Per Idazkaritza Feminista Steilas, Viento Sur
Avui dia comprovem que els processos de re-esencializació i familiarització que es van magnificar durant la pandèmia són aquí per a quedar-se. La vulnerabilitat del cos juntament amb la necessitat de cura es van posar en primera línia, i van ser les dones, una vegada més, els qui es van dedicar a cuidar, fruit de l’amor, de l’abnegació i de la domesticació interioritzada.
En qualsevol cas, si bé és cert que la pandèmia va posar de manifest aquesta realitat, no és una lluita per a res superada. Tant és així que venim de convocar dues multitudinàries vagues de cures, una en 2018 i una altra en 2019. És evident que les cures són un dels eixos vertebradors de producció del que és ser dona, construcció sobre la qual al seu torn s’assenteixi el sistema capitalista patriarcal. Ens hem cansat de cridar que si les dones deixéssim de cuidar gratis es pararia el món, però a més deixaríem, en gran manera, de ser subalternes, i per tant de ser fins i tot dones.
D’una banda, tenim el dret de la persona a ser cuidada, i és que al marge de la xarxa familiar que cadascú tingui, la cura de la vida és una responsabilitat col·lectiva que degués en gran manera recaure sobre els serveis públics. Hem d’admetre que aquest és un dels elements centrals que ens va encoratjar a elaborar aquesta publicació, ja que com és ben sabut, som un sindicat que advoca pels serveis públics.
En aquest sentit, escoltem amb una certa preocupació, cada vegada de forma més recurrent, formulacions i propostes que busquen donar resposta a les limitacions que tenen els serveis públics, ja sigui perquè no poden donar servei als qui simplement no són legals per al nostre sistema o perquè els serveis en si es plantegen com a deficitaris en la seva pràctica. Des de Steilas creiem que més enllà de la crítica, urgeix reflexionar entorn del desmantellament dels serveis públics, i alhora ser conscients dels perills que suposa qüestionar-los o modificar-los en lloc de demanar que es reforcin.
En qualsevol cas és interessant reflexionar entorn de la implicació de la societat en els quefers per a la producció de la vida i els treballs de la llar i cures. Evidentment, ha d’existir un principi de corresponsabilitat generalitzat en el que a cures es refereix, però hauria d’estar ben estructurat, en cas contrari correm el risc que els qui han estat socialitzades com a dones tornin a fer treball gratuït i voluntari perquè les institucions puguin desentendre’s.
Per a revertir aquesta situació és necessari conscienciar-nos de la nostra socialització desigual en el que a cures es refereix, i desconstruir aquest ensinistrament rebut per a ser mare i esposa. Desafortunadament, com comentàvem anteriorment ens trobem davant una realitat oposada a la premissa plantejada, ja que observem de manera constant que s’ha donat una re- esencializació d’aquelles qualitats que ens construeixen com a dones, exemple d’això podrien ser les maternitats intensives o la familiarització de la cura.
Sembla rellevant assenyalar que tot i que les cadenes de cures funcionen en la nostra societat per a transferir les tasques de cures als qui menys privilegis tenen, el mandat de cura continua vigent també per als qui tenen més capital cultural o econòmic. Aquesta realitat té un reflex quotidià en la nostra pràctica sindical. Veiem com des d’un prisma feminista s’elaboren llicències i permisos dirigits a les cures, la qual cosa en principi facilita la conciliació, però en la mesura en la qual no tots els permisos són intransferibles, feminitza les cures i precaritza la vida de les dones descapitalitzant la seva jubilació i allunyant-les de llocs de responsabilitat en els seus àmbits de treball.
Volem vides més vivibles per a les dones que cuiden i alhora volem posar les cures en el centre, però continuem sent nosaltres els qui cuiden, de manera gratuïta, privada, familiaritzada i abnegada. Hem realitzat aquesta publicació amb la finalitat de desembolicar aquest nus gordià, ja que l’objectiu d’aquestes publicacions que compilen diverses veus és el de generar una polifonia d’opinions i vivències que aportin als debats i reptes feministes.
Podeu llegir la publicació completa aquí. Amb textos de Maider Barañano Uribarri, Uzuri Castelo Moñux, Arantza Fernández de Garayalde Ulacia, Lore Lujanbio Etxeberria, Isabel Otxoa Crespo, Marina Sagastizabal Emilio, Arantza Urkaregi Etxepare i Begoña Zabala González.
Font: Unsplash
Per Idazkaritza Feminista Steilas
