Per Fabiola Calvo, periodista. Bogotà
OPINIÓ
L’amor és un tema reiteratiu i no és gens cursi, és el motor de la vida que hem sentit en les seves variades formes i manifestacions.
Però ens han parlat molt poc sobre la manera d’estimar, sentir i expressar. L’hem après culturalment.
Hem estimat profundament i el sentir m’ho diu i aquesta intensitat com la revelo? Un cúmul de sentiments i accions solen confondre’s amb desitjos i afanys possessius. És un tema inquietant. Què és l’amor? Qui són els éssers dignes de ser estimats? Com desitjo que m’estimin?
Crec que l’amor és un profund sentir que es transforma però que pot romandre tranquil i serè des de la independència de cadascuna de les persones implicades, puc enamorar-me i arribar a el major dels èxtasi, estimar sense estar enamorada. Puc estimar a la meva parella, també a una amiga, la meva mare, a un germà; estimar a la meva professió …
Els temps canvien, diuen cada dia, però no és el temps sinó les concepcions, la cultura, la política, les inclusions o exclusions, la forma com em relaciono amb els altres éssers humans. Pot ser que seguim pensant que estimar és estar al costat de l’ésser estimat (o a qui volem posseir) dia i nit, controlar-i permetre que ens controli; convertir la relació en una institució al punt que totes les invitacions externes a la relació s’han de fer a la parella i no a la persona, es perd la individualitat, la privacitat, el dret a tenir una parcel·la o moltes.
Què és l’amor? Què té a veure amb la quotidianitat? A l’amor li vam escriure poemes, li vam cantar i fins el convertim en tragèdia. És amor? Em queda prou clar que l’amor pot ser etern però no l’enamorament, que l’amor canvia i d’acord a com ho entenguem i visquem podem ser i fer, estar millor o pitjor amb mi i amb la resta de món.
Advertir que copiem comportaments sense cap reflexió, que les cançons amb les seves lletres de possessió i violència donen pautes, igual que els mitjans de comunicació i l’oferta i la demanda que posa l’amor en el mercat en un sistema que ha permeat les nostres vides i la quotidianitat.
L’amor nomena, inclou, accepta, dialoga, promou, comparteix, respecta, no fa xantatge, no sotmet, no renuncia a la independència, per això per canviar el sentir, el concepte i l’expressió de l’amor hem també de recórrer a la representació de la paraula, a la imatge, al simbòlic. Per què?
George Lakoff ens aclareix una mica en el seu pròleg de “No pensis en un elefant. Llenguatge i debat polític” amb la seva afirmació: “Els marcs no es veuen ni se senten. Formen part del que els científics anomenen l'”inconscient cognitiu”; es tracta d’estructures del nostre cervell a les quals no podem accedir de manera conscient, però que coneixem a través de les seves conseqüències: la manera com raonem i el que considerem sentit comú. També reconeixem els marcs en el llenguatge, ja que totes les paraules es defineixen en relació amb un marc conceptual. Quan sentim una paraula, el seu marc (o conjunt de marcs) s’activa en el nostre cervell “.
I continua: “Redefinir el marc significa canviar la manera en què el públic veu el món … Atès que el llenguatge activa marcs, per establir nous marcs es requereix un nou llenguatge. Per pensar diferent cal parlar diferent “. Potser aquesta aportació li interessi a la RAE i alguns magistrats.
