El passat 3 de novembre Juan Manuel Santos, Premi Nobel de la Pau, va ser el convidat especial de la Reina d’Anglaterra. Una visita àmpliament publicitada pels mitjans de comunicació, d’aquí i d’allà, perqué és l’honor més important que la corona anglesa ofereix a un governant estranger, molt més rellevant que una visita oficial.
El president Juan Manuel Santos, va ser el convidat especial de la Reina, que el va rebre amb tota la pompa, per retre-li homenatge i per consolidar els vincles entre els dos països. L’Agenda també va incloure reunions amb diferents personalitats, el Principe Carles de Anglaterra, la Primera Ministra Theresa May, l’alcalde del Districte Financer de Londres Sadiq Aman Khan , empresaris, i la que no podia faltar, una trobada amb la comunitat colombiana resident a Londres a petició del propi President
Aquesta reunió amb la comunitat, poc difosa, va comptar amb l’assistència de diferents col·lectius que fan pàtria en aquest país, segons va indicar el cònsol Rafael Merchan, hi eren presents, l’Associació de PhDs becats per Colciencias; Pau al Carrer-UK i un grup de 30 dones integrants de la Comissió de la veritat, memòria i reconciliació de colombianes a l’exterior, entre d’altres.
Santos, va arribar a Londres, uns dies després de dos esdeveniments que marcaran la història de Colòmbia. Un, l’inesperat resultat del “NO” al plebiscit, als acords de Pau, entre el govern i la guerrilla de les FARC-EP, el 2 d’octubre; i un altre, un guardó que no s’esperava, el Premi Nobel de la Pau, que, segons va definir el Comitè Noruec “és un homenatge al poble colombià que, malgrat tots els abusos soferts, no ha perdut l’esperança d’aconseguir la pau justa ia totes les parts que han contribuït a aquest procés de pau “
És indubtable, que Santos s’ha guanyat el Nobel de la Pau, per la seva treballat sense descans, ho ha fet amb seny, dedicació i mètode durant els sis anys de negociacions; ha fet ingents esforços per trobar una sortida negociada i pacífica al conflicte armat, que no ha estat fàcil. Ha aconseguit el que altres presidents que l’han precedit, han intentat i no han aconseguit en 52 anys del conflicto
Trobada amb la comunitat.
La reunión de Juan Manuel Santos amb la Comunitat, va deixar desconcertats a uns i decebuts a altres i als altres. Va arribar tard, gairebé una hora i mitja després de l’hora prevista per a la reunió, va començar el seu discurs, demanant disculpes pel retard i pel trànsit de Londres. Va explicar que havia estat de visita a Belfast, Irlanda del Nord, on es va reunir al centre comunitari de Girdwood, amb líders comunitaris, per escoltar les seves experiències i discutir els desafiaments de la reconciliació amb la comunitat en el conflicte.
Ha indicat que el procés de pau a Colòmbia, s’ha inspirat en el procés de pau d’Irlanda del Nord. Recordem que el govern britànic, va signar l’acord que va portar la pau definitiva a Irlanda del Nord, fent difícils, però necessàries concessions al Sinn Féin, el braç polític de l’IRA el 1994, fins al Acord definitiu del famós Divendres Sant de 1998
Va assenyalar, que gràcies al suport dels colombians el procés de pau ha estat possible i va fer un succint recompte sobre els Acords de Pau signats amb la guerrilla de les FARC-EP. Ha lamentat el resultat advers del plebiscit i va manifestar que l’havia pres per sorpresa, perquè mai imagino que anés a guanyar el “NO”. Va recalcar que el procés seguiria i que era una llàstima que el poble colombià desaprofités l’oportunitat de ratificar amb el plebiscit, el que li donava legitimitat al procés de pau, i va revelar que al desembre hi pot haver un nou acord, o abans si les circumstàncies es ho permeten. Va afirmar, que els canvis en els processos de pau poden ser negociats i va defensar els acords dient: “Aquest és un bon acord i, qualsevol modificació, si és bona, l’anem a implementar”, referint-se als partidaris del “No” que van vèncer en el plebiscit
També va descriure la importància de la inclusió de l’enfocament de gènere en els acords de pau, va exaltar que la càrrega de la guerra li ha tocat a les dones víctimes del conflicte, a les dones cap de família en el procés de reconciliació per a la pau, a les dones camperoles en la producció de la terra. Va explicar que molta gent a Colòmbia a sortit a manifestar-se. Molts d’ells joves, perquè hi hagi un “acord ja”. Ha indicat que el que més li ha cridat l’atenció, és que va creure que els màxims oponents dels Acords en el procés de pau, anaven a ser les víctimes i que havia estat tot el contrari, eren les persones més generoses.
