OPINIÓ
“Què va passar als segles XI i XII al Pallars? “Amb la perspectiva de gènere, Joc de Dames explica que al mateix temps que els homes, les dones hi eren.
Van ser governants, empresàries, pedagogues, promotores d’obres, administradores, estrategues militars, negociadores polítiques… i a més brodaven, escriu Cristina Simó Espinosa, una de les impulsores de la ruta que fa la visita guiada (consulteu-ho a Ecomuseu) i que fa temps està fent recerca sobre el tema.
“No és just parlar d‘Arnau Mir de Tost com un gran guerrer i no tenir en compte que la seua esposa, Arsenda d’Àger, era una dona poderosa que gestionava terres, sabia llegir i escriure, tenia castells i un aixovar militar amb el qual podia anar a la guerra. La majoria de la gent, explica Simó, queden sorpreses quan els expliquem que una dona del s. XI tenia els mateixos drets que els homes que formaven part del seu llinatge. Els matrimonis de l’època eren contractes civils, i sovint era la dona qui obtenia una posició de poder sobre l’home. “Si tenien fills era més probable que les terres quedessin a nom d’elles que no pas dels seus marits”, explica Noemí Nus, que forma part del projecte. “S’han trobat casos documentats en els quals hi ha senyores que fan signar per contracte que elles poden mantenir relacions sexuals fora del matrimoni sense perjudici de mantenir el contracte en vigor; una clàusula que fins i tot ara ens resulta sorprenent”.
“Una de les proves més clares del silenci al qual hem estat sotmeses les dones és la història dels escacs d’Àger: és cert que van ser propietat d’Arnau, però els va heretar de la seua dona. Era ella qui sabia jugar-hi i va ensenyar-n’hi al marit, és a ella a qui els àrabs li regalen els jocs”, raonen Nus i Simó. En cadascun dels llocs que es visiten s’explica el context perquè es tingui una idea de quan es va construir, qui el va finançar i amb quina finalitat: les comtesses Aldonça Martínez i la mateixa Llúcia fan donacions molt importants al llarg del segle XII per tal de pregar per les ànimes dels parents morts i perquè els àrabs alliberin el marit d’aquesta darrera”.
Mentre al s. XI els àrabs dominaven les terres del sud del Montsec, al Pallars els comtes es barallaven pel poder. Les aliances eren efímeres i molts conflictes acabaven en matrimonis per segellar l’acord. La divisió en dues comarques, el Sobirà i el Jussà, s’origina fa més de mil anys en el conflicte familiar entre el comte Artau I i el seu cosí Ramon V quan es declaren la guerra per veure qui mana. Dura més de quatre dècades i les dones hi tenen un paper important.
La primera visita, per l’ordre que recomanen, és el monestir de Sant Pere del Burgal a Escaló ( cal aparcar a la Guingueta, creuar el riu i pujar per un sender uns 30′).
L’origen del monestir se situa cap el 859, en temps de Ramon de Tolosa. Entre les baralles dels homes, sobresurt una dona, Llúcia de la Marca, filla dels comtes Bernat i Amèlia de la Marca. La seva germana Almodis s’havia casat amb el comte Ramon Berenguer I de Barcelona, fet que va sulfurar l’àvia d’ell, Ermessenda de Carcassona. Ramon Berenguer va organitzar el casament de Llúcia amb el poderós Guillem II de Besalú, per llimar les enemistats de les dues cases comtals, però aquest no compleix els pactes matrimonials i mor assassinat pocs anys després.
El 1058 Llúcia es casa amb el comte Artau I del Pallars Sobirà, vidu, que respecta els acords, molt bons per a ella. Així, signava documents com a comtessa de Pallars al costat del seu home i dirigia els afers polítics i econòmics. Van tenir dos fills: Artau i Ot. El primer va ser l’hereu i el segon, bisbe d’Urgell. Com que el marit havia estat excomunicat per l’Església per haver-los robat a base de bé, un cop el 1081, ella fa nombroses donacions perquè la família sigui perdonada, fins i tot tornar l’església de Sta. Maria d’Àneu. Llúcia va governar del 1081 al 1090 i va morir el 1091.
L’església és una construcció de tres naus amb tres absis semicirculars. La capçalera a l’oest és excepcional, amb un absis encarat a la nau principal. De la nau nord es conserven el mur i els arcs que separaven la nau principal de la lateral. Entrem a l’interior per veure fragments de pintures romàniques del mestre Pedret, el més espectacular, la comtessa Llúcia, vestida de negre, a sota d’un dels apòstols, amb un vestit fosc i elegant i portant un ciri. Als seus peus, el nom. Així assegurava el seu poder. També veiem hi ha una talla romànica d’un Crist, molt maca.
L’església de Sta Maria d’Àneu es troba passat el pont que va a la Central Elèctrica d’Esterri. Per fora no sembla gaire cosa, llevat de la mida, que és gran, però un cop entres, tot canvia. Alta, de llargues voltes, recorda un edifici del gòtic civil (el Tinell, la Biblioteca de Catalunya…). Esmentada a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell el 819, la part més antiga correspon a l’absis major. Les pintures de l’absis ( XI-XII) són còpia de les originals, al MNAC, amb un fragment de pantòcrator, l’adoració del reis (el blanc tot sencer, en moviment, res de la rigidesa que diuen del romànic), dels altres dos, a l’altra banda, només en veiem els peus. Dominen dos serafins (la categoria major d’àngels), amb moltes plomes i figures d’ulls a les ales (ho veuen tot). A l’esquerra hi ha dos personatges que podrien ser fills de Llúcia, perquè són pèl-rojos, com el seu pare. Es van fer innovacions i la planta va créixer cap a ponent mentre les tres naus interiors s’unificaven en una sola, amb bigues de fusta sobre arcs. Les baranes del primer pis, de fusta, estan pintades de colors blau i grana i a les fustes que donen a baix a la nau, hi ha dibuixos com si fossin mandales.
Castell de València d’Àneu. Sota l’ombra de la petita església dels sants Cosme i Damià de València, la Cristina ens fa una llarga explicació de l’arbre genealògic dels implicats i implicades en la història. Algunes de les coses ja havien sortit en les xerrades del matí. Impossible resumir-ho tot, només dir que va ser un punt d’importància estratègic vital que va patir setges i va acabar derruït. En resten ben poques coses, ho veiem després en pujar-hi. Sí que veiem les enormes bombardes de pedra que hi quedaren i un niu de metralladora dels inicis de franquisme, quan va crear la línia de búnquers i defenses per tot el Pirineu per por a una invasió. Fa un vent que gela l’enteniment i tot el grup tenim fred. Hem estat més d’una hora i mitja de sessió formativa i la visita al castell la fem de pressa i enfredolicats. Acabem així la tercera i última visita del Joc de Dames de les vals d’Àneu. Gràcies, Cristina!
*Les informacions estan tretes de les mateixes visites i de diverses fonts escrites: Sapiens, Segre, Raco…
