OPINIÓ
És d’admirar que en tan poc temps (fa 5 anys amb prou feines es parlava del tema) tanta gent accepti com la cosa més normal del món que les persones puguin decidir ser home o dona per la seva mera voluntat, al marge del sexe biològic que es tingui.
Que això ho defensi la generació més jove, vehement, com sol ser la joventut, idealista, i per què no, una mica ingènua, ho puc entendre. Qui som nosaltres per dir-li a ningú el que ha de sentir? Es pregunten. Ningú, no som ningú, i fins aquí tots d’acord.
Em costa més d’entendre que mitjans de comunicació, institucions, entitats, partits, associacions, comentaristes, etc. tan conservadors i convencionals en altres temes mostrin tal furor en la defensa de la lliure autodeterminació de sexe, bombardeig que ens arriba per terra, mar i aire. M’admira que persones que entendrien que per fer qualsevol petició o sol·licitud, tràmit o gestió haguem de presentar multitud de papers i proves, des de demanar una hipoteca, a sol·licitar una beca, un reconeixement de discapacitat, renovar el carnet de conduir, accedir a una nacionalitat, votar en unes eleccions, en fi, per a qualsevol tràmit administratiu es vegi raonable que calgui presentar documents acreditatius, i que en canvi es consideri normal que es pugui anar a Registre Civil a canviar de sexe amb la sola paraula de la persona interessada. Com diria Tirant lo Blanc és cosa digna d’admirar.
Tan irrellevant creu la gent que és el sexe com per canviar-lo a voluntat? Si a banda de pretendre ser més papistes que el Papa llegissin, miressin una mica més enllà del seu melic, i es documentessin sobre el que està passant en altres països, potser, només potser, es donarien compte de les conseqüències gens desitjables que aquesta defensa acèrrima del sentiment interior portat a la legislació pot tenir no només per a les dones, sinó especialment per a la infància i fins i tot per a les mateixes persones transsexuals.
Potser s’adonarien que aquesta actitud tan laxa, tan comprensiva i empàtica sobre l’autodeterminació de sexe és resignificar el que és ser home i dona, al menys tal i com ho hem conegut durant un minim de 3.000 anys d’història. Ser home o dona ha comportat una experiència de vida diferenciada, en la qual el cos sexuat ha estat la base material que ha constret i limitat les possibilitats de realització de les dones alhora que ha potenciat les dels homes. Tota aquesta experiència diferenciada sembla que es dissipa per art d’encantament amb només alterar una dada en el Registre Civil.
D’altra banda, si el sexe no importa a l’hora de ser home o dona quina necessitat hi ha de seguir registrant aquesta dada en néixer? Per què no registrar els gèneres? des del no binari, passant pel gender-fluid, transgènere, transsexual, androgin, gendercuir, neutre, pangénere, etc. Remeto a la molt científica tinder per a un llistat complet. Si es pot ser home o dona a voluntat (o simplement individus, perquè els conceptes home o dona deixen de tenir sentit) totes aquestes persones tan comprensives amb l’autodeterminació de sexe se suposa que acceptaran que els esports passin a ser mixtes en totes les seves modalitats, sense atendre edat, pes, sexe o altres característiques; que les malalties es tractin sense diferenciar, sabent com se sap que es manifesten de forma diferent en els cossos sexuats; que les estadístiques no es desagreguin per sexes; que les quotes o contingents per equilibrar la desigualtat desapareguin o puguin ser ocupades per qualsevol i moltes altres conseqüències en les que semblen no reparar tots aquests valedors de l’autodeterminació. Això està passant ja en alguns països, i pot ser observat per qualsevol que no tingui una bena als ulls o no segueixi a ulls clucs la nova religió.
En definitiva, tots serem persones indiferenciades. L’ésser humà no tindrà més que una versió -no és casualitat que recordi la imatge neutra sense rostre ni sexe del filonazi Martin Heidegger – i, com ha passat al llarg de la història de la humanitat, aquesta encarnació serà a imatge i semblança del baró. Com establí Protàgores, l’home torna a ser la mesura de totes les coses 3.500 anys després. Anem bé.
*Publicat a Public