Però la veritat, és que el discurs de Santos, va estar bastant fluix, no va dir res diferent al que ja se sabía, va fer una al·locució convencional, ràpida, d’aquestes que no se surten del format, va jugar amb les paraules, va recórrer a acudits col·loquials, com quan va recordar al seu parent, per allò de que “no hi ha mal que per bé no vingui”, referint-se als resultats del plebiscit
Escoltant al President , un pensaria que estava parlant d’un altre país. Qualsevol que no conegui Colòmbia, creuria que allà es viu al paradís, tot està en ordre, no passa res. No hi ha pobresa, no hi ha atur, la seguretat social és molt bona, els nens reben la millor atenció i no es moren als hospitals. No va explicar, que les diferències socials són cada vegada més grans, la corrupció està a l’ordre del dia, la justícia no funciona i la inseguretat segueix sent un greu problema.
Tot el que va dir està molt bé, si de donar poder a país es tracta, però les i els presents volien escoltar, a més de com anaven els acords de pau i el bonica que és Colòmbia, si en algun moment de la seva reunió amb autoritats locals es havia parlat, per exemple, amb Teresa May, sobre el brexit, de com es veurà afectat el treball, la residència o la vida dels colombians que viuen aquí; es com afecta la sortida del Regne Unit de la Unión Europea la signatura de l’acord de lliure tributació que signo amb Colòmbia fa uns mesos; de què passaria amb la gent que està en procés de legalització al país; del suport que les dones a l’exterior estan donant al procés de pau, i un llarg etcétera
Quan va arribar el moment de les preguntes, de les i els assistents al Mary Ward House, el president va fer de moderador, es va mostrar proper, però va respondre a mitges, i en altres, va respondre una altra cosa. Com quan li van preguntar que si hi havia algun programa per protegir el medi ambient, va respondre, que pensava crear una expedició amb una prestigiosa Universitat d’Anglaterra perquè investiguessin la diversitat de fauna i flora a l’Amazones, una cosa semblant al que ja havia fet José Celestino Mutis.
El curiós, és que ningú a l’auditori es va atrevir a refutarle res, a la gent que era present, se’ls van ser les llums o a ningú li interessava controvertir al president Nobel. Amb la voluntat de compartir les seves experiències, moltes preguntes es van quedar en la ment de la gent que assistia a l’esdeveniment. Amb escassos 30 minuts que va durar el discurs i 10 o 15 minuts de preguntes, acabo l’esdeveniment. El president es va fer una foto amb les dones i els que l’acompanyaven, el seu seguici de funcionaris i els escortes, el van treure ràpidament del recinte, amb estrictes mesures de seguretat
La Comissió de la veritat, memòria i reconciliació de colombianes a l’exterior, trenca estereotips
La Comissió entro en l’escena de Colòmbia amb un baix perfil, sota l’ombra de Contiliation Resources, que es va enamorar del Projecte i ha donat legitimitat, respatller i suport institucional. Actualment hi a tres organitzacions: L’equip de Londres que és el projecte pilot, conformat per 220 dones que participen de diferents maneres, les que es reuneixen de forma permanent i altres que són anònimes; a Barcelona el recolzament institucional el té l’ICIP; a Bogotà el té CIASE i està actualment en procés de conformació, el mateix a Estocolm, la idea és poder desenvolupar-lo en llocs on hagin dones colombianes
L’objectiu del Projecte és el suport que les dones donen des de l’exterior al procés de pau, volen que surti endavant, moltes de les integrants han estat víctimes del conflicte, dones que porten 30 i 40 anys vivint a l’exili, diverses d’elles tan enfadades amb Colòmbia que durant anys no van voler tenir cap relació amb el país, si desarrelament, tampoc han volgut tornar.
D’altres, no li han explicat a ningú el que els ha passat, algunes més activistes, durant anys rebien als representant del govern de Colòmbia amb pancartes i crits de protesta. Hi ha algunes que viuen a Londres com a estudiants perquè era la forma més fàcil d’afrontar les amenaces sobre les seves vides.
