Protestas a Londres
OPINIÓ
Si hi ha algú, que s’hagi convertit en símbol de reconeixement i fortalesa contra la segregació racial arrelada als Estats Units, aquesta és Rosa Parks.
Una dona negra, que cansada de la discriminació, va ajudar a iniciar el moviment de drets civils, quan es va negar a cedir el seu seient a un home blanc en un autobús a Montgomery, Alabama, el 1955.
Rosa Parks / Unite Press International / file Foto
Parks, arrestada pel seu desafiament, va també desafiar l’ordre de discriminació quan la Cort Suprema va dictaminar, que la segregació d’autobusos era inconstitucional.
Peró, a la mateixa velocitat de l’expansió del coronavirus, també, arriben notícies de l’expansió dels manifestants arreu del món per la indigna mort de George Floyd, l’afroestamericà que va morir sota custòdia policial a Minneapolis. Indubtablement un mal símptoma del substrat racista i xenòfob que continua vigent.
La mort de Floyd, obre el debat sobre les disparitats racials que romanen soterrades en el temps i ara es converteixen en un fenomen global. Al país nord-americà, els disturbis, segons entesos, són els més greus reportats des de 1968, quan va ser assassinat el líder pels drets civils Martin Luther King Jr.
Milers de persones es fan ressò del moviment “Black Lives Matter” (“Les vides negres importen”), estenent-se com el foc i demanant la fi de la discriminació. Les mobilitzacions contra el racisme es duen a terme en moltes ciutats europees. A Londres, el diumenge, es va veure una manifestació massiva, amb enfrontaments amb la policia que van provocar danys al mobiliari urbà i ha continuat tots aquests dies, sense que els i les manifestants compleixin amb les mesures de distanciament físic per la pandèmia que, entre altres coses, coincideix amb un informe de l’Oficina Nacional d’Estadístiques, que indica que el nombre de contagis i morts al Regne Unit, s’ha multiplicat entre la població negra i asiática
El corrent, “Les vides negres importen”, denuncia des del 2013, la violència policial contra la comunitat negra als Estats Units. Va transcendir el 2014, quan un episodi similar al de Floyd, va succeir a New York, després de la mort per asfíxia d’ Eric Garner, un venedor il·legal de cigarrets, arrestat per l’oficial Daniel Pantaleo, qui va utilitzar una tècnica d’estrangulament prohibida per la policia i ja havia estat demandat en dues ocasions per maltractament racista. L’oficial va sortir lliure de càrrecs.
La imatge que hem vist del policia blanc, posant el seu genoll sobre el coll de George Floyd, fins asfixiar-lo, és l’evidència d’una realitat latent de la població afroestamericà i llatina al país nord-americà. La llarga llista de víctimes de l’ús excessiu de la força a mans d’agents de la policia sobre homes, dones, nenes i nens, són evidents. Per posar un exemple, les i els immigrants menors d’edat separats dels seus pares quan anaven a creuar il·legalment la frontera sud dels Estats Units.
Però el racisme i la xenofòbia arrelats en la societat, sumats a la violència policial, posen sobre la taula, tres problemes coexistents, racisme, xenofòbia i violència policial, tant que molts estudis demostren que les morts per aquests fets, constitueixen no només un problema de salut pública, sinó que, són el reflex de patrons profunds de diferència racial. No és un secret que, al país nord-americà, en ciutats com New York, epicentre de la pandèmia, les persones afroamericanes i hispanes, són les més vulnerables i tenen les taxes més altes de contagi i morts pel COVID-19.
El cas de Floyd, visible a el món, no deixa indiferent a ningú, bé, és un dir, perquè sembla que a Donald Trump, sí. Ho dic, per la seva reacció temerària quan diu “matons”, a les persones que es manifesten i amb els seus discursos d’odi, sense mesurar les conseqüències, amenaça de dispersar-les amb la mà dura de l’exèrcit. En la seva habitual forma de comunicar-se, en un twitter, va expressar: “Quan comença el saqueig, comencen els trets” res d’estrany que, per les properes eleccions, vulgui congraciar-se amb els seu electorat blanc i supremacista.
Es desafortunat, que actituds discriminatòries com aquestes, ocupin lloc encara en l’imaginari de moltes autoritats i en la societat mateixa. A les minories silenciades o negades, aquestes discriminacions són tan subtils, que moltes vegades ocorren, sense que els i les involucrades en siguin conseqüents.
És cert que, al llarg de segle XX, el racisme i la xenofòbia, han anat guanyant adeptes i conquistat petites victòries, amainant el camí cap a la igualtat, però també és cert, que, la violència racial, la incitació a l’odi, els prejudicis i els estereotips, formen part de la vida quotidiana de milions de persones a tot el món
Com a colofó, l’encertada frase de Jacob Frey, alcalde de Minneapolis: “la indignació dels manifestants, no és només per la mort de George Floyd, sinó per quatre-cents anys de racisme acumulat, la seva mort, ha de portar a un canvi de justícia i de sistema”.
