Mary Loli Valenzuela i Julia L.Tremols. Món Comunicació |
Per a posar punt i final a aquesta violència masclista criminal contra joves dones migrants, el nostre entorn social ha d’estar alerta i controlar aquí els matrimonis forçats.
El 21 de maig es van confirmar els assassinats de les germanes Urooj i Anisa Abbas, en Gujrat (Pakistan), i quan va arribar la notícia a Terrassa, on elles vivien, va haver una reacció inmediata, i va tenir lloc una àmplia concentració a la porta de l’Ajuntament de la ciutat amb la participació de diferents associacions feministes i de dones migrants. Posteriorment a Barcelona l’Associació de Dones Pakistaneses ACESOP, també van organitzar una concentració a la porta de la seu de l’Ajuntament de Ciutat Vella (Barcelona).
Urooj i Anisa Abbas, de 21 i 24 anys respectivament, van ser assassinades a Gujrat, el seu poble de Pakistan, pels membres de la seva pròpia família. Els autors d’aquest terrible final van ser els dos germans i els dos cosins que s’havien casat amb les dues germanes i que estan detinguts. Fou per “qüestió d’honor de la família”, perquè elles volien divorciar-se. Aquesta tradició criminal, segons dades de l’ONG Comissió de Drets Humans del Pakistan (HRCP), va produir l’any passat 478 crims d’honor al país.
Ambdues portaven vivint a la ciutat catalana de Terrassa des de 2020, amb la seva família, composta per la seva mare, pare i tres germans. Fa uns mesos es van casar obligades pels seus pares amb dos cosins seus, que residien al Pakistan. Quan el pare d’ambdues, Ghulam Abbas, va dir a les seves filles fa uns mesos que portessin als seus marits a Terrassa i així agrupar a tota la família, elles no van voler, li van dir que volien demanar el divorci i van marxar de casa. Des de llavors el pare va dir que per a ell, les seves filles ja no existien.
Shaheen, la mare de Urooj i Anisa, Azra Shaheen, va ser present en els assassinats, i va voler salvar la vida de les seves filles i sembla que va lluitar per impedir la seva tortura i mort, però, els familiars, inclosos els seus propis fills, la van amenaçar amb el mateix destí mortal si tractava d’impedir-ho. El passat 28 de maig, la mare – que se sent amenaçada- va tornar a Barcelona i va agrair tot el suport, el respecte i l’ajuda que va rebre per part de les autoritats, tant al Pakistan, com a Terrassa.
La presidenta de l’Associació Cultural Educativa i Social Operativa de Dones Paquistaneses (ACESOP), Huma Jamshed, va proclamar en el seu discurs realitzat en la concentració a Ciutat Vella, que: “Ja n’hi ha prou. No volem que mori cap dona, i que tothom sàpiga que ens oposem als matrimonis forçats. Ningú pot decidir sobre nosaltres i el nostre futur. No hem de pagar amb la nostra vida els compromisos dels nostres pares. Som persones lliures que volem viure tranquil·les. Cal prevenir i alertar sobre els casos que es coneguin en la nostra comunitat”.
Cal dir que tant des de la Regidoria de Dones, com la mateixa sindica de greuges Isabel Marquès, van demanar que la investigació continuï a Terrassa, perquè malgrat que els autors dels fets que van segar la vida de dues joves, se’ls pugui demanar la pena de mort a Pakistán, cal esbrinar la responsabilitat familiar aquí. La més gran volia ser empresària i la segona estudiar, i des què havien fugit de l’àmbit familiar estaven treballant pel seu futur. I no haurien tornar al seu poble, si els familiars d’allà no les haguessin enganyat amb una suposada malaltia de la seva mare.
Encara que el concepte de “matrimoni forçat” ens soni molt antic i convencional en el nostre entorn europeu, malauradament existeix en molts països com el Pakistan, Bangladesh o República Centreafricana i moltes dones, algunes menors d’edat, són obligades per les seves famílies a contraure matrimoni sense tenir en compte la seva opinió. Aquesta pràctica habitual en algunes comunitats té una gran importància tant social com econòmica per a totes dues famílies, que assumeixen uns compromisos econòmics i socials que en realitat són una forma d’esclavitud per a les seves filles. Els crims de deshonor familiar continuen en moltes comunitats, i queden ocults.
Fotos: Mon Terrassa i Tot es mou (tv3)