A la Comissió coincideixen dones de totes les condicions socials, culturals, acadèmiques i religioses. En el plebiscit algunes van votar pel “SI” i altres pel “NO”, però totes tenen en comú que són colombianes i que han iniciat un procés de sanació. En les reunions elles, amb un missatge que més que una protesta, és un somni compartit, diuen: “tenim un país travessat en l’ànima” “Com a dones en la diàspora, el dolor no ens defineix. Ens uneix, ens alimenta. Ens fa forts i decidides. “” Les llàgrimes vessades en aquest exili les hem tornat a recollir per irrigar la nostra esperança. “
Helga Flamtermesky, Coordinadora de la Comissió, va dir a la Independent: “El que ha significat per a aquestes dones la trobada amb el President, més que trobar-se amb ell, és una manera de apropar-se al país, un procés de reconciliació amb el país per les múltiples cicatrius que va deixar en elles anys enrere la violència que van viure. L’assistència a aquest esdeveniment puntual, va tenir un preludi de diversos mesos. Un procés on re-significar la nostra relació amb Colòmbia; assistir a l’esdeveniment és l’inici d’un retorn simbòlic a Colòmbia. Per aquestes raons no va ser només la trobada amb un mandatari, també va ser la trobada amb nosaltres mateixes com colombianes, la trobada amb els fantasmes superats. Ha significat un acte d’auto-reparació “
Comentava que la Comissió, té un enfocament psicosocial que permet treballar la Memòria Històrica, fora d’un marc terapèutic o de declaració judicial, assenyala que, recuperar la memòria de les dones és rescatar sempre dues coses: “L’impacte del conflicte en la seva vida; i l’impacte migratori que va patir. Per fer un treball de sanació i d’apoderament, és reconèixer en tots aquests processos quins han estat les aportacions que elles han rebut de Londres, en termes de vivències, de lectures, elles han d’entendre què és viure en pau, entendre el procés de Colòmbia des d’una altra perspectiva, d’un costat, i de l’altra, quins són les aportacions que elles com a persones li han donat a Londres. Per a les dones el més dur va ser sortir de Colòmbia, i adaptar-se a una nova vida i un nou idioma”.
LI: Com recullen els testimonis?
HF: Recollim els testimonis, al voltant del menjar, i en una cuina generalment, però aquesta tasca està dissenyada psicològicament perquè sigui així. Perquè sigui sanador, preparar-li el menjar del lloc d’on ella ve, la qual a ella li agrada o la que ella demani la predisposa d’alguna manera per explicar la seva història en la tranquil·litat i la confiança que imaginàriament ens dóna la cuina. Elles senten, que no estan donant una versió, el que permet que les dones expliquin la seva història en un mitjà de distención, a la calor d’una taula i d’unes amigues que comparteixen la seva mateixa història.
LI: Han Recollit Molts testimonis?
HF: Si, hem recollit més històries i més testimonis, que la declaració de víctimes del Consolat, moltes consideren que anar allà les posa en una disjuntiva entre explicar la seva història al consolat que les posa en una decisió molt subjectiva, però si ve a la Comissió tenen una necessitat de parlar. La Comissió, psicològica i simbòlicament és un retorn a Colòmbia, després d’aquests dos anys i mig a Londres, ens hem adonat que la feina que fem, també és una mena de reparació a les víctimes, el que vol dir que la possible reparació que existeix, no només ve de l’Estat, sinó una mena de reparació en contacte amb les persones, amb l’idioma, amb la cultura.
LI: Quin és el repte?
HF: La proposta feminista de transformar l’experiència de les dones en propostes, ens permet superar o reposar imaginaris sobre les dones víctimes del conflicte a Colòmbia, reconèixer que són capaços de reconstruir-
LI: Què és la novetat?
HF: El que estem fent, és que assumim a les dones, no només com a part de l’aportació que ens donen amb els seus testimonis, sinó com a agents de transformació, i el repte feminista de la Comissió, és transformar l’experiència d’elles, el seu coneixement , en propostes concretes. Aquest és el focus, canviar els estereotips de gènere, tant en la vida pública com en la privada, basats en els rols socials, per això la trobada amb el President va ser positiu en la mesura que ens va unir, les dones que estàvem aquí amb un ram de flors blanques a la mà, quan moltes d’elles no creien en la institucionalitat, pel que els havia passat a Colòmbia, va ser tota una experiència positiva, fins i tot per a nosaltres mateixes
LI: Que hi ha per als propers dies?
HF: Una trobada amb l’alcalde de Londres, això fa part del reconeixement com Diàspora de la Comissió, perquè se’ns vegi com una organització de colombianes que vivim a l’exterior i que legalment participa en el procés de pau, comentar-li que a través del projecte fem visible a Londres
Novetats del procés de pau
Les notícies que arriben són descoratjadores, la situació és ben delicada i no hi ha claredat en el procés, més de 70 líders socials assassinats des que es van signar els acords de Pau
No hi ha acord amb els partidaris del “NO” que creuen que el nou pacte, és un “retoc” de l’rebutjat pels ciutadans. Aquest punt de vista dels opositors, accentua la polarització que està vivint el país i complica les negociacions. Els opositors del procés de pau, estan demanant-li al Govern que celebri un altre plebiscit per legalitzar-i per no permetre que el pacte amb la guerrilla, es ratifiqui al Congrés, una possibilitat que té el govern de Juan Manuel Santos, establerta constitucionalment, que és el que va haver de fer, una mostra de la bona fe del president, de ratificar democràticament el Procés de Pau amb un plebiscit.
De les 400 propostes dels opositors, la majoria van ser incorporades al text dels acords el passat 13 de novembre, però el xoc està, en què, per a ells, hi ha temes insalvables, com modificar els assumptes relacionats amb les sancions als guerrillers , la seva no participació en política mentre compleixen penes, així com, eliminar el narcotràfic com connex al delicte polític, entre d’altres.
