Remei Sipi, catalana-guineana d’ascendència bubi, és una coneguda activista feminista i escriptora que impulsa, des de fa anys, el moviment associatiu de dones africanes.
L’hem presentat com activista feminista i escriptora, com es defineix vostè?
Em sembla bé aquesta definició ja que porto molts anys essent feminista militant, i alhora, he escrit alguns llibres. A més, porto en l’activisme amb les dones migrades des de fa molts anys.
Va arribar a Catalunya fa més de mig segle. Ser dona negre en l’àmbit rural català i en aquells anys, era difícil? Quins records té d’aquell temps?
Doncs la veritat no va ser gens difícil, estava en un internat amb noies de l’Empordà que em van rebre com una més. Fins el punt que encara, avui, continuem essent amigues i tenim una bona relació entre iguals amb les companyes d’aquella època.
Ara deu ser tot un referent per a les noves generacions, oi? I els seus referents, quins eren?
Aleshores érem les primeres generacions de dones negres a Catalunya i no teníem cap referent. Ara, puc dir amb orgull que em sento reconeguda per les noves generacions d’afrodescendents, i no és una sensació sinó que elles mateixes així m’ho han explicitat.
E Waiso Ipola és una associació de dones africanes, en concret de Guinea Equatorial. Com va sorgir aquesta associació i quins objectius persegueix?
E’Waiso és una associació de dones guineanes amb més de trenta anys d’existència. La vam crear la primera generació, concretament, de dones bubis guineanes amb l’objectiu de donar a conèixer les nostres realitats, posant l’accent en el treball amb les noves generacions de noies nascudes a Catalunya i a la resta de l’Estat.
Pel que fa a la creació africana, ja sigui literatura, música, cinema, etc. aquesta és força desconeguda a casa nostra. Si parlem de dones africanes, entenem que encara ho és més. Ens podria aconsellar alguns noms de dones en les diferents disciplines?
Sí, és clar, i per això puc començar amb les dones que treballen en aquestes disciplines i que, per cert, són molt bones en allò què fan. Puc nomenar les què conec, que no vol dir que sigui un llistat exhaustiu, ni un compendi de la totalitat de dones africanes creadores, que viuen a Espanya.
Com a escriptores tenim l’Agnès Agboton, Lucia Mbomi, Desirée Bela, Beatriz Eñeso, Deborah Ekoka. Actrius, la Sílvia Albert. Gestores culturals com la Tània Adams. Pintores, Montserrat Anguiano (Body Painting) o cantants com la Marga Mbande.
També podeu trobar autores africanes i afrodescendents a la compilació feta per en Jeffrey Abé Pans, «Cuando somos el enemigo. Activismos negros en España». Així mateix, també hi ha el llibre de la Deborah Ekoka «Metamba Miago. Relatos y saberes de mujeres afroespañolas».
Pel què fa a escriptores africanes de fora del territori espanyol, amb llibres en castellà, puc donar alguns noms, com ara: Ken Bugul, «Riwan o el camino de Arena». Maria Nsue, «Ekomo». Mariama Bâ, «Mi carta más larga». Ama Ata Aidoo, «Nuestra hermana aguafiestas. Kopano Matlwa, «Agua pasada», i un llarg etcètera.
Entre els diversos llibres que ha escrit “Mujeres africanas. Más allá del tópico de la jovialidad”. Què és el que ens podem trobar més enllà d’aquest o altres tòpics sobre dones africanes?
El que intento explicar al meu llibre i que n’és un continu a la meva obra i tanmateix al meu activisme, és que per tal de deconstruir tòpics i aplanar el camí cap a una igualtat plena, tot passa pel coneixement de l’altra, per la empatia, per aconseguir veure l’altre més enllà del color i del tòpic que s’ha pogut construir al seu voltant.
En aquests moments, està treballant en algun llibre?
M’estic plantejant l’edició del meu últim llibre «Cuentos Bubis» al català, i a més tinc un parell de projectes al cap que tinc que concretar per a la seva edició. Tot i què encara no n’hi ha data.
