OPINIÓ
Mentre caminava pel parc Newington Green, Nord de Londres, un grup de persones mirava l’estàtua platejada d’una petita dona nua, que sorgeix d’una massa de figures deformes com a cossos femenins.
Vaig observar que estava acabada d’inaugurar, coberta amb una samarreta i plena de màscares. M’hi vaig acostar per llegir la placa, indica que és de Mary Wollstonecraft, considerada la mare del feminisme.
Escriptora i pensadora britànica del segle XVIII, autora del tractat “Vindicació dels drets de la dona” que, el 1780 va lluitar perquè les nenes anessin a l’escola i l’Estat financés la seva educació, que considerava condició necessària per aconseguir la igualtat. Va estudiar pel seu compte i va crear una escola per a nenes, que després va tancar per falta de recursos.
La frase que va escriure fa més de dos segles i que algú va posar en una cartolina blanca als peus de l’estàtua, segueix vigent: “Reforcem la ment de la dona eixamplant-la i s’acabarà l’obediència cega”.
Va lluitar per a la igualtat d’oportunitats fent campanya perquè les dones estiguessin representades al Parlament, avançant-se a sufragistes i filòsofs. Va patir violència domèstica -el seu pare era un alcohòlic que maltractava a la seva mare i a llurs filles i fills.
Va viure a contracorrent de les normes de la seva època. Gairebé tot el que feia o deia era motiu de polèmica, la seva vida va ser tan apassionant com tràgica, els seus enemics criticaven la seva vida excèntrica i van iniciar una campanya per desprestigiar-la. Va morir de part als 38 anys, després del naixement de la seva filla, l’escriptora Mary Shelley, autora de Frankenstein.
Però a més de la seva polèmica vida, l’estàtua també ha tingut la seva, ha rebut tota mena de crítiques i provocat tantes reaccions, que estan plantejant-se reemplaçar-la. Feministes, acadèmiques i escriptores que esperaven una reproducció justa, així com crítics d’art, consideren l’estàtua un veritable exabrupte. Observant, i creient que, si la veiés Mary Wollstonecraft, es tornaria a morir.
L’estàtua obra de l’excèntrica pintora Maggi Hambling, va estar 10 anys en procés i va costar 143.000 lliures. Hambling la defensa afirmant que no és una semblança històrica, sinó una dona atemporal.
Al meu entendre, la imatge d’una dona petita i nua, no és el millor tribut que se li rendeix a la mare del feminisme. Tenen raó els que la comparen amb l’estatueta “l’esperit de l’èxtasi”, nom conegut de la figura al capó dels Rolls-Royce que, entre altres coses, representa el tumultuós romanç secret entre un aristòcrata i la seva secretària.
Però, més enllà de qualsevol apreciació, l’estàtua obre el debat sobre si, una figura femenina nua, és un tribut apropiat per a un personatge com Mary. Pregunto: Per què als intel·lectuals i figures històriques masculines no els rendeixen homenatges amb estàtues nues?
Una altra cosa són els nus de l’antiga Grècia, el semidéu Hèrcules o Heracles, fill de Zeus, epítom del súper home, ple de força i vigor; o de l’exaltació de la cosificació de diversos enfocaments de l’art, que pintors com Diego de Velázquez o Rubens, entre d’altres, van pintar d’homes nus i que s’exposen en museus com el Prado (Madrid), el Louvre (París) o el Britànic a Londres.
Les escultures disperses per les ciutats de món, són missatges històrics i de futur, lamentablement hi ha poques dones en pedestals, n’hi hauria d’haver més. Dones i homes han contribuït a canviar el món, per això, el feminisme és una qüestió de tots i totes.
