Aquest passat dimarts, dia 10 de gener, l’ Institut Català Internacional per la Pau ens va regalar la veu de dues dones expertes en dret internacional i entregades a la justícia universal i la dignitat de l’esser humà. Un balanç dels quasi bé 10 anys d’existència de la Cort Penal internacional. Concepción Escobar, catedràtica de dret internacional de la Uned, va ressaltar el paper i la implicació de l’estat Espanyol en tot el procés d’aprovació de l’estatut de Roma del 98.
L’Estat espanyol formava part del grup decisiu de països pro estatut i amb l’objectiu clar que la conferència de Roma acabes amb aprovació del mateix. El consens de totes les forces polítiques representades en el congres de diputats fou una mostra més del compromís de l’Estat Espanyol en la lluita contra la impunitat, reconeixent la universalitat del la Cort Penal internacional i la integritat de l’estatut sense cap reserva.
La magistrada de la Cort Penal Internacional, Elisabet Odio, va ressaltar el miracle que 120 països ratifiquessin i aprovessin l’Estatut de Roma, el qual establia la creació de la Cort amb l’objectiu de protegir valors, protegir a les persones i a les víctimes.
Un miracle per a totes les víctimes de les violacions del Drets Humans que per fi podien rebre justícia. Per primer cop els crims de guerra, de lesa humanitat, de genocidi i d’agressió contra la pau, així com els seus autors, individualment, deixant de tenir impunitat. La Cort Penal Internacional neix per l’enorme perversitat dels conflictes armats, els quals passen a ser conflictes d’exercits contra civils. Ja en la Primera guerra Mundial el 30% de les víctimes són civils, passant a ser més d’un 50% en la Segona Guerra Mundial. L’any 90, amb la guerra del Balcans, i gràcies als mitjans de comunicació, es denuncia la violència sexual com a arma de guerra. I més tard el genocidi de Ruanda, on en temps record, s’acaba amb la vida de més d’un milió de civils. La comunitat internacional davant d’aquest horror de realitat estableix des del Consell de Seguretat un tribunal ad hoc pels crims comesos en l’antiga Iugoslàvia, i un segon tribunal ad hoc pel genocidi Ruandés.
Roma estableix la responsabilitat penal internacional només pels crims comesos després del 2002, hi manquen països com Estats Units, Xina, Pakistan, Israel…el 95% dels països àrabs, però tal i com ens recorda Elisabeth Odio l’èxit de la Cort Penal Internacional és la seva pròpia existència, que cal avançar però el temps va a favor nostre. La Cort Penal Internacional necessita de la col·laboració i de la cooperació dels estats firmants, d’avançar en els processos de complementació amb els sistemes judicials nacionals. I sobre tot li cal legitimació social. La Cort que començà a funcionar en el mes de març del 2003, té en l’actualitat 7 diligencies obertes, totes elles en l’Àfrica negra, tret de la diligència oberta a Líbia. La magistrada nega les critiques que rep la Cort per la seva concentració de causes en el continent africà i ho argumenta senzillament per ser un fet conjuntural i de la pròpia limitació temporal de la Cort. Destaca que en els dècades 80 i 90 hauria estat Amèrica Llatina un dels continents amb més diligències obertes. També es defensa de les critiques que la justícia pot atemptar contra els processos de pau, diu que és una fal·làcia perquè una pau que retalli o que impedeixi justícia mai serà pau.
La Cort Penal Internacional té el mandat d’acabar amb la impunitat dels criminals i evitar així que es lesioni greument el teixit social. Justícia per tots i per totes es el que la Cort pretén donar. Elisabet Odio acabà dient que gracies a la Cort Penal Internacional els criminals, més tard o més d’hora, seran jutjats. I això, és irreversible.
