Escrit per Naomi Klein. Sin Permiso
He estat pensant en Moisès i en la seva ira quan va baixar de la muntanya i va trobar els israelites adorant el vedell d’or.
L’ecofeminista que hi ha en mi sempre es va sentir incòmoda amb aquesta història: quina mena de Déu és el que és gelós dels animals? Quina classe de Déu vol acaparar tota la sacralitat de la Terra?
Però hi ha una manera menys literal d’entendre aquesta història. Té a veure amb els falsos ídols, amb la tendència humana a adorar allò profà i brillant, a mirar allò petit i material, en lloc d’allò que és gran i transcendent.
El que us vull dir aquesta nit en aquest revolucionari i històric Séder [sopar ritual del Pèsaj o Pasqua jueva] als Carrers és que hi ha massa gent que adora de nou un fals ídol. Se senten embadalits per ell. Embriagats per ell. Profanats per ell.
Aquest fals ídol es diu sionisme.
És un fals ídol que pren les nostres històries bíbliques més profundes de justícia i emancipació de l’esclavitud –la història mateixa de la Pasqua– i les converteix en armes brutalistes del robatori colonial de terres, en fulls de ruta per a la neteja ètnica i el genocidi.
És un fals ídol que ha pres la idea transcendent de la terra promesa -una metàfora de l’alliberament humà que ha viatjat a través de múltiples religions a tots els racons d’aquest planeta- i s’ha atrevit a convertir-la en un títol de compravenda per a un etnoestat militarista.
Aquesta versió d’alliberament del sionisme polític és en si mateixa profana. Des d’un principi, va exigir l’expulsió massiva dels palestins de casa i terres ancestrals a la Nakba.
Des de bon començament ha estat en guerra amb els somnis d’alliberament. En un Sèder val la pena recordar que s’hi inclouen els somnis d’alliberament i autodeterminació del poble egipci. Aquest fals ídol del sionisme equipara la seguretat israeliana amb la dictadura egípcia i els Estats clients.
Des del principi ha produït un desagradable tipus de llibertat que no contemplava els nens palestins com a éssers humans, sinó com a amenaces demogràfiques, de la mateixa manera que el faraó del Llibre de l’Èxode temia la creixent població d’israelites, i per això va ordenar la mort dels seus fills.
El sionisme ens ha portat al nostre actual moment de cataclisme i és hora que diguem clarament: ens ha anat sempre portant fins aquí.
És un fals ídol que ha portat massa gent del nostre poble per un camí profundament immoral que ara els porta a justificar la destrucció de manaments fonamentals: no mataràs. No robaràs. No cobejaràs.
És un fals ídol que equipara la llibertat jueva amb les bombes de dispersió que maten i mutilen nens palestins.
El sionisme és un fals ídol que ha traït tots els valors jueus, inclòs el valor que concedim al qüestionament, una pràctica integrada al Séder amb les seves quatre preguntes formulades per l’infant més petit.
Inclòs l’amor que tenim com a poble pels textos i l’educació.
Avui, aquest ídol fals justifica el bombardeig de totes les universitats de Gaza, la destrucció d’innombrables escoles, arxius i impremtes, l’assassinat de centenars d’especialistes acadèmics, de periodistes i poetes; això és el que els palestins anomenen escolasticidi, l’assassinat dels mitjans d’educació.
Mentrestant, en aquesta ciutat, les universitats criden a la policia de Nova York i s’atrinxeren contra la greu amenaça que suposen els seus propis estudiants que s’atreveixen a fer-los preguntes bàsiques, com: com podeu afirmar que creieu en alguna cosa, i no diguem ja en nosaltres, mentre permeteu, invertiu i col·laboreu amb aquest genocidi?
S’ha permès que el fals ídol del sionisme creixi sense control durant gaire temps.
Així que aquesta nit diem: aquí s’acaba això.
El nostre judaisme no pot quedar contingut en un etnoestat, perquè el nostre judaisme és internacionalista per naturalesa.
El nostre judaisme no pot ser protegit per l’exèrcit arrasador d’aquest Estat, perquè l’únic que fa aquest exèrcit és sembrar dolor i collir odi, fins i tot contra nosaltres com a jueus.
El nostre judaisme no és amenaçat per persones que alcen les seves veus en solidaritat amb Palestina més enllà de les fronteres de raça, ètnia, capacitat física, identitat de gènere i generacions.
El nostre judaisme és una d’aquelles veus i sap que en aquest cor resideix tant la nostra seguretat com el nostre alliberament col·lectiu.
El nostre judaisme és el judaisme del Sèder de Pasqua: la reunió en una cerimònia per compartir menjar i vi amb éssers estimats i estranys per igual, un ritual que és intrínsecament portàtil, prou lleuger per portar-lo a l’esquena, sense necessitat de res més que dels altres: sense murs, sense temple, sense rabí, amb un paper per a tots, fins i tot -sobretot- per al nen més petit. El Séder és una pràctica de la diàspora on n’hi hagi, feta per al dol col·lectiu, la contemplació, el qüestionament, el record i la revitalització de l’esperit revolucionari.
Així que mirem al nostre voltant. Aquest, aquí, és el nostre judaisme. Mentre les aigües pugen i els boscos cremen i res no és segur, resem a l’altar de la solidaritat i l’ajuda mútua, costi el que costi.
No necessitem ni volem el fals ídol del sionisme. Volem alliberar-nos d’un projecte que comet genocidi en nom nostre. Alliberar-nos d’una ideologia que no té cap altre pla de pau que arribar a acords amb els petroestats teocràtics i assassins del costat, mentre ven al món tecnologies per al robatori-assassinat.
Busquem alliberar el judaisme d’un etnoestat que vol que els jueus tinguin perennement por, que vol que els nostres fills tinguin por, que vol que creguem que el món està contra nosaltres perquè anem corrent fins a la seva fortalesa i sota la seva cúpula de ferro, o al menys perquè segueixin fluint armes i donacions.
El fals ídol és aquest.
I no es tracta només de Netanyahu, és el món que va crear i que el va crear: és el sionisme.
Què som nosaltres? Nosaltres, en aquests carrers des de fa mesos i mesos som l’èxode. L’èxode per sortir del sionisme.
I als Chuck Schumer [líder de la majoria demòcrata al Senat nord-americà, prop de la casa del qual se celebrava la concentració] d’aquest món, no els diem: “Deixa marxar al nostre poble”.
Els diem: “Ja ens n’anem anat. I els seus fills? Ara són amb nosaltres”.
Text llegit per Naomi Klein el 23 d’abril, en ocasió del Séder Urgent als Carrers, a la Grand Army Plaça de Nova York, el 23 d’abril.
Naomi Klein activista i escriptora coneguda per llibres com “No Logo” i “La doctrina del xoc”, és columnista de l’edició nord-americana del diari The Guardian. Professora i codirectora actualment del Centre de Justícia Climàtica de la Universitat de la Columbia Britànica (UBC), el seu darrer llibre, ja publicat en castellà, és “Doppelganger. Un viatge al món del mirall” (Planeta, 2024).
Font:
The Guardian, 24 d’abril del 2024
Traducció: Lucas Antón
