OPINIÓ
“El 34 % de vots ha donat majoria absoluta al PP. Jo llevaria encara més a cultura, total, per a què ens ha servit fins ara? No sabem ni votar…” comentari anònim diari Público. 4 de maig de 2012.
Hi ha persones que estem passant per mals moments. I no parlo només de “pressupostos”, sinó de neguit, de tristesa en veure que cadascuna de les raons per les quals pensàvem estar vivint cada vegada més integrades en el llegat de l’Europa de Goethe, de Curie, de Mozart, d’aquesta Europa que va sobreviure a dues grans guerres sent conscient del que no s’ha de fer, van desapareixent. Eren una mera il·lusió.
La meva professora russa de “Mètode” a la universitat em va dir alguna vegada que a les dictadures els agrada controlar les dosis de cultura i d’educació, perquè és sobre la base d’aquestes que les persones van creant el seu sentit de la justícia (per tant, també el de les injustícies), del propi valor i de la consciència social. Fins al dia d’avui li dono la raó. El que li va faltar afegir va ser que el neoliberalisme és la més destructiva de les dictadures, i pot ser l’eina del capitalisme salvatge post Segona Guerra Mundial per subjugar al món. Quanta cultura, quanta educació pot retallar un Estat per “necessitat” o per “circumstàncies excepcionals”?
Aquest any per primera vegada he anat seguint els pressupostos Generals de l’Estat per 2012. També sé que a aquestes retallades pressupostàries s’afegirà el que sigui imposat com a condició per l’Europa “de debò”, després que el govern espanyol triat per una majoria absoluta del 34% decidís rescatar una altra vegada a una banca miserable, infausta, antre de servils i inútils i cau de criminals que mai veurem entre reixes.
La veritat també és que haig de confessar que sempre he tingut els meus seriosos dubtes sobre com s’utilitzen i destinen els recursos -per exemple- del Fons de Protecció a la Cinematografia. Però aquest és un altre tema. L’assumpte que ens convoca és que -com sempre- paguen els qui no pequen (ja parlarem també de la santa església). Si ja eren nimis aquests recursos, aquest any cauen un 35%, mentre l’Institut de Cinematografia i les Arts Audiovisuals perd un 35,4% (de 106 milions a 68,86 milions).
Com diuen a América del Sud, “menys pitjor” li ha anat a l’Institut Nacional de les Arts Escèniques i de la Música (INAEM), que passa de 165,95 a 137,68 milions, un 17% menys. La Direcció general de Polítiques i Indústries Culturals i del Llibre compta amb 3,4 milions d’euros, un 22%. Finalment, la partida de Museus passa de 204,78 milions a 177,51 (- 12,9%).
El cinema s’ha endut la pitjor part, ja que la retallada total és major que el 21% de retallada adjudicada al Ministeri d’Educació, Cultura i Esport en conjunt. Podria ser (com perseguida que sóc) que s’hagi vist especialment castigat per no ser especialment “pro PP”, i per haver demostrat una influència notable en la política cultural i social en els governs socialistes. Els rodatges han disminuït dràsticament. Ningú s’atreveix a iniciar, excepte, els qui no tenen res a perdre.
M’explico. Jo no ho sabia, però existeix l’obligació d’anunciar el principi d’un film almenys 15 dies abans d’iniciar rodatge a l’Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals (ICAA). Durant el primer quadrimestre d’aquest any s’han iniciat 25 rodatges, la majoria curts o documentals. Eren 74 els que s’iniciaven durant el mateix període de 2011.
El futur del cinema espanyol no existeix, ha de reinventar-se des de les cendres: els 76 milions del pressupost el 2011 del Fons Nacional de Cinematografia es quedaran aquest any en 49, però d’aquests, el parany és que entre 35 i 40 milions estan destinats per llei a pagar els deutes contrets per Cultura, les ajudes per taquilla, amb les pel·lícules estrenades en el segon semestre del 2010.
A això se suma que la partida de l’ICAA (que cau un altre 35%) és d’on també es deriven recursos per a tres festivals: Sant Sebastià, Màlaga i Huelva. Aquests, deixaran d’existir, doncs el finançament privat al qual tant s’apel·la, tampoc existeix, o si arriba deprimeix i degenera aquestes iniciatives.
Hi ha altres retallades relacionades: Afers exteriors bat el rècord ministerial amb un 50% de retallades. Tot el que s’havia avançat en Cooperació Internacional va passar a millor vida gràcies a aquesta decisió política. Tampoc se’n lliuren la Biblioteca Nacional (14,2% l’any del seu tres-cents aniversari); l’Institut Cervantes (5,4%) o el Museo Reina Sofía (14%). I no parlem ja del que significa retallar en Educació, treball i salut. L’important no radica en les dimensions d’aquest tipus de retallades, sinó en el que significa: la destrucció, l’anihilament de la ciutadania.
A part de menar a la joventut a servir cafès a Londres, també haurem de fer turisme educatiu i cultural allà? Quant cal per portar a una societat al seu complet fracàs? Segons la meva mestra de mètode, “estamos trabajando en ello” i així, el govern de torn i tota la classe política ho aconseguiran, moltíssim abans d’aconseguir reduir al 3% el dèficit públic en 1 any o 200.
