Per Montse Fernández Garrido *
50 anys de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona: Maig de 1976.
L’any 1975, l’ONU va afavorir la celebració de la Primera Conferència Mundial, que es va conèixer com l’Any Internacional de la Dona. L’objectiu era situar la igualtat entre homes i dones i l’erradicació de la discriminació femenina al centre de l’agenda política. Va ser una fita històrica. Es van reunir a Mèxic representants de 133 països que van debatre sobre els problemes de les dones i les possibles solucions per resoldre’ls.
El nostre país no va intervenir en la Conferència, atès que vivíem sota la sanguinària dictadura franquista, que en absolut volia millorar la vida de les seves ciutadanes. Ben al contrari, ens educava en els valors feixistes de submissió a l’església, al pare i al marit. Sense drets i amb moltes obligacions.
Sis mesos després de la mort de Franco, concretament a finals de maig de 1976, vam celebrar les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Cap de les organitzadores esperava tanta assistència ni tant d’entusiasme. No puc recordar com em vaig assabentar d’aquelles Jornades. Quatre mil dones reunides al Paranimf de la Universitat de Barcelona; hi anàvem passant, entrant i sortint, escoltant les diferents ponents i debatent, entusiasmades, temes que ens preocupaven i ens interessaven. I era una gran sorpresa trobar tantes altres dones que, com cadascuna de nosaltres, estaven disposades a lluitar per canviar la nostra realitat.
Tot era per fer, ja que la nostra legislació i els costums socials ens discriminaven com a dones, com a treballadores, com a estudiants, com a mares, i patíem també els mateixos problemes que els homes. Moltes dones havíem participat abans, de forma clandestina i molt perillosa, en totes i cadascuna de les lluites per la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia: lluites i vagues dels obrers, de l’estudiantat, de la pagesia, de presos i preses…
El 1976 vam poder començar a intentar desmantellar el model patriarcal del franquisme amb modificacions legals, en plena Transició, tot i que vam haver d’esperar encara uns anys, quan va arribar la redacció, discussió i aprovació de la Constitució el 1978, un text redactat per set pares i cap mare.
Ja abans, en els últims anys del franquisme, moltes dones militants d’organitzacions d’esquerra (partits, sindicats, associacions de veïnes) havien començat a reivindicar els drets de les dones i exigien que les seves organitzacions els assumissin. Van trobar moltes dificultats, ja que aquestes organitzacions defensaven que primer s’havia de fer la revolució de classe i, després, ja arribaria el temps de les dones. També perquè l’esquerra creia que el feminisme era burgès. Havíem de passar del model franquista de dona, sotmesa a l’home dins i fora de la llar, a la dona amb drets, a allò que es va anomenar “l’alliberament de la dona”.
A les I Jornades Catalanes de les Dones es va concloure lluitar per una sèrie de reivindicacions: I. Dret a un lloc de treball sense discriminacions en la formació professional, ocupació, remuneració i promoció, i desaparició del treball domiciliari; II. Abolició de totes les discriminacions en el treball per raó de sexe, estat civil i maternitat; III. Reconeixement de tots els drets laborals, sindicals i de Seguretat Social per a les empleades de la llar; IV. Socialització del treball domèstic a través de serveis col·lectius finançats amb fons públics. (Quina utopia!)
Hi va haver modificacions en la legislació laboral, com la Llei 16, de 8 d’abril, de Relacions Laborals, que equiparava homes i dones en la teoria, ja que els Convenis Col·lectius mantenien mesures clarament discriminatòries.
I abans, ja el 1975, es va obrir una esquerda en el control de les dones casades. Es va acabar amb el permís marital. Aquella llei tan retrògrada que permetia als homes cobrar el salari del treball de la seva dona. O que requeria que elles tinguessin permís per obrir un compte en un banc, muntar un negoci, aconseguir el passaport o el carnet de conduir, treballar o interposar una denúncia. Les dones érem considerades incapaces. Compta la meva amiga i col·lega Cristina Almeida que ella, reconeguda i prestigiosa advocada, va intentar posar una denúncia personal davant la Guàrdia Civil d’Almeria i, quan després de preguntar-li va dir que estava casada, li van aclarir que hi havia d’anar el seu marit a fer-la; ella podia presentar-la en nom dels seus clients, però no en el seu propi. Diverses advocades casades (entre d’altres, Manuela Carmena, Paca Sauquillo i la mateixa Almeida) es van fer amb un poder general del marit per poder actuar amb més llibertat a partir d’aleshores i, quan la llei va canviar, van fer una foguera i els van cremar. I ho van celebrar “poniéndonos ciegas de champán” i cridant “ja som lliures”, orgulloses de la victòria.
El 1976 vam fer nombroses concentracions a tot l’estat espanyol per acabar amb el delicte d’adulteri, que només podia cometre una dona. Els homes només eren castigats si portaven l’amant a conviure al domicili familiar. I si un marit trobava la seva dona allitant-se amb un home, podia assassinar-los a tots dos i tan sols se’l condemnava a sis mesos de desterrament. María Ángeles Muñoz va ser processada per adulteri quan feia anys que estava separada del seu marit, que la va denunciar per arrabassar-li la custòdia i la pàtria potestat de la filla comuna. Milers de dones ens vam autoproclamar delinqüents, autodenunciant-nos amb el “Jo també soc adúltera”.
