OPINIÓ
Potser hi hagi alguna cosa “d’ignorància deliberada”, tenint en compte els esforç de diversos sectors per eradicar totes les formes de violència, especialment de les periodistes feministes.
No hi ha compromís en les persones que dirigeixen mitjans per modificar aquestes conductes brindant formació i capacitació als seus equips de treball? No hi ha voluntat política de fer crides d’atenció i fins i tot implementar multes quan es passen els límits humanament recomanables? Si tenim en compte que la majoria dels mitjans reben grans sumes de diners, per aquí podria venir la retallada o el reclam.
Potser tot això tingui a veure amb el fet d’haver assumit històricament la perspectiva feminista com mala paraula. A la incomprensió i mala premsa, mai millor dit, en què s’ha col·locat a la militància feminista pel seu reclam de la transversalitat de la perspectiva de gènere en tots els àmbits, públics i privats on es desenvolupin les persones.
Dones, infàncies i adolescències.
Les cobertures de casos de delictes contra les dones, infàncies i adolescències s’assemblen més a l’apologia del delicte mateix que a una informació tendent a prevenir-lo. Els títols i articles on, per exemple, es detallen els detalls d’una demanda per un delicte contra la integritat sexual de nenes, nens i adolescents arriben al qualificatiu d’aberrant. Les notes referides a diverses circumstàncies relacionades amb adolescents, especialment dones i dones adultes arriben a un nivell de morbositat que crèiem eradicat, per après i capturat.
La reproducció fins l’afartament de vídeos, fotos, desqualificacions i cosificació. Situacions de violència en viu, és alguna cosa que podem trobar a la televisió diàriament, en tots els horaris i en qualsevol tipus de programa.
Cal mostrar i demostrar que les eines hi són. Llavors? Al final d’aquesta nota deixaré una extensa llista amb els seus respectius links de material de descàrrega gratuïta que, en alguns casos, té anys d’elaboració i difusió.
Una dada que ha passat no fa gaire a Argentina. Sabem que Fernando Burlando és un dels advocats mediàtics més consultats en els mitjans massius. Al programa que condueix Flor Peña, que s’emet per Telefe en hores de la tarda, amb molta audiència, va parlar de “crim passional”, per explicar-lo no va esmentar qualsevol cas sinó: “quan un home arriba a casa i troba la dona amb un altre “, i l’acció de danyar-la o matar-la li va adjudicar la” passió “. El 2021! Va haver-hi panelistes que ho van frenar i van explicar que això era violència i en cas de mort femicidi … no ho va entendre i va seguir amb la seva mirada dels fets. Perillós, a més de perpetuador.
Què diu la legislació vigent?
La Llei Nacional N ° 26.485 de protecció integral per prevenir, sancionar i eradicar la violència contra les dones, sancionada l’11 de març de 2009 i promulgada de fet l’1 d’abril de el mateix any; a les disposicions generals és clara. En l’article 5 ° parla dels Tipus de violència i en l’article 6 ° de les modalitats.
En l’apartat 5 de l’article 5 ° es refereix específicament a la Violència Simbòlica: “La que a través de patrons estereotipats, missatges, valors, icones o signes transmeti i reprodueixi dominació, desigualtat i discriminació en les relacions socials, naturalitzant la subordinació de la dona en la societat “. I en l’apartat F a les corresponents Modalitats en què s’exerceixen aquestes violències, concretament parla de Violència Mediàtica i així la defineix: “Aquella publicació o difusió de missatges i imatges estereotipats a través de qualsevol mitjà massiu de comunicació, que de manera directa o indirecta promogui l’explotació de dones o les seves imatges, injuriï, difami, discrimini, deshonri, humiliï o atempti contra la dignitat de les dones, com així també la utilització de dones, adolescents i nenes en missatges i imatges pornogràfiques, legitimant la desigualtat de tracte o construeixi patrons socioculturals reproductors de la desigualtat o generadors de violència contra les dones”.
La “invisibilització” de les dones
Fa uns dies, l’activista abolicionista Sonia Sánchez ens cridava l’atenció sobre un títol d’un mitjà gràfic sobre un missatge de l’INADI. Sonia amb bon encert es preguntava i moltes persones ens hi vam sumar a aquesta interpel·lació:
“I les filles?, I els fills?, La I fa exactament el que feia la O, esborrar-nos, no ens nomena a les dones. El que no es nomena, no existeix !! Les i els”.
