Mentre des del Vaticà surten focs d’artifici pel canvi de posició sobre l’ús del preservatiu (un canvi que ha durat poc), la informació sobre salut sexual i reproductiva encara no arriba a la majoria de dones del món, que continuen sense accés als seus drets fonamentals i a l’alegria que dóna poder destriar entre el que es vol o no vol fer, amb més o menys informació.
En aquest sentit, moltes dones i nenes que viuen amb el VIH / sida tenen molt poques opcions de decidir respecte de la seva sexualitat. A manca d’una vacuna, algunes institucions transnacionals no governamentals (com els fonamentalismes religiosos) no propicien la recerca de solucions reals.
En conseqüència, els qui treballem per la salut des de la societat civil, tenim l’obligació de promoure la informació sobre com viure amb drets sexuals i deures i drets reproductius de manera responsable, perquè les persones afectades deixin de patir l’estigma i la discriminació associades al virus
Fins al 2009, prop de 34 milions de persones al món vivien amb el VIH, de les quals gairebé la meitat eren dones. La infecció pel virus de la sida és la principal causa de mortalitat i de malaltia entre les dones en edat fèrtil (entre els 15 i 49 anys) de tot el món. Però tan important com parlar d’aquestes xifres és generar espais on la informació sigui coherent amb la gravetat de la situació, així com espais de reflexió on, més que xifres escruixidores, sorgeixin mesures pal·liatives per controlar la pandèmia i millorar la vida d’els i les qui viuen amb el VIH: la revalorització dels drets humans i el dret a la salut i a la vida sense violència de les persones, sobretot la de les principals víctimes de la violència sexual arreu del món, i no només a societats en conflicte: les dones i les nenes.
I els drets humans no poden definir-se sense una perspectiva de gènere que enforteixi la idea que tant l’home com la dona tenen les mateixes responsabilitats i drets davant del VIH/sida, especialment les que es reflecteixen en les campanyes de prevenció a les quals ens tenen acostumades i acostumats.
Educació, cultura, pertinença ètnica, identitat sexual, nivell d’ingressos, etc.. Tots aquests aspectes són importantíssims, tant a l’hora de reduir el risc de contagi (població general, homes que tenen sexe amb homes, persones treballadores del sexe i persones consumidores de drogues), com la vulnerabilitat (dones, joves, poblacions indígenes i migrants, entre altres grups).
En cadascuna de les campanyes massives que vénen dels organismes públics, governamentals o no governamentals, nacionals o internacionals que lluiten contra aquesta xacra, s’hauria de facilitar la participació de representants de la societat civil en l’elaboració i avaluació de les campanyes, amb l’objectiu d’assegurar una representació adequada dels rols de gènere, per impedir que la responsabilitat de la pràctica del sexe segur i de les accions de prevenció recaiguin únicament en la dona, i per promoure la negociació entre iguals, lliure de violència, estigmes i discriminació.
Els i les qui treballem des de la comunicació social, mantenint el diàleg directe entre persones beneficiàries i societats donants, tenim el deure de transformar aquests rols de gènere i de debilitar els papers que tradicionalment s’imposen en els missatges que emeten la majoria de mitjans de comunicació generalistes.
La culpa no és només de la crisi. Alguna cosa hem fet malament. O encara pitjor: alguna cosa hem deixat de fer.
Fabiola Llanos és periodista i responsable de Comunicació i sensibilització de la Fundació Sida i Societat
