Què pot aportar la literatura de ficció en el combat contra de la violència masclista? Què pot aportar per conquerir, pas a pas, la igualtat i la no discriminació que avui dia encara persisteix?
Molta gent pensa que els motors de l’entreteniment es redueixen al suspens (a crear suspens, sorpresa, intriga). Per aquestes persones la novel·la és conceptuada exclusivament com una eina de distracció; pensen que la ficció i la realitat que vivim cada dia són com l’aigua i l’oli: no poden barrejar-se ni influir-se mútuament. Doncs això no és ben bé així: la realitat «real» i la realitat «ficcional» sí que es barregen, sí que s’influeixen mútuament, com ens demostren la psicologia cognitiva i les neurociències.
La capacitat narrativa és intrínseca a l’ésser humà i tots la practiquem. No pensem ni parlem en forma de «bits» sinó que utilitzem un «pensament narratiu», el nostre propi «pensament discursiu». Des que ens llevem fins que anem a dormir, fins i tot mentre dormim, en els somnis, el cervell fa funcionar aquest pensament. Gràcies a ell construïm la nostra identitat personal; és a dir, ens construïm a nosaltres mateixos, qui som (o qui ens pensem que som) i entenem i interactuem amb el món social i cultural. Un món que, a cada època de la historia, s’erigeix damunt d’una pilona de valors i creences que li són propis. Uns valors i creences que es van modificant, modelant i canviant paral·lelament als descobriments científics, a les invencions tecnològiques, als canvis socials i polítics, etc.
Aquest pensament narratiu o discursiu s’elabora i es perfecciona al llarg de la nostra vida amb l’oralitat, la lectura de contes en la infantesa, la lectura de novel·les juvenils i per adults, amb el cinema, el teatre, etc. I quan més pastat i madurat, més creatius i més capacitat crítica desenvoluparem, més lliures serem, més humanament autèntics.
Quan llegim un text de ficció, en el nostre cap es produeix un canvi: abandonem la nostra realitat real per submergir-nos a una altra realitat. Certament, en aquí rau la perícia de l’escriptor: en saber produir la tensió narrativa necessària per tal que això passi. I quan això passa, el pensament narratiu del lector comença a interactuar amb la realitat fictícia i es retroalimenta amb la realitat real. Fixeu-vos que quan llegim o veiem una pel·lícula elaborem anticipacions, fem retrospeccions, fem comparacions amb la nostra vida real, etc. Establim un diàleg entre la nostra vida real i les històries que viuen els personatges de ficció. És a dir, apareixen pensaments, sentiments i tot un ventall d’emocions diferents. S’estableix un procés viu i dinàmic entre el nostre propi món i el món representat en la narració. Les nostres neurones mirall s’han activat. És a dir, s’han mobilitzat els processos d’imitació i empatia, això és, la capacitat de posar-nos en el lloc de l’altre: és quan sentim el mateix que els protagonistes (fred, gana, ràbia, amor, tendresa). Els personatges ens commouen o ens produeixen rebuig, antipatia. Estem completament imbuïts en la història i perdem el contacte amb el que ens rodeja, fins i tot la noció del temps
Més d’un i d’una de nosaltres hem llegit alguna novel·la que ha marcat la nostra vida. Tots hem vist pel·lícules que al cap d’un temps recordem encara amb precisió per l’impacte que ens ha produït. I això passa perquè en el nostre pensament, en llegir el llibre o en veure la pel·lícula, hem establert un procés viu i dinàmic entre el nostre propi món «real» i el món «ficcional» representat en la narració del llibre o de la pel·lícula. El que vull dir és que tota ficció de qualitat destil·la valors i idees que ens interpel·len, models de comportament que podem voler imitar o rebutjar.
La funció de la literatura és intentar fixar allò que els succeeix a tots els homes, a totes les dones, a totes les criatures humanes, en qualsevol lloc i moment. És a dir a la literatura li interessen assumptes universals. Arreu del món l’amistat és una llaçada amorosa de reconeixement i acceptació de l’altre; arreu del món l’agressivitat és una manifestació de la feblesa d’esperit, de l’odi, de la gelosia, de la vanitat, de la perversió del poder i el desig de dominar els altres; arreu del món hi ha guerres, malaltia, morts incomprensibles, assassinats, que esquincen l’ànima. Arreu del món hi ha traumes que tenallen les persones i que com un sunami s’ho enduen tot per davant i en condicionen la vida de per vida. I, com he dit abans, tots aquests temes universals són per definició qüestions intrínseques de la literatura de ficció. Vivim moments molt turbulents, profundes crisis socials i econòmiques. I, en concret, la xacra de la violència masclista tenalla amb duresa. És una de les violacions més generalitzades dels drets humans en el món. En el que portem d’any (fins el mes d’abril) han estat assassinades 10 dones a Espanya. I set criatures han estat assassinades per violència vicària. El grau d’involució a molts països és esfereïdor.
De manera que considero que no hem d’oblidar la literatura de compromís; hem d’intervenir i opinar amb posicions el més lliures possibles i estar atents al cinisme amb el qual es veu el compromís. És a dir, una escriptura que no es limiti a ser merament entreteniment sinó que s’interrogui sobre l’home, la moral, la política, la historia. Una literatura que aspiri a canviar el món, com a mínim el món del lector. Ni que sigui d’un sol lector. Crec que l’estètica, que l’art de la creació literària en majúscules, pot i ha d’implicar-se per mitjà de les histories que conta en els avatars de la humanitat.
Perquè el que és evident i demostrat és que modelem el nostre comportament més com a imitació de persones de referència, amb els seus comportaments i les normes implícites que transmeten, que en funció dels mandats d’una autoritat. Allò essencial dels aprenentatges socials i morals (incloent els que es donen en l’escola) remet a l’assimilació mimètica i no a l’aprenentatge explícit de normes i regles. I el desenvolupament de l’esperit crític és bàsic. Formular preguntes crítiques oralment i per mitjà de la literatura, arribar a la incomoditat és fonamental. Fer preguntes insuportables. Perquè se’ns escolti, la nostra veu ha de tenir eco; ressonar. I jo proposo i defenso que una eina potentíssima és la literatura; una literatura que exhibeixi postures morals que creïn moral. Cal fomentar-la en les escoles, en els àmbits familiars, en les associacions i ateneus. En les biblioteques i clubs de lectura.
