Recentment, el govern espanyol ha refusat reconèixer com a violència de gènere l’assassinat d’una noia marroquina prostituïda, morta a mans d’un militar espanyol, “client”seu.
El govern cerca empara, és cert, en una de les majors limitacions de la Llei Integral, que circumscriu aquesta consideració a les “discriminacions, desigualtats i relacions de poder” que es produeixen en l’àmbit de la parella – una incongruència que ha estat criticada des de diferents sensibilitats feministes.
Aquesta fragmentació conceptual de les violències no és gens innocent. D’una banda, reduint la violència de gènere a l’àmbit domèstic i de les relacions afectives, llisquem cap a la idea del “crim passional” i de la gelosia com a “excés amorós”, desdibuixant el substrat fonamental de la dominació masclista.
De l’altra, refusant de considerar com a tal violència un crim com aquest, s’esvaeix el fet que l’acte ha estat comès per un home enfurismat, imbuït del seu dret “natural” de comprar el cos d’una dona i convençut de posseir unes prerrogatives ancestrals sobre ella i la seva vida. En un mot: aquesta divisió de la noció de violència de gènere resulta d’allò més interessada. Només serveix per amagar, rere la casuística, la iniquitat estructural que roman en el si de la nostra societat – i que els moviments feministes denuncien com la vigència del patriarcat.
Cal prendre’n consciència per poder lluitar contra l’abominació dels crims masclistes, que volen presentar de manera atenuada, sense fonaments culturals i socials, com el desbordament emocional d’un individu aïllat, com el tràgic resultat d’una enrabiada o d’una borratxera. És necessari ampliar els supòsits de la Llei Integral. Calen dotacions pressupostàries adequades, recursos assistencials per a les víctimes, educació en la igualtat, formació de magistrats i funcionaris de policia… Cal començar, però, per mirar la realitat cara a cara, reconèixer les múltiples expressions d’una violència insuportable i d’una dominació que cal subvertir.
