OPINIÓ
És possible que en tot un país no hi hagi cap dona que pugui ser considerada apta per fer de ministra? Aquesta va ser la pregunta que moltes i molts ens vam fer quan es va presentar el nou govern grec. I tanmateix aquell cas el podem considerar extrem, però no pas excepcional.
Són molts els llocs de poder on la sobrerepresentació masculina és la norma: consells d’administració, patronals, sindicats, acadèmies, rectorats universitaris, etc. Els homes poderosos apareixen a les fotos oficials uniformats amb el vestit fosc, com a hàbit sacerdotal o marca de poder.
Hi ha qui critica la política de quotes femenines, però no sentim tantes veus protestant per aquest acaparament de llocs de decisió en mans d’homes. En aquelles institucions que han adoptat la política de quotes, fixant un mínim de presència per a un dels sexes, ha augmentat el nombre de dones, però sembla que la complicitat de gènere entre barons impedeixi una presència femenina equiparable a la dels homes.
Un estudi de les Nacions Unides (CEPAL) per Amèrica Llatina fet a finals del 2011 assenyalava que en aquell continent hi havia 13 països amb lleis de quotes. I que tots, sense excepció, les incomplien: el percentatge de dones parlamentàries oscil·lava entre entre el 8% i poc més del 38%. Però és que a França, amb una llei de paritat molt estricta, a les recentíssimes eleccions departamentals han sortit triades 8 dones presidentes provincials, i 90 homes presidents! Queda clara, doncs, aquesta resistència numantina masculina a cedir quota de poder. I això es confirma més enllà, a les més altes instàncies del poder de debò, el poder econòmic i acadèmic. El poder es manifesta de moltes maneres i una d’elles és invisibilitzant els grups desposseïts (en aquest cas, les dones, que constitueixen la majoria de la població a tots els països).
A les fotos oficials apareixen, però, algunes dones. Poques i vestides menys uniformement que els seus companys. Moltes d’elles han pujat a l’esglaó més alt travestint-se. Per esquivar aquella resistència, s’han hagut d’adequar a la cultura masculina dominant. Fins i tot algunes hi arriben oposant-se als avenços dels drets femenins o sent coresponsables de retallades de drets de les classes populars.
La igualtat, com la paritat, no pot ser, doncs, tan sols una fórmula matemàtica. No és només una qüestió quantitativa, sinó qualitativa. Implicaria un canvi de mentalitat vers una manera inclusiva de contemplar les prioritats socials. De fer política escoltant totes les veus, d’atendre les necessitats de la majoria. Cal que els homes ens retirem de molts llocs de decisió, que renunciem als nostres privilegis. Calen més dones allà dalt per tal que el dalt reflecteixi el baix. Però no es tracta que més dones s’incoporin allò que hi ha, sinó que allò que hi ha canviï profundament i per a totes i tots.
Llavors, podem considerar un canvi de tendència el fet que a les recents eleccions andaluses per primera vegada les parlamentàries hagin superat el 54%? És, sens dubte, un pas important, perquè és el primer cop que això es dóna al nostre país. Una passa necessària, perquè la situació anterior, amb l’abans dita sobrerepresentació masculina era injusta i un abús de poder.
Però suficient? Ho serà si la política que en surti esberla la frontera entre representants i poble; si aquesta nova visió va penetrant també en el poder mediàtic, financer, acadèmic, judicial. Si aquesta entrada majoritària de dones significa un canvi de la forma d’administrar recursos, una transformació de les relacions socials.
La paritat és, doncs, em sembla, una condició necessària, però no pas suficient. Els homes per la igualtat volem trencar la complicitat de gènere dels homes poderosos i pensem que la paritat pot contribuir-hi. Jo, almenys, estaré amatent a veure com canvien les coses.