Els mitjans de comunicació com perpetuadors de les desigualtats i la violència de gènere
Aquest no és l’únic cas en què un organisme de l’Estat retrocedeix en una política que no li és pròpia, una fita que porta anys de lluita del feminisme i moviments de dones: visibilitzar, nomenar.
Fa pocs mesos, el flamant Ministeri de les Dones, Gèneres i Diversitat va llançar una “Guia per a una comunicació amb perspectiva de gènere”, on fan massa èmfasi en la utilització de la “x” i la “i” com a recurs per a una comunicació inclusiva, sense si més no esmentar la diferència entre llenguatge inclusiu i llenguatge inclusiu no sexista. Que no és el mateix.
D’altra banda, argumenten la publicació amb la coneguda frase “el que no s’anomena no existeix”, gairebé com un gest de complicitat amb el Patriarcat que podria prendre per seguir perpetuant la invisibilització de les dones, i de fet, en els mitjans de comunicació, també ho fan. Aquest aspecte ho explica clarament la periodista especialitzada en llenguatge, Nor Lotus, magister en Periodisme i Mitjans de Comunicació: “La frase ‘el que no s’anomena no existeix’ que va començar a sonar com un mantra fa tantes dècades dins dels estudis del sexisme en el llenguatge, avui em resulta insuficient i en algun punt contraproduent. No és la meva intenció negar que l’enunciat va ser de gran utilitat per visibilitzar tot el que ocultava el llenguatge (jo la vaig utilitzar tantes vegades que em va fer interpel·lar) “.
“La meva postura no té res a veure amb l’obra de G.Steiner que des de l’humanisme ens va ensenyar molts secrets del llenguatge, del silenci, de la literatura, de la crítica i que clarament va aportar -al costat d’altres filòsofes i filòsofs- que el llenguatge és límit dels nostres pensaments “, va aclarir.
“Dic que és insuficient perquè en els últims temps les dones i les diversitats hem donat sobrades mostres de les nostres existències, hem demandat als Estats per no estar presents i no politizar-nos, a les llengües per ocultar-nos i denostar-nos i a la història per la seva ginopia. Encara ens falta un llarg camí cap a la igualtat, ara som visibles (i cridem: ‘ara que sí ens veuen’) i això crea urticàries a la moralitat guardiana de l’essencialisme “, va continuar.
Al seu torn, ha sostingut que “és contraproduent perquè pot evocar marcs equivocats. Les paraules es defineixen per marcs socials que no sempre ens juguen a favor. Llavors pot seguir passant que no ens nomenin per no reconèixer les nostres existències, o que ho facin des de la victimització o com a existències subalternes gestionades pel patriarcat”.
“Crec que els feminismes com tant altres moviments revolucionaris han de reflectir els lemes que molt tenen de metafòric. Però, la metàfora -ja ho deia Quintilià i Ciceró- és el desplaçament de paraules des del seu àmbit de significació propi cap a un altre àmbit de sentit que els és originàriament aliè. Per això crec sa nous enunciats per deixar assentades les nostres demandes i reivindicacions. Per tot això, m’agrada dir que: existim i per això volem ser nomenades”, ha conclòs.
Xarxes Socials
Paràgraf a part i necessàriament present hi ha d’haver la mirada sobre les xarxes socials. Es va fer costum esmentar en els mitjans que les xarxes socials no existeixen, que són persones anònimes que compten amb aquesta impunitat. No obstant això, hi ha dos aspectes puntuals per ressaltar. D’una banda la velocitat amb la que es transformen en Tendència (trending topic) els missatges violents dirigits a alguna dona. La misogínia sembla que els xxxx. Els sobrenoms que fan servir per esmentar a determinades dones són d’una violència poques vegades vista. No importa de qui parli o què es tracti la notícia, el masclisme es fa present amb tota la seva “creativitat” i els insults i desqualificacions poden estar hores en els primers llocs.
I una altra, la més preocupant, és que aquests mateixos mitjans utilitzen el contingut d’aquestes xarxes, incloent les violències, per a generar contingut per als seus programes. Això passa fa molt de temps i com a notícia o apel·lant a “som un programa d’humor”, “portem riure, alegria a les famílies en aquests temps tan difícils”, reprodueixen sense objecció els tuits de qualsevol tenor. Què creuen que aconsegueixen amb això? Cal esmentar que reprodueixen i perpetuen les violències?
Les xarxes socials no són autogestives, els Estats o els poderosos aporten molts diners per al seu funcionament i sosteniment. “Digues-me qui et paga i et diré què serà Tendència habitual”.