Vam haver de lluitar pels anticonceptius, que estaven prohibits: es condemnava qui els receptés, vengués o fes servir. També per la llibertat d’estimar qui volguéssim, heterosexuals o lesbianes; per la coeducació; per compartir la pàtria potestat dels fills, que només tenien els homes; pel divorci (que no va arribar fins al 1981); pel dret a avortar; per compartir les tasques domèstiques amb el marit; contra les violències masclistes (físiques, psicològiques i econòmiques) i contra les violacions (també del mateix marit). I vam debatre sobre la sexualitat, la reproducció, la maternitat, el treball domèstic…
De les Primeres Jornades van néixer grups, ideologies (socialistes, marxistes, anarquistes), les coordinadores feministes, les editores i diverses publicacions. Activistes de doble militància (partit i grup feminista), les de militància única (on jo vaig ser sempre), grups de lesbianes, de mestresses de casa, de dones separades…
Aquell 1976 va veure la llum a Barcelona la primera editora feminista del país, Ediciones de Feminismo, S.A., que va editar un bon grapat de llibres revolucionaris i de la qual va néixer la revista Vindicación Feminista, dirigida per la periodista i escriptora gironina Carmen Alcalde. Aquesta revista va tractar temes novel·losos i impactants que van costar a les seves editores unes quantes sancions, segrestaments de la revista i tres processos judicials per temes que continuen interessant i preocupant a dia d’avui, com pugui ser el mal anomenat Patronato de Protección a la Mujer. Hi van escriure les millors plomes de l’estat espanyol: Lidia Falcón (que va compartir amb Carmen Alcalde l’autoria de la revista), la mateixa Carmen Alcalde, Maruja Torres, Carmen Sarmiento, Marisa Hijar, Montserrat Roig, Anna Maria Moix, Cristina i Inés Alberdi, Rosa Montero, Antonina Rodrigo, Maria José Ragué, Cristina Fernández Cubas, Carme Riera, Isabel Segura, Magda Oranich, Victòria Sau, Anna Becciu, Núria Pompeia (amb els seus meravellosos i inigualables dibuixos i banyetes), Maite Goicoechea, Amparo Moreno, Victoria Sendón, Regina Bayo, Encarna Sanahuja, Nuria Beltrán, Nati Preciado, Laura Palmés, Esther Tusquets, Empar Pineda, Soledad Balaguer, Sara Presutto Bielsa (amb la seva Pepitina, precursora de Mafalda, les vinyetes de la qual s’havien iniciat a la revista gironina Presència)… També hi van publicar moltes reconegudes escriptores feministes estrangeres. I a la fotografia, les dues de major excel·lència, reconegudes i premiades fotògrafes: Colita i Pilar Aymerich. Una revista de disseny modern, a càrrec de Toni Miserachs, que es va publicar mensualment des de 1976 fins a 1979, en la qual vaig tenir l’honor d’escriure i publicar alguns articles i participar en enquestes al carrer (juntament amb les meves companyes del Partido Feminista Elvira Siurana Zaragoza i Ángeles Rivas Ureña, dirigent veïnal de Nou Barris) sobre el divorci o sobre la sexualitat femenina (la seva preciosa portada, amb foto de Colita, es va titular “El placer es mío caballero”. I després arribaren els Clubs Vindicación Feminista de Barcelona i Madrid, el Partido Feminista i la revista Poder y Libertad).
Dos anys després, ja el 1978, va néixer al barri del Raval de Barcelona l’editorial La Sal. Edicions de les Dones, amb una publicació anual, l’“Agenda de les Dones”, i un bar-biblioteca feminista.
Van publicar llibres escrits per dones, i també col·leccions com “Cuadernos Inacabados” i “Clàssiques Catalanes”, publicant poesia, assaig i narrativa, en català i castellà. Les seves fundadores van ser Mari Chordà, Mariló Fernández, Isabel Martínez i Isabel Monteagudo.
Hi va haver altres revistes, com Opción, que va publicar uns pocs números i que no va tenir el recorregut ni el prestigi de les anteriors.
Cada deu anys hem repetit Jornades, tractant diferents temes, sempre amb un important nombre d’assistents i de temes candents, afegint-se a la lluita noies joves que saben que l’única batalla que es perd és la que s’abandona.
En les Primeres Jornades només vaig ser una assistent interessada i entusiasmada; en les Segones, ja hi vaig presentar sis ponències amb temes per plantejar i debatre.
En resum, fa 50 anys de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, i hem de recordar, reivindicar i agrair a totes les dones que es van entossudir a canviar el món. Es va tractar d’una explosió de lluita per les utopies. Van ser / vam ser les pioneres en la lluita per les llibertats després de la postguerra espanyola, i vam aconseguir importants avenços que han facilitat la vida de les dones, sent l’única revolució pacífica que hi ha hagut al món, perquè el Moviment Feminista és el que més ha canviat la faç de la terra.
Montse FERNÁNDEZ GARRIDO, nena de barraques. Feminista. Advocada. Memorialista. Autora de Tres Generaciones Rebeldes, la biografia de la seva família, cruelment represaliada per republicana. Llibre dedicat a la seva àvia i a la seva mare, heroïnes anònimes. Guardonada amb el Premi 2025 de l’Observatori de Justícia de la Generalitat de Catalunya per tota la seva trajectòria de lluita contra les violències masclistes.
