Això va passar a Colòmbia fins fa ben poc temps i està passant a Mèxic des de fa dotze anys o dos sexennis, el temps de dues presidències a Mèxic.
El país més letal, tot i tenir eines per evitar-ho
L’espiral de la violència contra les persones i la tremenda crisi de seguretat ja es va iniciar amb el sexenni de Felipe Calderón Hinojosa (2006-2012), que va posar al carrer a l’Exèrcit per controlar el crim organitzat i només es va augmentar el nombre d’assassinats de civils. Però amb el recent sexenni d’ Enrique Peña Nieto (2012-2018), “es van incrementar un 341% les agressions a les dones periodistas” i entre aquests anys hi ha hagut 422 casos (8 feminicidis) i ha afectat 31 dels 32 estats federals. Perquè continua “la impunitat i inoperància institucional” i per això Mèxic segueix sent “el país més letal, tot i que ja té moltes eines legals per evitar-ho”.
Lucia Lagunes i Majo Siscar durante la presentació a la llibreria Contrabandos
Així ho assenyalava Lucía Lagunes Huerta, directora de CIMAC (Comunicación e Información de la Mujer América Central), l’Agència de Informació amb perspectiva de gènere que ja ha complert 30 anys, en la presentació d’aquest Informe, el dia 7 de maig a la llibreria ‘Contrabandos’, al Raval barceloní. Allà es va establir un suggestiu diàleg carregat de dades i experiències entre la directora de CIMAC i Majo Siscar Banyuls, autora del llibre ‘Tremendes‘ *, que ha viscut i treballat una dècada a Mèxic. Aquest divendres al Col·legi de Periodistes de Catalunya, se celebra un esmorçar de treball amb l’epígraf El silenci no és opció on, a més de de Lagunes hi haurà altres expertes mexicanes.
A més de Chihuahua, l’estat de la ‘desplaçada’ Patricia Mayorga, fronterer amb els Estats Units, (conegut internacionalment pels feminicidis a noies joves a Ciudad Juárez), hi ha d’altres estats molt perillosos, d’on els periodistes han hagut de protegir-se o anar-se’n: Veracruz, Guerrero, Oaxaca i Tamaulipas. També passa a la Ciutat de Mèxic, però en aquest cas, indicava Lucia Lagunes, els percentatges van pujar especialment per dos actes polítics concrets: una manifestació contra el president Peña Nieto el 2012 i la presa de possessió d’Andrés Manuel López Obrador, el nou president, l’1 de desembre de 2018, quan es va registrar un índex enorme de dones agredides mentre realitzaven el seu treball periodístic. Això també va passar en moltes campanyes polítiques de l’estat de Puebla el 2018. Aquests estats, a més del de Sinaloa, són també on es registren més assassinats de periodistes, homes i dones en aquest temps estudiat per l’Informe (veure foto-quadre).
El nombre total de periodistes assesinades dins el mapa dels seus estats
Sexualització de la Violència contra les periodistes
Però les agressions a dones periodistes té connotacions específiques de gènere que els agressors no porten a terme amb els homes. Hi ha una ‘sexualització de la violència’, indicava Lagunes: “entren a casa seva, i remouen la roba interior dels seus armaris” per demostrar que han violat la seva intimitat; defequen en els seus banys i deixen ‘la seva marca i intimitats’; les amenacen amb la violació”. O el que potser és pitjor, “les amenacen amb revelar els seus domicilis a les xarxes socials ‘convidant’ a d’altres a violentar-les”.
D’altra banda, “la dona periodista pateix un prejudici sexista” perquè quan és agredida s’atribueix a la seva relació personal i no al tema que investigava. Això es va demostrar clarament, va assenyalar Lagunes, amb l’assassinat a Xalapa el 2012 de Regina Martínez, la corresponsal del diari La Jornada a aquest estat de Veracruz. Ella va patir una posterior “desacreditació i estigmatització, en posar-se en dubte la seva professionalitat amb la introducció de tints personals”, en la investigació i “perquè els companys no es solidaritzen”, afegia.
De vegades és la pròpia ‘comunitat’ o els companys els que inicien aquesta ’campanya de desprestigi’, afirmava Lagunes i, d’aquesta manera, “s’ignora el seu treball de labor social i democratització”, especialment el que fan en les comunitats dels diferents estats. “Per aquest motiu, dels diferents tipus de Violència que es recullen en l’Informe sobre les dones periodistes, la psicològica (87,68%), amb tot tipus d’amenaces a la persona i al seu entorn, supera la física (35 07%).
Contra les periodistes existeix també “una altra violència, per l’efecte expansiu que provoca en les seves pròpies famílies” que es veuen afectades ja que les-hi indiquen que “és per culpa teva” o “per la teva feina”. De manera que es veuen doblement afectades: a més de la violència sexista, pateixen l’entorn masclista familiar i social.
Noms i data d’ algunes de les assesinades entre 2012-2018 a Mèxic
Els ‘agressors tipus’ són funcionaris de l’Estat
I qui les agredeix? Li preguntava Majo Siscar en la presentació. Els funcionaris, civils o militars. “Un 56% són agents de l’Estat, (federal, estatal o municipal), que quan es veuen descoberts (en males praxis) utilitzen l’aparell de l’Estat a favor seu” explicava Lagunes. És a dir, els ‘agressors tipus’ són institucionals, per això l’Informe assenyala que les periodistes més afectades són les que cobreixen la Font política (73,40%). Els temes que les posen més en perill, assenyalava la directora de CIMAC són “la recerca de desapareguts i feminicidis, els casos de corrupció i els processos electorals”, encara que cap font està exempta de risc”, afirmava.
S’han donat casos, fins i tot de ‘fotomuntatges’ de periodistes tenint relacions sexuals amb funcionaris, explicava Lagunes, com “una forma de burlar-se d’elles i com a campanya de desprestigi i estigmatització”. I “les empreses de comunicació no es responsabilitzen”, recordava, perquè l’entorn és de precarietat laboral: “t’assignen un nombre de notícies periodistes, però només et paguen les que et publiquen”. Moltes d’elles “són periodistes ‘freelance’ que, a més de posar-se elles mateixes en risc, utilitzen els seus cotxes, els seus mitjans i els seus propis telèfons”.
L’Informe assenyala que les reporteres és la categoria periodística que pateix el major nombre de violències (74,64%). “Et jugues la vida i per això, surts del teu entorn, per les amenaces directes o tambè a fills i filles” afirmava la directora de CIMAC. Segons els acadèmics, és “un homicidi o assassinat social” perquè “deixen el seu lloc a la societat i s’interromp la seva tasca”. I el desplaçament, “és un desarrelament, perquè elles tracten de reinventar-se i trobar una feina de periodista”, però, moltes vegades, es converteix en “un aïllament familiar i laboral”, perquè no les volen en altres mitjans.
Abans del diàleg i la presentació de l’Informe, es va mostrar un vídeo amb declaracions de periodistes de diferents estats mexicans en què algunes expressaven el seu desig de continuar amb la seva professió, malgrat les dificultats personals i socials que han d’enfrontar. Una periodista de l’estat de “Guerrero d’ on han sorgit totes les lluites per la dignitat de Mèxic”, segons les seves paraules, afirmava que ella tenia 3 raons per exercir el periodisme: per amor a l’escriptura, per amor al meu Estat i per l’orgull de saber que documento la història”.
Majo Siscar Banyuls, amb el seu llibre Tremendes. Lliçons de lluitadores llatinoamericanes (edit. Pruna llibres).
Un recull d’històries de dones de Mèxic, però també de El Salvador, Hondures i Colòmbia.