Va ser a l’agost, en aquells dies del mes dels vents, el mes dels somnis per a molts nens i poques nenes que volguessin enlairar cometes, el mes de l’optimisme.
Va ser aquell 23 d’agost de 1984 quan el Govern va reconèixer a la guerrilla com a força bel·ligerant i va signar els Acords en Medellín, Corinto i el Hobo i, continuem signant Acords? Som un país que fàcilment pot caure en l’amnèsia, que barreja les històries o les confon i deixa sense context els moments, els fets històrics, o potser no sigui res esmentat sinó l’extrema polarització que impedeix el reconeixement dels fets de l’altri, la qual cosa anomenen altretat. “Nosaltres advoquem, lluitem, treballem por una obertura democràtica a Colòmbia, i quan diem això és perquè a Colòmbia existeix una deformada democràcia en extinció, calcigada, i que el poble colombià vol restituir perquè anhela drets polítics. Por això la nostra proposta radica que es doni una reforma política, una reforma de la Constitució que es decideixi a través de la participació popular directa, és a dir, a través d’una Assemblea Nacional Constituent (ANC) que sigui triada pel poble amb poder decisori i que abordi la discussió i definició sobre els temes de reforma política, de reforma laborals, de reforma agrària, que abordi i estudi el problema fiscal i el deute extern del país”.
“Que el dret al sufragi universal li signifiqui al poble colombià la possibilitat de participar en les decisions polítiques importants, que el poble colombià tingui dret al referèndum, a presentar propostes, a desenvolupar la seva iniciativa perquè avui només el govern i el parlament Colombià ho poden fer”.
Potser només alguns historiadors i historiadores recorden aquest discurs, aquesta proposta que va fer al país Oscar William Calvo en el Museu Zea en Medellín (avui Museu Antioquia) al costat del seu germà Jairo Calvo durant la signatura dels Acords entre el Govern del President Belisario Betancur, el Partit Comunista Marxista Leninista i l’Exèrcit Popular d’Alliberament. I no va ser una proposta ni comunista ni socialista, era de tall liberal.
Avui sembla que sentim ploure quan es parla d’obertura democràtica o de referèndum, parlar de participació, de convocar i triar una ANC. Es que encara que sembli difícil reconèixer-ho aquesta atrotinada República ha tingut l’aportació de les seves vides (enviades i enviats a la foguera) de moltes, de molts colombians. I mentre se signava a Medellín, també el Moviment 19 d’Abril signava a Corinto i el Hobo. De debò que allò va comportar un generalitzat entusiasme, una infantil credulitat o possiblement un necessari pas per a aconseguir el desistiment d’armes a començaments dels 90 i després les múltiples i fallides negociacions fins a arribar a l’Havana.
Sempre és bo recordar, encara que per a algunes persones sigui millor creu i ratlla, però sempre porto amb mi les aportacions que feu Sigmund Freud en les afirmacions que no recordar era l’avantsala de la bogeria. No es tracta doncs d’una simple fórmula, és que els fets són en el nostre inconscient individual i col·lectiu i és millor fer-los conscients per a saber que podem conservar i que podem canviar. No és tan senzill ja ho sé, encara que sigui per a viure.
A molts congressistes d’aquell moment no els hi va caure bé la proposta de convocar una ANC, ja que perdrien privilegis, després es van precipitar els esdeveniments: Els líders signants van ser assassinats, però Colòmbia va aconseguir el 1991 convocar-la i acordar entre dreta, esquerra, socialdemocràcia, nacionalistes… una nova Constitució. Malgrat que no hi hagi hagut massa canvis alguna cosa es mou. No hi ha mal que duri més de cent anys ni cos que ho resisteixi.
Quants en portem?
