Isabel Franc. Fotografia idemtv.com
OPINIÓ
En motiu del 33 Saló del Còmic de Barcelona, em conviden a formar part d’una taula rodona organitzada per l’Associació d’Autores de Còmic, que té lloc al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison: Kòmikasokupantl’humor, en torn a “l’absurda idea que les dones no tenim humor”. O, al menys, és el que vaig entendre.
Així, doncs, em preparo una breu intervenció amb uns quants gags deliberadament pensats per escalfar l’ambient i me n’hi vaig tan contenta. Bé, contenta, contenta no hi anava perquè una sèrie de detalls em feien intuir que aquell no era el meu lloc. Per exemple, el cartell anunciador en el que, representant les ponents, apareixen un unicorn, un ieti, un gremling… Segurament per una deformació genèrica molt ancestral, m’hauria estimat més una unicorna, una ieti, etc. Manies meves, com veure sospitós que la presentadora de l’acte, just qui m’havia convidat, no aparegués en el cartell. No val a ser malpensada, segur que va ser un oblit fortuït.
Uns dies abans, els mitjans de comunicació anuncien el saló del còmic i les seves activitats sense nomenar ni una dona (tret de casuals excepcions) i això, malgrat el costum, també m’incomoda. El dia del debat paro especial atenció, però ni la radio ni la TV ni la premsa ho anuncien. Un punt al meu favor, ja que és un dels temes en els que vull insistir, l’absència de les dones en el terreny humorístic.
Entre el públic assistent, una pallassa coneguda. Què bé, la tertúlia promet!
Tan mateix, es comença sense preàmbuls, una escarida intervenció de la presentadora, que no tenia ni cadira a la taula, y la moderadora passa directament a les preguntes. Ves per on, m’he equivocat.
Tan se val, tanco el meu full de notes i resisteixo estoica unes intervencions on, reiteradament, es parla de “nosotros” (es feia en castellà per deferència a la gent de fora), “los dibujantes”, “los humoristas”, “los autores”. Quin espai estem okupant les còmiques? Res, que és que jo soc molt perepunyetes en aquest assumpte. Tot i així, em permeto corregir una de les oradores amb un tímid “i, fins i tot, les autores” que, clarament, no va copsar. Sospito que estem davant un xoc generacional. Paciència.
De seguida que puc, deixo anar el tema dels mitjans i brando la bandera de l’okupació dels espais públics. Però des de la taula mateixa se’m replica: “Doncs jo, l’any passat vaig guanyar un premi i em van entrevistar”. Només faltaria, dic jo i començo a suar.
En un moment donat, des del públic es llença una crítica en vers el llenguatge tan masculí que s’està utilitzant i esclata un sagramental. La taula respon irada, amb gestos despitosos i comentaris tipus: “Jo, macho, yo flipo”, “Estem parlant d’humor no de llenguatge” (no sabia que es poguessin deslligar), “Nosaltres parlem així, és la nostra gerga” (ara no recordo si en castellà van dir “nosotras” o “nosotros”), “Jo ja no dic res més, perquè no es pot parlar…” i un desgraciat “Hauríem d’haver fet aquest debat en un altre lloc”.
No noies, el centre de cultura ens va cedir la sala amablement, al públic se li deu un respecte, és de criatura mal educada fer ganyotes despectives des de la taula, les crítiques cal saber encaixar-les i portem moooooolts anys intentant un llenguatge inclusiu i equànime, un altre factor a respectar. I sí, es pot dir “coño”, però som “riques”, no “rics” en els seus pèls. Perquè el llenguatge és cultura, perquè descriu la nostra ideologia i perquè és el mitjà d’expressió que hem triat, la nostra obligació és fer-ne un ús just, que prioritzi els valors humans i el civisme per sobre d’argots discriminatoris i, de vegades, fins i tot, violents.
Part del públic abandona la sala, entre elles, la pallassa, rebufant, i la suor se’m converteix en profunda lamentació.
Un cop reprès el debat, que va costar Deu i ajuda, em vaig referir a “l’humor de mare”, aquesta capacitat que tenen les progenitores per a riure-li les gràcies a les seves criatures tot i que no en tinguin cap. Voldria ara usar la mateixa expressió per a retre homenatge a les que ens han obert i ens obren portes. Gràcies a elles podem okupar espais en els que se’ns silencia de forma sistemàtica.
Referents, mares literàries de les que sempre és bo aprendre, sense oblidar que el seu deure és també escoltar les noves generacions de creadores. Es tracta d’un intercanvi, de donar i rebre mútuament. Ja vaig evidenciar aquest xoc generacional en el celebrat monòleg de les jornades de Granada i veig que continua. Si no volem que esdevingui fractura, caldrà parar atenció i diàleg per ambdues parts. Si per contra, la fractura ens apodera, endavant, noies, a fomentar-la, que són dos dies.
Després del truncat debat, algunes ens hem disculpat amb les assistents, d’altres… no ho sé pas, però me les imagino a la festa de l’Associació d’Autores de Còmic relatant els fets: “¡Las feministas, tío, que se pusieron chochas porque dijimos coño!”
I jo que pensava concloure la meva intervenció dient que cal predicar amb l’exemple! Encara sort que no van aparèixer els mitjans!
