“Els nens de la guerra”, memòria, art i dictadura entre Gernika i Argentina

Escrit per Sandra Miguez. Fotos Sandra Miguez i Tona Gusi

Hi ha ciutats on la memòria no es troba només en els arxius: és a les parets, en els relats de les famílies, en els museus que intenten reconstruir allò que una guerra va voler esborrar. A Euskadi (el País Basc), la ciutat de Gernika ocupa aquest lloc. Allà, el record del bombardeig de 1937 conviu amb una altra història menys coneguda fora d’Espanya: la de les criatures separades de les seves famílies durant la guerra i la postguerra franquista.

La conversa recent amb l’actriu Mireia Rey i la directora de «Donde reírla», Triana Doce, torna a obrir aquesta dimensió cultural de la memòria. La seva mirada parteix d’una pregunta que també travessa l’Argentina: com es transmeten les històries de les dictadures a les generacions que no les van viure.

La resposta apareix en els llocs on el passat encara es reconstrueix. Un d’ells és el Museu de la Pau de Gernika, un espai dedicat a documentar les conseqüències humanes de la Guerra del 1936-1939.

Allà es recorda que el 26 d’abril de 1937 la ciutat va ser bombardejada per l’aviació alemanya de la Legió Còndor, aliada del bàndol franquista. La destrucció del poble es va convertir en un dels símbols de la violència contra la població civil durant el conflicte.

Entre els testimonis conservats a l’arxiu del museu apareix el record de qui era infant en aquell moment. Un d’ells descriu l’impacte de l’atac amb una frase que condensa la memòria d’aquella jornada:

“El bombardeig de Gernika no se m’oblidarà mai. Serà l’impressió més forta de la meva vida”.

La guerra va deixar una altra marca profunda: la ruptura de la infància. Milers de nens i nenes van ser evacuats, un bon nombre a Catalunya.

I al mateix temps i posteriorment a l’estranger per escapar dels bombardeigs i de la repressió posterior. La historiografia espanyola calcula que més de 34.000 menors bascos van sortir del país cap a França, la Gran Bretanya, Bèlgica, la Unió Soviètica o l’Amèrica Llatina.

Al museu, aquesta història apareix reconstruïda en exposicions recents com “El ojo de la aguja. Niñas y niños de la guerra”, que reuneix fotografies familiars, documents i testimonis transmesos entre generacions. Un dels textos curatorials que acompanya la mostra resumeix l’experiència d’aquells desplaçaments:

“Milers de nenes i nens van haver d’abandonar la seva llar per sobreviure a la guerra. Molts no van tornar fins anys després i d’altres no van tornar mai”.

Aquest recorregut inclou també obres contemporànies que dialoguen amb la memòria històrica. Entre elles apareix el treball de l’artista visual Judith Martínez Estrada, la investigació artística de la qual parteix d’arxius familiars i relats transmesos dins de les comunitats basques.

Les seves peces combinen fotografia, documents i materials narratius per reconstruir l’exili infantil provocat per la guerra. El resultat funciona com una espècie d’arxiu visual: una forma de narrar el que les històries familiars van conservar durant dècades. La pregunta que travessa el seu treball és simple i profunda alhora: què passa amb la identitat quan la infància queda travessada per la violència política.

Aquest interrogant connecta directament amb la història argentina. Durant l’última dictadura militar, el terrorisme d’Estat va desenvolupar un sistema d’apropiació de nadons nascuts en captiveri. Les mares romanien detingudes en centres clandestins; els nens eren lliurats a famílies vinculades amb les forces repressives o amb l’aparell del règim.

Dècades després, la cerca continua a través de la feina d‘Abuelas de Plaza de Mayo, que ha aconseguit restituir més d’un centenar d’identitats. Diferents artistes marquen una narrativa en aquest sentit, com el treball “Ausencias” del fotògraf Gustavo Germano inaugurat fa 20 anys. Es tracta d’un projecte expositiu que, partint de material fotogràfic d’àlbums familiars, mostra catorze casos a través dels quals es posa rostre a l’univers dels qui ja no hi són: treballadors, militants de barri, estudiants, obrers, professionals, famílies senceres; elles i ells, víctimes del pla sistemàtic de repressió il·legal i desaparició forçada de persones instaurat per la dictadura militar a l’Argentina entre 1976 i 1983.

L’Estat espanyol va conèixer una altra forma de ruptura familiar. Durant la postguerra franquista, milers de criatures de republicans van ser separats de les seves mares a les presons o en institucions estatals. En molts casos, les autoritats els van canviar els cognoms per impedir que fossin reclamats per les seves famílies biològiques.

Les trajectòries històriques d’ambdós països són diferents. Tanmateix, el problema que afronten avui és similar: reconstruir identitats que la violència política va intentar esborrar.

Triana Doce, directora de «Donde reírla», planteja a l’entrevista que l’art té una funció particular en aquest procés. El teatre, el cinema o les arts visuals poden treballar amb allò que els documents oficials no arriben a explicar: les emocions, els silencis familiars, les històries fragmentades.

En aquest sentit, les obres que s’exhibeixen a Gernika, les produccions culturals que apareixen a l’Argentina o en diferents comunitats del món comparteixen un mateix objectiu: recordar el passat i entendre com aquest passat continua actuant en el present. Cada arxiu que s’obre, cada fossa comuna que s’identifica, cada neta i nét recuperat modifica el relat col·lectiu.

La memòria històrica no és un capítol tancat. És una conversa que continua passant