Amb la pandèmia, en molts països la difusió d’embolcalls d’un sol ús, demanats en línia o de take away s’ha disparat, sobrepassant la capacitat de les instal·lacions de reciclatge.
Muntanyes de deixalles es dispersen en rius i mars, arribant a matar milions d’aus i mamífers.
A Madrid l’augment de les deixalles hospitalàries durant el Covid ha estat del 300%, mentre a Itàlia, per la pressió de les indústries productores de packaging, s’ha postergat dues vegades la plastic tax, un impost de 45 cèntims d’euro per kg d’embolcall de plàstic, fixant-la el gener de 2022, per donar temps a aquestes indústries de modificar la seva producció de manera sostenible. A Europa els embolcalls representen les dues terceres parts del consum total de plàstic, en la setmana que a la Unió Europea es tractarà el tema, per establir noves regles que limitin el seu ús, si és que s’aconsegueix vèncer la resistència de les grans indústries alimentàries.
En països que no compten amb suficients sistemes de reciclatge, com Malawi, que és el país del sud del Sàhara més envaït per deixalles de plàstics, el problema és encara més urgent. Des de fa anys Gloria Majiga Kamoto, una jove ambientalista de 30 anys, actualment Program Manager al Centre for Environmental Policy and Advocacy (CEPA) observa amb preocupació els danys causats per l’ús no sostenible el plàstic, (unes 75.000 tones per any) en els ramats que constitueixen un important recurs per a la població que viu d’agricultura.
Un dia la mort d’una cabra, asfixiada pel plàstic, a més de la descoberta de microplástics en la carn de mercat, va destapar el problema a nivell públic. Molt més enllà dels horaris que li exigia la feina, la jove es va dedicar a organitzar campanyes d’informació a les comunitats rurals i marxes cap als tribunals perquè es bloquegés la producció, la distribució i l’ús no sostenible del plàstic. Una primera sentència de l’Alta Cort de Malawi va ser favorable el 2016 a les indústries productores de plàstic, però la persistència de les lluites civils va portar a una definitiva sentència de la Cort Suprema, que va decretar sobre la producció i l’ús del plàstic el juliol del 2019. Una victòria que va ser coneguda a nivell internacional i va portar al lliurament de el 2021 Goldman Prize (conegut com el “Nobel Verd”) per a la valenta activista que, com va explicar a CNN, va haver de superar durant aquest procés, no poques dificultats i pors, deguts també a ser dona en ambients polítics, tradicionalment dominats per homes.
Es tracta d’una victòria que tampoc permet fàcils triomfalismes. Malawi segueix patint les conseqüències de l’excés d’emissions de gasos amb efecte hivernacle per part dels països industrialitzats, que porten inundacions i sequeres en territoris d’Àfrica, que només és responsable de el 4% de les emissions. En la propera conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, serà discutit també el tema de les compensacions als països “en vies de desenvolupament” com Malawi.
Entre les 6 persones guanyadores del premi Goldman de 2021, val la pena esmentar que 5 són dones, que es van dedicar amb èxit a empreses absolutament extraordinàries, gràcies als seus talents de lidereses i un compromís a tota prova.
Són: Liz Chicaje Churay, activista indígena, mare de 5 fills, que va contribuir a crear el Parc Nacional Yagua, a l’Amazònia peruana, gran com el Yellow National Park a Estats Units; Kimiko Hirata, japonesa, que va aconseguir aturar la construcció de 13 plantes de producció elèctrica amb carbó; Maida Bilal, de Bòsnia Erzegovina, que va aconseguir aturar la construcció d’una represa en un dels últims rius naturals d’Europa;
Sharon Lavigne, que va aconseguir aturar la construcció d’una enorme fàbrica de plàstic a Louisiana. Mereix un esment també l’ambientalista Thai Van Nguyen, del Vietnam, que va destacar en la protecció dels pangolins. A totes elles i d’ell van nostre plauso i admiració.
Foto: @Goldman-Environmental-Prize
