OPINIÓ
Al món, a Mèxic, a Guatemala? A qui importa la violència contra les dones com una pràctica sistèmica de les relacions humanes, de les prefectures i de l’educació.
A qui li treu la son? Que les nenes siguin renyades i castigades, abusades i violades, si la seva condició produeix escarni i burles en espais tan amplis com els dels mitjans de comunicació.
Qui en tot el Congrés s’ocupa dels mitjans? A ells se’ls controla amb publicitat o amb amiguisme. No se’ls educa, això costa molt. I són els mitjans els que han difós la tragèdia de El Hogar Seguro Madre de Dios de la Asunción, com una cosa terrible, sorprenent, resultat de la impunitat, la injustícia, la manca d’ètica i la corrupció, en un país on és greu la violació dels drets humans, des de les èpoques de la guerra interna, quan van aparèixer milers de cossos de dones desmembrats.
Però estic segura que els experts del CIDE per televisió, es donaran cops de pit, però no són capaços d’analitzar el tema des d’una perspectiva feminista o de gènere. A més de l’evident responsabilitat d’Estat, el tema és com diu un profusament difós text de les Sanadoras de Guatemala, el tema és la condició material i simbòlica de les dones des que són nenes, abandonades i pobres, òrfenes o atrapades a la xarxa malèfica del crim.
El tema és que aquesta condició no s’analitzada ni se la combat. Els senyors del CIDE, ara mentors de gènere, terme que al·ludeix a allò cultural que no biològic, capaços com els ignorants dels paperets de l’aeroport que et pregunten pel teu gènere i no pel teu sexe. El que es veu és que sóc home o dona, pel físic, i sóc home o dona per les meves característiques biològiques. Una altra cosa és el gènere, que s’aprèn per respondre a una qüestió ideològica, però no es neix amb això i per tant no serveix per a classificar, perquè sabrà déu que és el que pensa un cos o un altre.
En fi. Que el que ha passat a Guatemala a les nenes que van protestar, que es varen insubordinar, a les nenes que van cridar, a aquestes que havien de fer callar tancant-les; les mateixes que sistemàticament eren agredides, violentades sexualment, embarassades per força, les nenes de menys de 16 anys, que a més d’estar en una llar prestada, per pobres o abandonades, se les ha tractat com draps de sacsejar la pols, deia la meva àvia; com coses d’un sol ús em deia una intel·lectual, com a coses de segona deia la meva mare. Així, i això què té a veure amb el gènere, que és una ciència per explicar la desigualtat, la cosificació, la discriminació, l’exclusió de totes les dones de tot el món i de tots els sistemes, llengües, colors ètnics i posicions econòmiques, socials o culturals.
Mentre no s’accepti que això succeeix, sense groguisme, sinó com la palmària realitat, la de l’economia, per exemple. Un pes val tants centaus i val tant expressat en una altra moneda com a tal. Ningú ho discuteix. Com que no es discuteix la brillantor de la lluna, ni la calor del sol, ni es discuteix el sistema mètric decimal o la composició de l’aigua. Però la discriminació, doctors que van i vénen, paletes que van i vénen, funcionaris que van i vénen, i tots estan d’acord: “exageren aquestes dones radicals”. La dreta diu que dividim la família i la ignorància justifica el retret que passa de cridar a maltractar i fins i tot a matar.
Per això a ningú, realment, profundament, importaven aquestes 33 o 39 nenes que es van morir calcinades i ningú va anar a salvar-les, estaven castigades “com ha de ser”; tancades i amuntegades perquè entenguessin que havien de seguir sotmeses. Es diu esclavitud en ple segle XXI, de les grans tecnologies, dels portals i les aplicacions, el segle de la virtualitat on s’ha anat estovant el cor, els sentiments i demà passat ja ningú se’n recordarà.
O sí? Què va passar amb les casetes del sud? I el cas de Madre Rosa? quant inverteix Mèxic en inspeccionar els més de qui sap quants llars substitutes, albergs, cases d’acollida, etcètera?.
Pesa molt el que diuen les feministes guatemalenques, cal mantenir la memòria per evitar que passi. El pitjor és que la manca de memòria és sistemàtica i la protesta pel significat de l’abús sexual, s’extingeixen en poc temps. És tan terrible que ens assetja, és tan infame que és preferible no anomenar-ho. És el que passa amb molts polítics i algunes polítiques, reconèixer l’exclusió i el maltractament de les dones només pel fet de ser dones, cal fer-ho fora, sota el llit, és de mal gust tractar-ho, em diran feminista. Quin horror!.
A Guatemala aquesta tragèdia, succeïda el 8 de març. Ens interpel·la profundament. Realment hem avançat? Molt poc mentre no operi la revolució cultural i el canvi de cap i pensament en cada ciutadà i cada ciutadana. Necessitem compromís polític per canviar continguts educatius, d’educació infantil a post grau i necessitem altres mitjans de comunicació, altres locutors i locutores, altres imatges a la televisió, en xarxes socials i en plataformes alternatives. Necessitem fer-no-en càrrec. No només es tracta de corrupció i mal govern, és molt més profund i quotidià que això.
